De Bertolt Brecht a Makinavaja

De ben segur que molta gent de certa edat recorda qui era Makinavaja, el protagonista d'un còmic que el dibuixant Ivà publicava a la revista El Jueves. D'altra banda, tots els aficionats al jazz coneixen la cançó «Mack the Knife» que cantava Louis Armstrong, i que és un clàssic del repertori d'aquest gènere. El que menys gent sap és que tant la cançó com el còmic tenen el mateix origen: una obra de teatre escrita per un dramaturg comunista alemany als anys 20. El fil que va relligar tot plegat és certament curiós.

Bertolt Brecht i Kurt Weill

L'origen de tot es troba en L'òpera de tres rals, una peça de teatre musical escrita el 1928 per Bertolt Brecht que incloïa cançons composades per Kurt Weill. Brecht, d'ideologia comunista, hi parodia la societat capitalista, que és reflectida de manera esperpèntica a través del retrat d'un submón de lladres, criminals i prostitutes. El personatge principal de l'obra era Macheath, més conegut com Mackie Messer, és a dir, Mackie el Navalla. Cal dir que Brecht i Weill adaptaven una òpera ni més ni menys que del segle XVIII, The beggar's opera, escrita per l'anglés John Gay el 1728, inspirada en un criminal real, Jack Sheppard, executat uns anys abans. L'argument era, en essència, molt semblant, inclosa la crítica social.

La part més coneguda de L'òpera de tres rals de Brecht i Weill és, curiosament, una cançó que no constava en el llibret original. Pocs dies abans de l'estrena, l'actor que havia d'interpretar a Macheath va demanar una cançó que introduïra el seu personatge. Brecht va escriure en una nit la lletra de «La moritat de Mackie Messer». Una moritat era un tipus de cançó medieval que relatava fets criminals. A l'endemà li la va enviar a Weill, que va escriure'n ràpidament la música. La peça es va incloure a l'inici de l'obra, cantada per un músic de carrer. En la cançó es narren diversos fets delictius del personatge. Poc pensaven els autors que aquella cançó, posada com a pròleg d'una obra radicalment anticapitalista, tindria tan llarga fortuna durant el segle XX.

L'òpera de tres rals va ser un gran èxit a l'Alemanya de la República de Weimar, i durant anys la moritat va ser molt popular, cantada en tots els cabarets de l'època. Amb l'arribada del nazisme, tant Brecht com Weill es van exiliar. Weill va acabar recalant anys després a Nova York, Brecht va iniciar un periple d'anys pels països escandinaus. Semblava que la cançó quedaria només en el record, però dècades després Marc Blitzstein, admirador de Weill, i que també coneixia Brecht, va estrenar a Nova York la versió anglesa de L'òpera de tres rals. Això era el 1954, i la nova versió era protagonitzada per Lotte Lenya, llavors ja viuda de Weill.

El muntatge es va representar a Broadway durant diverses temporades. Entre les persones que el van veure hi havia el productor musical George Avakian, que va intuir que a aquella cançó que obria l'obra se li podria traure un partit jazzístic. La va oferir a diversos cantants, però no va ser fins que li la va proposar a Louis Armstrong que va poder sortir endavant el projecte. Armstrong sembla que s'hi entusiasmà, i afirmava que la lletra li recordava «alguns paios que havia conegut a Nova Orleans». Ja amb el títol «Mack the Knife» i la lletra de Blitzstein, no només la va cantar Armstrong, sinó que la versió que en va fer Bobby Darin va ser número 1 de la llista Billboard. També la van cantar gent com Bing Crosby, Ella Fitzgerald i Frank Sinatra, entre molts altres.

Tanmateix, el recorregut de la cançó no va acabar aquí. Rubén Blades va concebre el 1978 la seua popular «Pedro Navaja» com un homenatge a la peça, tot i que amb una lletra i una melodia completament noves i personals. I el 1986 Ivà va crear el personatge de còmic Makinavaja que esmentàvem al principi, inspirant-se en la cançó «Mackie el Navaja», de José Guardiola, una versió en castellà del ja cèlebre estàndard de jazz. De fet, i per a tancar part del cercle, en un dels còmics un personatge canta una cançó punk que és una traducció de la lletra de «Mack the Knife».

No deixa de ser irònic que una cançó la lletra de la qual havia estat escrita per un comunista militant, per a una obra amb un fort missatge anticapitalista, es convertís en un emblema de la cultura nord-americana. És clar, la figura del protagonista ja apareixia descontextualitzada de l'obra teatral, que era on es condensava la crítica social. Encara és més sorprenent que un còmic espanyol dels anys 80-90 tinga una llunyana relació amb el teatre alemany d'entreguerres. La curiosa i laberíntica història del personatge de Mackie és una bona mostra dels viaranys insospitats a través dels quals es genera la cultura popular.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1368 (3 de febrer de 2023)

Trobada d'El Pont i homenatge a Josep Igual

Dissabte 20 de novembre. Assisteixo a la trobada anual que realitza El Pont Cooperativa de Lletres, en aquesta ocasió a Benicarló, i ja és la desena. El Pont és una associació d'escriptors de les comarques de Castelló, que tracta de visualitzar la tasca que realitzen els autors en valencià a les nostres terres. Gent esforçada, ja es pot preveure. Justament la invisibilitat enfront de la societat i les institucions és un dels temes que apareixen en l'assemblea matinal, a la qual arribo amb retard (justificat, que conste). No en som molts, a l'assemblea, enguany per motius diversos molts dels habituals no han pogut assistir a la cita. No els ho puc recriminar, jo mateix feia uns quants anys que no acudia a la trobada, i enguany que era a Benicarló era un ocasió immillorable per a reprendre el contacte.

El desenvolupament de la jornada fa que no em penedisca gens d'aquesta represa. Tot i els pocs assistents, les propostes de l'assemblea són interessants i engrescadores. Ja ho hem dit, estem parlant de gent que no es deixa empetitir per les dificultats: escriptors i en valencià i a la perifèria, quasi res. L'ambient és, a més, amical i acollidor, i això queda referendat durant el dinar en un bon restaurant local. Bona conversa, proximitat humana, senzillesa personal en el tracte, bons arrossos: poca cosa més podem demanar d'un dinar.

A la tarde, fem cap de nou a l'Edifici Gòtic per a retre un homenatge en forma de recital a Josep Igual, soci d'El Pont, mort aquesta primavera passada. De fet, la seua figura ha estat la raó de fer la trobada del grup a Benicarló. Com solem dir, la millor manera d'homenatjar un escriptor és llegir-lo, i això és el que fem. Amb diverses i personals seleccions de textos d'Igual, hi participem Vicent Sanz, Josep Lluís Abad, Reis Lliberós, Vicent Jaume Almela, Rosa Miró, Manel Pitarch, Isidre Crespo i jo mateix. Tot plegat, una mostra completa dels diversos gèneres que conreà Igual, des de la poesia fins al dietarisme. Com s'hi va dir, n'hi ha prou amb agafar un fragment a l'atzar de la seua obra: sempre és excel·lent.

A l'acte s'hi han sumat membres de l'associació DiLlums d'Arts al Forn, de les Terres de l'Ebre, que presenten tot seguit el llibre Josep Igual i els dies, en què diverses persones que el conegueren hi escriuen en forma de dietari moments de la seua relació. Hi participen Jesús Tibau, Montserrat Domingo, Tomàs Camacho, Ricardo Gascón. Es projecten dos emotius vídeos amb imatges de Josep Igual muntats per la seua dona, Xus Valor. Un d'ells és acompanyat per Albert Fabà, que canta, a cappella, una cançó de Raimon. Són moments impressionants.

Corpresos per la intensitat literària de Josep Igual i per la vivència dolorosa de la seua pèrdua prematura, acabem l'acte i la jornada. Ha estat un dia ben complet, ple d'emocions i de coneixences. De ben segur que mantindrem el contacte, amics d'El Pont.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1311 (3 de desembre de 2021)

Homenatge a Josep Igual

Ahir vaig assistir a l'homenatge que es va fer, a la Biblioteca Sebastià Juan Arbó d'Amposta, a l'escriptor benicarlando Josep Igual, mort el passat 25 de març. L'acte es feia dins el marc de les XVI Jornades de les Lletres Ebrenques. En una primera part, es va presentar el llibre col·lectiu Josep Igual i els dies, i es van projectar les col·laboracions gravades de les persones que no havien pogut assistir, entre els quals gent com Eliseu Climent, Enric Sòria, Joan Garí o Toni Mollà. A la nit vam poder veure diverses accions poètiques, lectures de textos i parlaments d'homenatge, en els quals hi vam participar desenes de persones, que hi actuàvem moguts per l'amistat personal i/o l'admiració literària.

La quantitat i el gruix de les aportacions fan pensar que el llegat literari de Josep Igual inicia ara un altre recorregut en el qual té futur. Els lectors i amics de l'autor prenem encara més consciència ara que ha desaparegut de la vàlua de la seua producció i de la necessitat que no desaparega en l'oblit, i actes com aquest són determinants en aquest sentit. És el moment, també, d'avaluar quina ha estat la seua aportació, de situar la seua figura en el context de la literatura catalana, com bé va indicar Lluís Roda. 

Transcric ací la meua intervenció a l'acte d'Amposta, necessàriament breu atesa la quantitat de participants que érem.

Presentació de L'incert alberg a Benicarló. 27 de gener de 2017

(No puc deixar de dir, abans de començar, que he escrit açò escoltant Bach a la gramola casolana, com diria Josep.)

Tot i ser tots dos de Benicarló, vaig conéixer Josep Igual abans com a lector que personalment. Ell formava part de l’admirable, gairebé mític, grup que es movia a l’entorn de l’Associació Cultural Alambor. Publicaven el setmanari Benicarló Crònica, la revista Passadís, organitzaven trobades literàries; Josep publicava els seus primers llibres de poesia. Parlo dels 80, i ja ens n’ha parlat, com a testimoni directe, Josep San Abdón. Soc uns anys més jove que Igual, i per tant jo seguia aquells moviments des de l’atònita mirada d’un adolescent que va descobrint i alhora creant el seu lloc al món. Josep formava part d’aquell grup que eren per a mi com uns germans grans que admirava i m’obrien camins i inquietuds que d’altra manera no hauria conegut.

No va ser, tanmateix, fins anys després que el vaig començar a llegir. Des del primer moment em va atraure la qualitat de la seua prosa, sobretot, i vaig descobrir enlluernat el seu dietarisme. Va ser llavors, ja durant la primera dècada del segle, quan el vaig conéixer personalment. El vaig començar a tractar, si no recordo malament, quan va guanyar amb El rastre dels dies el XV Premi de Narrativa Alambor de 2003 (en el qual jo formava part del jurat); llavors vaig ser l’encarregat de presentar-lo amb ell mateix a Benicarló. Després també vaig col·laborar amb ell en les presentacions, a Benicarló i a La Ràpita, de la seua antologia Poemes escollits (1987-2007), el 2007, i de L’incert alberg a Benicarló el 2017. Em sento realment privilegiat d’haver pogut compartir taula i conversa amb Josep en totes aquestes ocasions, i que ell mateix comptara amb mi per a parlar dels seus llibres.

Crec que no dic res de nou si afirmo que Josep Igual és un escriptor a reivindicar. Cada nou llibre d’ell que he llegit, especialment dels seus dietaris, m’ha renovat l’interrogant: com era possible que no fora més conegut i reconegut? Segurament per la seua voluntat de viure en aquestes tan estimades perifèries nostres, i també per la seua resistència a formar part dels cercles i capelletes literàries. No vaig a fer una anàlisi de la seua obra, perquè ni jo tinc la capacitat ni tots plegats tenim ara prou temps, però deixeu-me dir només una cosa. L’estil de Josep és dels més rics i estimulants que hi ha hagut en català en els últims anys, era un mestre en allò que en podríem dir “desautomatització verbal”: dir les coses, de vegades les més quotidianes, sense banalitzar l’expressió, amb una voluntat de treball metafòric i estilístic, de manera que el lector renove la visió sobre la realitat; un estil fastuós, amb un ús precís i hàbil de l’adjectivació, amb un punt preciosista, que provoca un intens plaer estètic. Això amanit amb un pòsit de referències literàries i culturals que ja en ell mateix suposen un enriquiment per al lector. Tot passa pel tamís de la literatura. Perquè per a Josep Igual, la vida era literatura, i la literatura era la vida.

Ximo, el germà gran. A Ximo Bueno, in memoriam

Foto: Repositori UJI

Crec que la primera vegada que vaig llegir el teu nom va ser al Benicarló Crònica, aquella agosarada revista que editava l'Associació Cultural Alambor en la segona meitat dels vuitanta. Una revista que recordo amb estima perquè em va obrir la mirada a tota una manera d'entendre el territori i la cultura que jo fins llavors ni sospitava. Hi escrivia també Josep Igual, que se n'ha anat també massa prompte, amb molt pocs dies de diferència. Tu signaves una secció que es deia "Darrera la gatera", i una altra amb pseudònim, "El Mussol", tot i que no vaig saber que eres tu el Mussol fins molt de temps després.

Jo no era de la vostra generació, aleshores encara anava a l'institut i era de la quinta del teu germà menut Juanjo, amb qui érem -som- amics de colla. Et veia a tu i a les persones d'Alambor com a gent -ja em perdonaràs- gran, amb coneixement i amb una certa aura de prestigi. Aportàveu unes idees sobre el país i la llengua que jo no trobava en cap altre lloc, i menys en el Benicarló d'aleshores, i sense acabar d'entendre-les intuïa que teníeu raó, o que almenys en eixa direcció hi havia camins interessants a explorar. Féieu campanyes per a penjar senyeres als balcons a les festes, organitzàveu trobades literàries, alguns escrivien, publicaven llibres... No sé si en sou conscients, però vau ser un corrent d'aire renovador per a molts. Almenys per a mi. Obríeu portes que molts ni havíem entrevist en el mur gris.

Font: Benicarló Crònica

Fent balanç aquests dies de la teua figura, he pensat que em vas deixar marca en aquells anys, i en part a través del teu germà. Juanjo em passava música de Lluís Llach, enganxines de "Nuclears, no, gràcies!" amb aquell solet somrient, de l'objecció de consciència, tot de coses que -ara ho penso- devien vindre de tu i dels altres germans. Ell us admirava, tant a tu com a Mariano, i a través d'ell m'arribaven a mi els ecos d'una manera d'entendre el món. Quan ell i jo vam compartir pis a Castelló, vam penjar una senyera enorme a la paret, que segurament va trobar per casa, i em va transmetre idees de reciclatge i ecologia, que aleshores eren minoritàries. Tu ja eres regidor per Unitat del Poble Valencià, un altre nom mític.

Durant els anys noranta, vaig anar seguint des de la distància l'activitat d'Alambor, vaig participar en els premis literaris, et vaig conéixer en persona. I quan vaig retornar definitivament a Benicarló, vaig fer el pas de col·laborar amb l'associació. Hi vaig descobrir un treballador constant, incansable, honest. Eren els últims anys d'activitat intensa d'Alambor, i la teua il·lusió i ganes de fer seguien avant. Tu demanaves les subvencions, parlaves amb la Caixa Rural o amb la Penya Setrill per a reservar el local, t'encarregaves dels tràmits més feixucs, gravaves els actes, feies fotografies. Una actuació discreta, poc de figurar, però essencial. El 2014 vam treballar encara junts, amb altra gent, per a muntar la Festa per la Llengua a Benicarló, que va ser un èxit sobretot per la teua capacitat organitzativa i el teu vast coneixement del teixit associatiu del poble. 

Foto: Jesús Maestro

Has estat un referent, un puntal del valencianisme polític i cultural a casa nostra. Amb un caràcter afable, que feia que molts que no simpatitzaven amb el teu ideari el toleraren, no s'hi enfrontaren directament. Vas aconseguir que, abans que res, se't vera com un home del poble, no com un intel·lectual allunyat de la gent, no sé si m'entens. Actuaves amb naturalitat, però sense renunciar mai al compromís cívic amb la nostra llengua, el nostre país, la nostra cultura, l'ecologia, el pacifisme. Valors que són també meus, i vull pensar que de molta gent a Benicarló, en part gràcies a tu. Ara és a la nostra mà continuar la tasca a la qual tu vas dedicar tant de temps, mantindre viva "la flama", com deia Obrint Pas.

Els germans grans com tu i Josep Igual aneu marxant, sens dubte més prompte del que ens caldria. Els germans menuts, els hereus vostres, quedem una mica orfes. Però hem d'agafar els rems de la barca per a seguir navegant cap a Ítaca.

 

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1279 (16 d'abril de 2021)

El naixement de la identitat valenciana

He llegit durant aquest mes de juliol l'interessantíssim llibre de Vicent Baydal Els valencians, des de quan són valencians? (Editorial Afers, 2016). Coneixia Baydal pel seu blog Vent d Cabylia, i la seua tasca de divulgador a través de les xarxes, però encara no n'havia llegit cap llibre. Creieu-me quan us dic que després de llegir aquest n'he quedat amb ganes de més. Es tracta d'un llibre divulgatiu però que no renuncia a l'articulació d'un discurs rigorós i a la inclusió de les fonts que el documenten; podríem dir que pertany a una mena d'"alta divulgació", però que té la virtut de poder ser llegit amb molta fluïdesa. A mi m'ha enganxat pràcticament com si fos una novel·la, de fet més que moltes novel·les.

Baydal ressegueix la documentació oficial dels segles XIII i XIV, és a dir, aproximadament el primer segle i mig d'existència del Regne de València, per tal d'identificar com, per què i quan els valencians van començar a identificar-se com a tals. És a dir, com va aparéixer la consciència col·lectiva valenciana. El llibre troba les arrels dels sentiment valencià en l'extensió i la defensa dels Furs de València, que entraren en conflicte amb els Furs d'Aragó que hi convisqueren en el territori valencià durant gairebé un segle. En els territoris que defensaven els Furs de València s'anà creant progressivament l'embrió d'una identitat valenciana, que s'estengué a tot el Regne a partir de la fi del conflicte foral, a les Corts de 1329-1330, quan s'acceptaren els nous Furs de València per a tot el territori.

No soc historiador ni especialista en aquestes qüestions, per tant disculpeu-me si no sé explicar-les tan bé com ho fa Baydal, que uneix rigor i divulgació de manera admirable. Per això he descobert en el llibre coses que desconeixia completament i que he trobat molt curioses. Per començar, desmunta alguns mites molt estesos. Ni els valencians som valencians des dels temps dels àrabs, o fins i tot abans, com creuen algunes persones (p. 34-41); ni som una mena de catalans trasplantats, una identitat particular de la catalana. De fet, la identitat valenciana és producte de la barreja de col·lectius d'origen tant català com aragonés (dos terços i un terç, aproximadament), que es mesclaren, també territorialment (p. 173). Personalment, havia donat per cert durant molt de temps que els valencians d'origen català s'havien establert a la costa, i els aragonesos a l'interior. Com sol passar, les explicacions massa simples són poc exactes.

Això m'ha fet pensar en com el component dual ha format part de la valencianitat des dels seus mateixos orígens. Som un territori (un país, si volem dir-ho en termes contemporanis) essencialment barrejat, "mestís" (sense donar a aquest adjectiu cap component "racial"). Gent d'orígens catalans i aragonesos habitaren un regne nou i al llarg del temps s'anaren identificant en una nova identitat, un nou poble. No sense discussió: quasi un segle de conflicte amb els partidaris del fur aragonés, fonamentalment nobles provinents d'Aragó que tenien possessions en territoris valencians. Amb la diferència que uns volien identificar del tot el territori amb les lleis aragoneses, i els altres propugnaven una llei pròpia. Podríem dir que ens trobem des dels orígens discutint per allò que hem de ser, i sempre amb interferències externes.

Una altra curiositat és que la consciència valenciana s'articulà al voltant dels Furs de València, això vol dir que fins que aquests no foren acceptats i assumits per tots els estaments del territori no aparegué el gentilici "valencià" aplicat a tot el territori. És a dir, que la identitat valenciana va anar lligada a una qüestió legislativa i jurídica. Res a veure amb idees essencialistes, romàntiques, nacionalistes o contemporànies del que és "ser valencià". Els medievals eren molt més pragmàtics: els pobles s'unien al voltant d'unes lleis, d'un ordenament jurídic comú, d'uns impostos (p. 33). De fet, la Generalitat va nàixer com una institució que recaptava uns tributs "generals", per a tots els estaments (p. 149).

M'han agradat moltes coses del llibre, i una d'elles és que no es deixa portar per cap ideologia preconcebuda, adopta un punt de vista objectiu, que és el que ha de fer un historiador. Així, no té cap problema a aportar exemples de com les primeres vegades que apareix el gentilici "valencià" apareix en textos en què també es parla de "catalans" (p. 152). També deixa clar que aquesta identitat no era incompatible amb d'altres, ja que el terme "nació" a l'edat mitjana era polisèmic, i un podia considerar-se valencià en tant que nació política, i català en tant que nació etnocultural (p. 170). Un aspecte que em sembla d'una actualitat indiscutible.

No podré explicar ací, ni prou ni prou bé, tots aquells elements de reflexió que m'ha suscitat aquest Els valencians, des de quan són valencians? M'ha donat molts elements per a entendre d'on venim els valencians, i també crec que pot ajudar molt els valencians actuals que maldem per trobar una manera de ser valencians avui. Altíssimament recomanable.

Estiu literari al Maestrat

Aquest dissabte 4 d'agost vaig poder assistir a Sant Mateu a la Trobada Literària, dins de la segona edició de l'Estiu Literari al Maestrat, organitzat per Maestrat Viu. En els dies i setmanes prèvies s'havia realitzat una ruta literària sobre Xarxa prima, d'Amàlia Roig, i un club de lectura al voltant de Res no és personal, de Joan-Elies Adell.

La Trobada Literària va ser una mena de petit simposi al voltant de la literatura del Maestrat. Òscar Pérez Silvestre va presentar una ponència sobre Joaquim Garcia Girona i la seua obra Seidia, tot actualitzant l'estat de la recerca sobre aquest autor de Benassal i el seu poema èpic, ell que n'és el principal estudiós. Tot seguit, i després d'un esmorzar a la Plaça Major de Sant Mateu, va ser el moment de la presentació de les comunicacions.

Joan Garí va repassar les impressions de Fuster al Viatge pel País Valencià en passar per les terres del Maestrat, tot completant-les amb les del mateix Garí quan repetí el viatge quaranta anys després. Francesc Gil, editor de Saldonar, rememorà l'experiència de Raval de Lletres, una revista publicada entre Benicarló i Vinaròs als anys vuitanta. Enllaçant amb això, Josep Igual va fer una remembrança personal de l'activisme cultural d'aquell període a la comarca: l'associació cultural Alambor, les trobades literàries, les publicacions com Benicarló Crònica. Per últim, Enric Querol ens presentà la figura de tres interessants i desconeguts escriptors de l'edat moderna al Maestrat: Jaume Prades, Melcior Febrer i Pere-Vicent Sabata.

Un programa ben divers i atractiu, farcit d'incitacions. Una bona -excel·lent- excusa per a trobar-se amb tot de gent vinculada a la cultura de la nostra comarca, i per eixamplar el coneixement sobre autors, obres i en general la història literària del Maestrat. Cal felicitar Maestrat Viu per la iniciativa. No només pel contingut de la trobada, que posa en valor la cultura comarcal, sinó també perquè el mateix fet d'organitzar-la crea teixit, relacions, coneixences i complicitats. El Maestrat es troba viu, en efecte.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1146 (10 d'agost de 2018)

Viatges musicals: Jordi Savall a Peníscola

Foto: Bartomeu Roig

Ahir 8 d'agost, Jordi Savall va presentar Diàlegs i improvisacions. D'orient a occident i de l'antic al nou món, dins del Festival de Música Antiga i Barroca de Peníscola. L'acompanyaven David Mayoral a la percussió i Ferran Savall a la tiorba i la veu. El fet que al Palau de Congressos s'espatllara l'aire condicionat no va poder impedir que puguérem gaudir d'una experiència musical de primera. De fet, no només musical.

Savall ens va oferir un conjunt eclèctic de cançons de diversa procedència: cançons tradicionals sefardites, d'Israel, d'Afganistan, turques, cèltiques, també de Catalunya, fins i tot americanes. Vam viatjar per tota la Mediterrània, en els vaixells musicals que bressolaven els intèrprets. Ens van fer entendre la profunda unitat entre les diverses ribes de la nostra mar. Vam sentir la melancolia de les cançons en la veu suau i suggerent de Ferran Savall, que en algunes ocasions tenia la textura d'un cantant de fado. La melancolia i la tendresa que uneix tantes tradicions culturals, tantes cançols de bressol.

David Mayoral acaronava els seus instruments de percussió, amb tocs vellutats, pausats, sempre en el punt just. Jordi Savall es regalava diverses mostres de virtuosisme en la viola de gamba en les peces tradicionals escoceses, també en les "folías criollas" que gairebé tancaven el concert. Almenys jo no coneixia Savall en aquests registres de música tradicional, diferents de les seues interpretacions més usuals de música antiga.

Tota una sorpresa, tot un regal per als sentits. Un viatge d'orient a occident i un viatge en el temps. L'ànima asserenada. Millors persones. Cap art com la música pot aconseguir això.

Coromines, Tinença

Avui faré un article optimista. Perquè sí. Com deia Ovidi, perquè vull. I perquè de vegades una sèrie de conjuncions et donen peu a percebre aspectes positius entorn teu.

Entre dijous i dissabte de la setmana passada va tenir lloc el congrés "Joan Coromines i el País Valencià", a Vinaròs, Benicarló i Rossell, organitzat per l'Institut d'Estudis Catalans, Maestrat Viu i l'Ajuntament de Vinaròs. Ben cert que era un esdeveniment per a especialistes, en concret per a filòlegs. Hi participaven estudiosos de primer nivell, veritables patums de la filologia com Emili Casanova, Germà Colón o Joan Veny, entre molts altres.

No vull entrar ara en qüestions especialitzades, en primer lloc perquè jo tampoc n'estic a l'alçada. Però sí m'agradaria transmetre que en les diverses conferències i ponències que vam tenir el privilegi de poder escoltar hi bategava un sentiment comú: l'estima més profunda per la llengua i per tot allò que significa. Molta gent de Benicarló no sap qui era Joan Coromines, que dóna nom a un institut del poble: un lingüista eminent, de l'escola clàssica, que va xafar tot el territori on es parla la nostra llengua, que coneixia tots els mots, on es deien, d'on provenien. Tot marcat per una profunda estima pel país, que ell identificava radicalment amb la llengua.

L'herència de Coromines va ser ben present en els tres dies del congrés. Detallats llistats de noms botànics; relacions personals entre filòlegs vocacionals que es coneixien el territori i els parlars pam a pam; evolucions curioses de topònims ben diversos; parlars oblidats per l'oficialitat que representen una manera d'entendre el món. Un país sencer, en definitiva. Tot això ens va anar filtrant a poc a poc.

Diumenge, vam participar de la X Marxa Senderista per la Tinença, entre Bel i la Pobla de Benifassà. Xafar el territori, els pobles, els camins, les muntanyes: la millor manera de conéixer el teu país, això ho sabia bé Coromines, que era un gran excursionista. Impregnar-se dels noms: mas de la Borja, serra de la Creu, l'Ereta de Bel, mas de n'Insa, Ombries del Preguntó. Entendre la proximitat real que hi havia entre els pobles, des de dalt de la serra. Comprendre moltes coses de la història d'aquests pobles agrests, ara mig oblidats. Tornar a casa amb els ulls plens de pins, carrasques (quin carrascar a la Solana de n'Insa!), serres, avencs, valls, moles, voltors. Tornar cansats però plens de país.

Sí, no va estar un mal cap de setmana. Teoria i pràctica de la llengua i el territori. De les sales de conferències a les senderes i els masos. La satisfacció que ací mateix es perpetren iniciatives com el congrés sobre Coromines i la marxa per la Tinença, aparentment molt diferents, i en realitat tan pròximes, tan complementàries. Tot plegat, ho reconec, m'ha fet sentir optimista. Estem vius.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1085 (2 de juny de 2017)

Tinença

Aquest diumenge passat vaig participar en la X Marxa Senderista per la Tinença, entre Bel i la Pobla de Benifassà. Amb motiu d'això,  he recordat un article que vaig escriure ja fa deu anys, amb motiu de la segona edició d'aquest esdeveniment muntanyenc. Em ve de gust recuperar-lo ara ací. Es va publicar al número 689 de La Veu de Benicarló, el 26 de juny de 2009.

Mestral. Feia un mestralet de muntanya al Boixar, diumenge passat a les vuit del matí, que requeria roba llarga. El mateix mestral que baixa a Benicarló passa abans per la Tinença, però allà dalt manté la frescor originària. La puresa.

Reivindicació. Un megàfon ens informava per què estàvem allà: II Marxa per la Recuperació de la Tinença de Benifassà. Hi ha maneres diferents de fer sentir la pròpia veu per defensar una manera d’entendre el país. Caminar, vam descobrir eixe dia, en pot ser una de senzilla, barata i plena de sentiments.

Camí, sendera. La millor manera de conèixer un territori és recórrer-lo a peu. Les senderes de la Tinença travessaven espais magnífics, sorprenents per al neòfit en aquelles contrades. Els camins ens confonien amb un espai poderós que ens transmetia la seua essència.

Poble. Espais humans que mantenen la presència lligada a l’entorn, a la muntanya. Una altra manera d’entendre el poblament que cal mantenir intacta per no oblidar una manera de viure. Amb noms: el Boixar, Coratxà, Castell de Cabres. Són noms d’esperança, fidelitat. Noms que parlen un llenguatge oblidat, menystingut.

Carrasca, boix, savina, roure, pi. Tots els colors del verd, però sempre un verd nostrat, mediterrani, res a veure amb les prades pirinenques o de nord enllà. Un verd propi, pròxim, que amb els anys aprenem a estimar.

Mas. Ressons de les generacions que humanitzaren aquests llocs remots: mas de la Cova, mas de Vilalta, lo Maset, la Caseta dels Bous. Imatges d’un passat que qüestionen el present.

Terra. El camí fa prendre consciència de la realitat material del paisatge, de les textures del món que ens sosté. Textures abruptes, que ens diuen a cau d’orella que els barrancs i els tossals ja hi eren, allà, abans que nosaltres.

País. Futur. Tinença.