Paraules amb saó / 12 : verós

Aquestes prunes, més que veroses, pareix que estiguen verdes.

Quan la fruita no està del tot madura, sempre hem dit que està "verosa". Tot i que en els mitjans de comunicació és una paraula que no apareix mai, el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans (que, cal dir-ho, sovint oblida moltes paraules que no pertanyen al central, tot i que en els darrers anys n'estan incorporant moltes) en aquest cas sí la recull: "Entre verd i madur". També el DCVB d'Alcover-Moll: "(Fruita o sembrat) que encara verdeja, que no és madur". Però la situa en l'àmbit del bloc occidental català: Lleida, Conca de Barberà, Camp de Tarragona, Terra Alta, Ribera d'Ebre. No especifica que al Maestrat, o al País Valencià, es diga. Al llibre Paraules en xarxa, del qual vaig parlar l'altre dia, apareix, però no en dóna cap indicació geogràfica.

Em sembla una paraula fantàstica, perquè introdueix un matís que sovint no es té prou en compte. A més, pertany al grup de paraules, per les quals tinc predilecció, que no tenen traducció castellana, almenys que jo sàpiga (hi ha la paraula verdoso, però fa referència al color, i no és específic de la fruita; verdós també existeix en valencià).  No és el mateix la fruita verda, que la fruita verosa. Quan està verosa, és que té un punt de verdor que fa que no acabe d'estar al punt de maduració òptim, però encara es pot menjar. De fet, conec molta gent (entre els quals no m'incloc) a qui la fruita li agrada verosa.

Paraules amb saó / 11 : pantec

Cada vegada ho sento dir a menys gent, però a casa sempre he sentit dir la paraula pantec, que significa 'respiració fatigosa'. Per exemple, quan algú corre molt, pot arribar a exclamar: "Encara m'agarrarà un pantec". De vegades, semblava referir-se a alguna mena d'atac o col·lapse poc definit: "Li va agarrar un pantec i es va morir".

Aquest mot no apareix al DIEC, ni al Vocabulari de cruïlla de Joan S. Beltran, però sí al Diccionari català-valencià-balear de Joan Alcover i Francesc de B. Moll, on s'indica que és sinònim de "panteix", a Ulldecona i el Maestrat. Curiosament, s'indica que es diu a la Ribera del Flamisell, a la Ribagorça (Vall Fosca, al Pirineu). En La Ribagorça parla, una web que recull mots propis d'aquesta comarca, el mot no apareix, potser perquè ja no es diu o perquè el consideren només una variant de panteix.

Panteix seria la paraula més usada en l'estàndard, i el seu derivat el verb panteixar. Com a derivat de pantec, jo he sentit alguna vegada pantegar. Per exemple, la iaia d'un conegut meu, que tenia asma, per la nit "pantegava". Reconec que aquest verb no l'he utilitzat mai.

Paraules amb saó / 10: garrama

Aquests jugadors de cartes de Caravaggio fan garrames

El mot que volia comentar en l'entrada d'avui me'l va suggerir l'altre dia la meua bona amiga Imma Pitarch, d'Albocàsser, que tot i no ser filòloga és una de les persones que conec amb més estima i amor per les nostres paraules.

A Benicarló i el Maestrat en general, garrama és un mot molt usual. L'apliquem, sobretot, al joc, com a sinònim de 'trampa'. Quan un juga al cinquet, o al guinyot, o al parxís, i no juga net, li diem: "Estàs fent garrama!", "No val fer garrames!". En els jocs infantils, quan érem xiquets, ho déiem constantment. I qui fa garrames, és un garramós. Són paraules que coneixem des de ben menuts, que hem aprés jugant amb els germans i els amics, i que de tan sentits i interioritzats que els tenim, ni tan sols reparem en ells.

Doncs bé, no busqueu garrama al diccionari normatiu (el DIEC), perquè no el trobareu. Tampoc al Vocabulari de cruïlla de Joan Beltran, tot i que segurament és propi de l'àmbit territorial del sud de Catalunya, perquè sí apareix al llibre El parlar de la Ràpita, de Pep Carcellé. També el recull el "salvador" Diccionari català-valencià-balear d'Alcover i Moll: "Engany, trampa, principalment en el joc o en els tractes". I el situa en aquest sentit a Tortosa, el Maestrat i Castelló; i fins i tot ho il·lustra amb una cita de l'escriptor castellonenc Josep Pascual Tirado, la qual cosa em demostra que les "garrames" arriben més al sud que no em pensava. De fet, segurament abraça tot el valencià, tot i que ho hauria de comprovar algú amb més documentació que jo. Per cert, que el DCVB recull garramós però només el situa a Morella.

El més curiós és l'origen de la paraula, que segurament és el que recull l'Alcover-Moll com a primera accepció: "Tribut que es pagava, entre els moros, al rei o senyor territorial [...]". Més curiós encara: el diccionari de la Real Academia Española també arreplega el mot: "Cierta contribución que pagan los musulmanes a sus príncipes"; i afegeix com a col·loquialisme: "Robo, pillaje, hurto o estafa". És a dir, d'un tribut entre moros va passar a significar un robatori o estafa, i d'aquí a les trampes en el joc. Potser per alguna creença popular que tractes entre moros no podien ser nets? Pot ser.

Tot i que a risc de no ser entés, jo ho tinc molt clar: prefereixo dir-li a algú garramós que trampós. No ho sé, té un altre sabor. És més contundent. I em porta a les discussions quan jugàvem, de menuts, amb els germans, i ens discutíem per una carta mal tirada o per comptar de més al parxís. És el poder de les paraules.

Paraules amb saó / 9 : gonia

Reprenc després de mesos d'inactivitat aquesta sèrie poc seriosa (vull dir poc exhaustiva, i també poc científica) de mots molt usats en la parla del Maestrat i les Terres de l'Ebre, però amb escassa presència al registre escrit. I ho faig amb la paraula gonia, que a l'entorn col·loquial del tortosí és molt i molt comú. En l'entorn familiar de Benicarló l'he sentida tot sovint, i em consta que a molts altres pobles de la comarca.

Amb tot, no apareix, cosa estranya, al Diccionari català-valencià-balear d'Alcover i Moll, tan documentat i útil en altres ocasions. Sí la recull, en canvi, Joan Beltran i Cavaller al seu Vocabulari de Cruïlla (editat per Onada Edicions de Benicarló), al qual hem fet referència en més ocasions. Beltran hi fa constar: "Recollim ací un mot que no hem sabut trobar en cap recull lèxic i que tampoc no hem pogut documentar, tot i que es tracta d'un terme molt usat en la parla col·loquial".

El sentit de gonia és el de 'pressa': "No em dónes gonies!". També 'desfici o ansietat': "Xiqueta, quina gonia!". O també 'malestar': "No em toques amb les mans brutes, que em fas gonia".  Sembla bastant clar que la paraula prové de agonia, que com passa amb altres paraules perd la a inicial pel contacte amb el determinant femení: "la (a)gonia", "quina (a)gonia".

A mi em fa l'efecte, però no ho puc assegurar del cert, que aquest és dels mots del nostre parlar compartit amb el valencià de més al sud. Segurament ho podria comprovar amb una recerca més aprofundida, però no és aquest l'objecte d'aquestes entrades, sinó deixar constància del vigor i la vitalitat de paraules del nostre entorn que no solen aparéixer en textos formals. I gonia és en aquest sentit un bell exemple.

Actualització (13 de febrer de 2013):

El mot gonia apareix també al llibre El parlar de la Ràpita, de Pep Carcellé Freixas (Ajuntament de Sant Carles de la Ràpita, 2009): "Gonia.- Pressa. Portar pressa. Ex.: Va, ràpid, que porto molta gonia!".

Paraules amb saó / 8 : quera

El DIEC (Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans) ho recull: una quera és un "corc". Però en canvi no recull l'ús figurat amb què jo sempre l'he sentit, en l'expressió que em deia ma mare, i que jo ara dic als meus fills: "És que eres una quera consumidora!". O siga, que no para de burxar, que es fa molest. Quantes vegades no he sentit mares (no sé per què els pares no ho deien tant) dir això als xiquets!

Però, com sol passar, l'Alcover-Moll sí que deixa constància d'aquest sentit, evidentment derivat del primer: "Persona que insisteix molestosament, que mai calla, que es queixa o gemega sempre". I afegeix on s'usa aquesta expressió: Gandesa, Tortosa, Alcanar, Morella. És a dir, la nostra terreta, la nostra petita pàtria lingüística, encara que no esmente Benicarló em sento identificat del tot amb eixos noms, que és on van recollir el mot els enquestadors. L'Alcover-Moll és un diccionari enorme.

Per cert, que l'etimologia de quera és la mateixa que la de la paraula càries: del llatí CARIES. O siga, que suposo que càries és un cultisme (mot agafat directament del llatí), i quera la paraula que de manera natural ha evolucionat en la nostra llengua. Anant més enllà: podem anar a curar-nos una "quera" al dentista?

Una curiositat. Quan vivia a Barcelona hi havia una llibreria especialitzada en excursionisme, al carrer de Petritxol a tocar de la Plaça del Pi, que es deia La Quera. Si no ho recordo malament, i sembla que encara existeix. I la quera que li dóna nom, és el corc de la fusta? En aquest sentit limitat a l'animal s'empra a tot el nord-occidental (de fet, hi ha una revista satírica apareguda fa poc a Lleida que es diu precisament La Quera). O és la nostra quera humanitzada, emprenyadora i tortosina?

Ací la llibreria

I ací, el més recent número de la revista

Paraules amb saó / 7 : mostós

Segons el diccionari normatiu, mostós només vol dir 'abundant en most', és a dir, en el suc del raïm. En canvi, a casa meua, on de most en bevíem ben poc (si de cas, vi negre, que això del most no és beguda de llauradors), mostós sempre ha volgut dir 'apegalós, enganxós, enganxifós'. Especialment, ho emprem quan el menjar ens deixa els dits o el rostre bruts ("mostosos", de fet), però també en relació a qualsevol superfície enganxosa al tacte.

Bé, jo crec que això no és només a casa meua, sinó que és general a tot el Maestrat, però potser m'equivoco. O potser encara és més general, ja que el diccionari Alcover-Moll el recull en la segona accepció: "Untat de suc o pasta enganxosa". I posa fins i tot un exemple de sant Vicent Ferrer: "Mon fill, pren una cistella (e era mostosa e terrosa) e ves a la font". Però no especifica l'abast geogràfic.

De nou, un altre mot que usem cada dia que no apareix en els diccionaris. Bé, tampoc és cap drama, els diccionaris no ho poden recollir tot. El que seria una llàstima és que es perdés una paraula com mostós.

Paraules amb saó / 6: escampavia

L'altre dia, de nou, em va passar que vaig emprar un mot que des de xicotet he sentit de manera constant, i la gent amb qui conversava va mostrar certa estranyesa. Val a dir que la lexicografia avala l'estupefacció dels meus interlocutors: la paraula escampavia no apareix en cap diccionari a l'ús, ni tan sols en el molt estimable Vocabulari de cruïlla que altres vegades he esmentat. Dic mentida: escampavia apareix a l'Alcover-Moll, però amb un sentit molt diferent del que jo utilitzo (es refereix a un tipus d'embarcació de vela).

Una escampavia és una gran estesa de coses, un desordre; seria l'acció i efecte d'escampar. És a dir, una mena de sinònim de escampada, però potser més expressiu. Era un clàssic sentir a ma mare dir-nos: "Quina escampavia que heu fet, feu el favor d'arreplegar!", per exemple. Sempre relaciono aquesta paraula amb desordre caòtic, un conjunt de coses que cal endreçar: "Tinc una escampavia de coses damunt de l'escriptori que no m'aclarixo".

Tinc seriosos dubtes sobre l'abast territorial d'aquest mot. A mi em fa l'efecte que a Benicarló, almenys, és d'ús comú. No sé si ho és en d'altres poblacions de la comarca o del domini lingüístic.

Paraules amb saó / 5 : estopenc

M'ha sorprés, com tantes vegades em passa quan consulto una paraula al diccionari, trobar estopenc al DIEC, el diccionari normatiu de l'Institut d'Estudis Catalans. Hi és, en efecte, i la defineix com "Tou, flonjo, com l'estopa"; i posa un exemple relatiu a uns cabells estopencs per l'aigua de la mar. En canvi, aquest no és el sentit amb el qual jo sempre he emprat aquesta paraula.

En el meu parlar, el tortosí del Maestrat, estopenc és un mot molt viu, tot i que gairebé mai el trobem escrit ni el sentim en els mitjans de comunicació. Però l'emprem sobretot en l'àmbit gastronòmic: és el menjar, allò que pot tenir qualitat d'estopenc. És un menjar sec, difícil d'empassar, com l'estopa, precisament. "Este pa està estopenc, no es pot engolir."

L'Alcover-Moll sí que recull aquesta accepció: "Que sembla estopa". I un dels exemples documentats és: "Una miqueta estopenca la perdiu".

A mi em pareix una paraula fantàstica, la trobo molt expressiva, gairebé onomatopeica. Dic "estopenc", i gairebé sento aquesta sensació a la boca. És de les meues preferides.

Paraules amb saó / 4: birbar

El fet de recordar fa uns dies la paraula esmondar, em va fer caure en el compte de moltes paraules que formen part del meu bagatge personal i familiar d'origen llaurador, i que ara sento a poca gent que no siga del ram. És cert que formen part del lèxic específic d'una professió, però també ho és que abans les tasques que anomenen formaven part de la quotidianitat del nostre poble i país.

El cas és que tinc guardades en la recàmera unes quantes paraules precioses relacionades amb el treball del camp. Com per exemple, birbar. Aquesta no és una paraula tan estranya, i en realitat apareix en tots els diccionaris, però jo m'he vist en l'obligació d'explicar-ne el significat en més d'una ocasió. Segons el DIEC, birbar és "Arrencar les males herbes (dels sembrats)". Bàsicament, amb una aixada, o almenys aquest és l'ús que jo sempre he sentit, no ho he sentit aplicat a arrencar herbes amb les mans.

Segons el diccionari Alcover-Moll, es diu a tot el català occidental, des del Pallars fins a Alacant, i també al Camp de Tarragona (que té molts punts de contacte lèxics amb l'occidental: diuen "xiquet" i "bajoca" en compte de "nen" i "mongeta", que és el que els tocaria en teoria). Aquest diccionari també recull un refrany que situa al Baix Maestrat: "Lo que no es birba en febrer, es queda tot l'any per fer". Jo no el coneixia.

Paraules amb saó / 3: esmondar

Aquest estiu els meus dos fills han plantat unes tomaqueres, i cada dia van a veure-les amb unció, a comprovar devotament com creixen. Avui els he dit que, si volen menjar tomaques de collita pròpia, caldrà esmondar les tomaqueres. Evidentment, no m'han entés i els ho he hagut d'explicar.

Esmondar és treure els ulls de la tomaquera perquè cresca verticalment i no s'expandisca com un arbust, i perquè no malbarate forces en treure branques i les tomaques siguen millors i més grans. Els ulls són els brots per on es produeix el creixement de qualsevol planta, no només de les tomaqueres. Esmondar es treure aquests ulls i deixar-ne només el principal, el central, perquè la tomaquera vaja amunt amb força. Cal dir que només ho he sentit dir aplicat a aquesta planta.

No he trobat aquesta paraula ni al DIEC, ni al diccionari Alcover-Moll, ni al Vocabulari de cruïlla, del qual vaig parlar en una entrada anterior. De fet, no l'he vista mai escrita enlloc però l'he emprada milers de vegades en la meua vida, ja que provinc d'una família llauradora i ens hem passat, de més joves, moltes hores esmondant tomaqueres. Suposo que els llauradors de Benicarló la segueixen emprant. Ignoro quin abast geogràfic té o ha tingut aquest mot, si és un localisme, o és d'abast comarcal o més general.

S'admeten aportacions,  millores en la definició i també comentaris biogràfics d'altres afectats per la síndrome de l'esmondador.

Per cert, he trobat al YouTube (que no deixarà de sorprendre'm mai) uns quants videos que expliquen què és esmondar, però tots en castellà. Us en poso un que diu que esmondar és "quitar los caballos" (?!) de la tomaquera. Bé, és una mica cutre però m'ha fet gràcia i dóna una imatge aproximada de en què consisteix.

Paraules amb saó / 2: bambar

Hi ha una paraula que és encara molt viva al Maestrat i en general a tot el dialecte tortosí i que, malgrat tot, no recull cap dels diccionaris normatius, com el de l'Institut d'Estudis Catalans; ni tan sols l'Alcover-Moll, que sovint recull paraules de poc abast geogràfic encara que no apareguen al diccionari general.

És el verb bambar, que vol dir 'anar d'ací d'allà sense una destinació concreta'. Aquests dies de vacances és molt habitual en les cases amb xiquets: "Pareu de bambar d'un costat a l'altre". Fa unes setmanes els vaig dir a unes alumnes de l'institut: "No podeu anar bambant pels passadissos a l'hora del pati". La prova que és un mot ben viu és que les alumnes, magrebins, em van entendre i una, que l'any que ve estudiarà a Euskadi, va dir que la utilitzaria allà.

Cal dir que he copiat la definició de bambar de Vocabulari de cruïlla, el diccionari de Joan S. Beltran editat per Onada Edicions l'any 2010. Es tracta d'una obra que vol recollir les paraules pròpies del nostre territori. I quan dic el nostre territori vull dir Maestrat, Ports i Terres de l'Ebre, és a dir, el territori on es parla el dialecte tortosí. És una obra important, bellíssimament editada i molt completa, que proporciona satisfaccions com la de trobar paraules com bambar.

(Val a dir, però, que no hi havia esbelegar, la paraula que vaig comentar l'altre dia, la qual cosa demostra només que cal seguir treballant per acotar el cabal lexicogràfic del nostre parlar.)

Paraules amb saó / 1: esbelegar

Una entrada del bloc de Salvador Macip m'ha animat a iniciar una sèrie d'entrades sobre paraules. Però paraules que m'interessen especialment, paraules del parlar del Maestrat, o que jo he sentit a casa sovint en boca dels meus pares i que ara gairebé no sento mai. És possible que jo gairebé no les utilitze mai, o que quan ho faça sempre hi haja gent fins i tot de la meua edat que no les coneix. Que l'entrada humil en aquest bloc els done una mínima pervivència, i puga ajudar a que jo mateix les utilitze més sovint, amb l'orgull de saber que són les paraules dels meus pares, tot un símbol de la llengua que parlo.


esbelegar. Cridar excessivament; esgargamellar-se plorant, cantant, renyant, cridant algú, etc.

Aquesta és la definició que en dóna el diccionari Alcover-Moll, que la situa geogràficament al Penedès, Camp de Tarragona, Segarra, Urgell i, ací el tenim, Maestrat. Per a la meua sorpresa, perquè la creia un localisme, la paraula també és al DIEC (el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans).

A casa meua, però, sempre l'hem feta servir, per extensió, per a indicar l'acció de posar massa èmfasi o interés en alguna cosa de manera inútil. "Per molt que s'esbelegue, no aprovarà les matemàtiques". "No t'esbelegues tant, que no val la pena".