Un 9 d'octubre fusterià

Cartell de l'acte

Aquest vespre, l'associació Rodonors Invictes ha oferit, a l'Auditori de Vinaròs, un espectacle impagable i emocionant: "Nosaltres, els fusterians". Olga Suàrez i Lluís Batalla han dit textos de Joan Fuster extrets, sobretot, de la seua correspondència. Era el seu particular homenatge a l'escriptor de Sueca, en aquest any que se'n celebra una triple efemèride: vint anys de la mort, noranta del naixement i cinquanta de la publicació de Nosaltres els valencians.

No cal fer ara el panegíric dels valors literaris, estilístics, ideològics i nacionals de Fuster. Ja són ben coneguts. Crec que escau, en canvi, remarcar la feina duta a terme per Rodonors. Sé que els he lloat en anteriors ocasions (ací, ací i encara ací), i tot i tenir certa recança a esdevenir empalagós i llagoter, crec que es mereixen que algú proclame públicament, encara que siga des d'una tribuna tan modesta i amb tan poc auditori com aquesta, els seus encerts.

És difícil, a partir de textos epistolars i amb el sol suport de la paraula, no només mantenir l'atenció del públic, sinó fins i tot emocionar-lo. Olga i Lluís ho aconsegueixen, gràcies a la seua dicció esplèndida, al sentiment amb el qual saben llegir els textos, als petits gestos teatrals que cada cop més introdueixen en els recitals. I també, evidentment, gràcies a un treball acurat sobre els textos, a una selecció molt encertada, a la relació i lligam que estableixen entre textos diferents: passaven de les cartes de Fuster a poemes d'Estellés, o a articles de la premsa, o a aforismes, i tot plegat ajudava en el seu diàleg a crear el sentit global de la lectura. Realment, per treure's el barret.

Evidentment, treballen amb un material de primera. Cartes entre Fuster i Josep Pla, Vicenç Riera Llorca, Raimon, Carles Riba, i d'altres: una veritable immersió en el túnel dels anys cinquanta i seixanta, sobretot. Fins arribar a la vivència dels atemptats que Fuster va patir en els anys de la suposadament modèlica transició. Tot un recorregut intens, emotiu i interessant. Els textos fusterians, com han dit ells mateixos, demostren una gran actualitat. Una actualitat, segons com, preocupant.

Criatura febril

La gent que ha engegat en les darreres setmanes o mesos l'aventura de l'Ateneu Cultural de Benicarló estan duent a terme iniciatives sovintejades i atractives. Compten a més amb una envejable creativitat a l'hora d'organitzar les activitats, i amb l'al·licient de tenir un local propi (al carrer sant Jaume). Dimecres dia 7 van acollir en aquest espai un acte que, en una situació normal, hauria d'omplir tot l'auditori. Olga Suàrez i Miquel Pujadó van presentar l'espectacle Criatura febril. Tot un luxe, ja us ho dic ara.

L'espectacle consistia en "poemes de sexe i de tendresa" d'Estellés, dits per Olga, salpebrats o imbricats amb cançons diverses interpretades per Pujadó. No es tractava només de cançons d'ell mateix (alguna n'hi havia, també), sinó de cantautors de la bona, magnífica tradició amb què ja comptem: Llach, Pau Riba, Ovidi, Serrat, Raimon, i més enllà encara, Brassens o Moustaki. Magnífiques versions les que ens va oferir. L'artista de Terrassa va mostrar a més la seua faceta irònica i divertida en els comentaris a cada cançó-poema.

Cal treure's el barret davant de l'extraordinària sensibilitat amb què Olga Suàrez va saber trobar els lligams entre poemes i cançons. Semblava en algun cas que hagueren estat escrits per la mateixa mà, que formaren part de la mateixa obra, que la lletra de la cançó i el poema es retroalimentaren mútuament, que es complementaren, que s'explicaren l'un a l'altre. Com si no hi hagués solució de continuïtat entre ells. Un prodigi que ja havien sabut crear amb l'anterior espectacle que van fer junts, Un entre tants: el verí d'Estellés, en què unien poemes de Vicent amb cançons (en aquell cas sí) només de Pujadó.

Què cal dir de la veu i la dicció poètica d'Olga? Ja ens té acostumats, mal acostumats, a sentir-la recitar en els actes de Rodonors Invictes amb calidesa, amb l'expressivitat justa, amb energia, fins i tot amb ira. En aquest cas, ho va fer amb erotisme, com el tema reclamava, amb la dosi exacta, sense excessos i amb molt de sentiment. Ja ho va dir Pujadó: Estellés ha trobat la seua veu.

En resum, una veritable delicatessen poètica i musical; si la veiérem representant-se a Barcelona pensaríem amb enveja que a Benicarló no hi ha actes d'aquesta alçada. I sí, ja veieu, a Benicarló s'ha estrenat, i d'aquesta manera tan senzilla i entregada, amb la humilitat d'un Pujadó que va venir de Terrassa a posta. Això hauria emocionat Estellés, ell que entenia tan bé què és ser de poble, del poble. Sembla que Suàrez i Pujadó, Miquel i Olga, li han trobat gust a això de mesclar poemes i cançons. Es nota que s'hi troben a gust, i saben transmetre-ho a la gent. O siga que esperem seguir sent tan afortunats de poder tornar-los a escoltar.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 813 (16 de desembre de 2011)

Suaus, invictes

Divendres vaig assistir a la inauguració al MUCBE de l'exposició "Vicent Andrés Estellés. El fill del forner... que feia versos". Els artistes del col·lectiu ArteEnred han triat l'obra d'Estellés com a punt de partida (inspiració, que dirien els artistes d'abans) per a una sèrie d'obres que hi exposen. El resultat és divers i digne de veure, no cal dir-ho. De tota manera, vaig trobar a faltar que al costat de cada obra hi hagués el poema o els versos en els quals s'inspirava.

La inauguració, després dels parlaments de rigor que donen oportunitat als polítics locals de demostrar les seues nul·les capacitats oratòries, va consistir en un recital poètic a càrrec dels membres de l'associació Rodonors Invictes. Van recitar al voltant d'una dotzena de poemes de l'autor de Burjassot amb acompanyament de guitarra. Res de nou, en la línia dels recitals a què ja ens tenen acostumats, marca de la casa. Que no és poc.

Ja fa unes quantes setmanes, els dies 25 i 26 de març, Rodonors i Alambor van organitzar conjuntament unes jornades d'homenatge a Manel Garcia Grau, quan està a punt de fer cinc anys del seu traspàs, en les quals fent honor a la vocació estellesiana dels organitzadors se'l posava en relació amb Vicent Andrés. Totes dues associacions van demostrar la seua capacitat per a unir voluntats culturals i articular un programa d'un gran atractiu. Conferències de destacats especialistes universitaris, taules rodones, una magnífica exposició sobre Garcia Grau, la presentació d'un llibre escrit a quatre mans entre l'autor benicarlando i Vicent Pallarés, i el concert del cantautor Andreu Valor.

Un complet enfilall d'actes que, la veritat, em va sorprendre que fos tan poc comentat, ja que constituïa en conjunt un dels actes culturals més importants de l'any a Benicarló, sense cap mena de dubte. Bé, el cas és que els recitals de Rodonors van ser fonamentals per tal de fer que l'homenatge a Garcia Grau i Estellés no fos un acte literari fred, acadèmic o elitista. Tots els que han assistit a algun d'aquests recitals saben el devessall de sensibilitat que saben impregnar Olga, Lluís i companyia a la lectura dels versos. Ells diran, i tindran raó, que el mèrit és dels poetes. Cert, però ells saben preparar per als versos el vehicle adequat per arribar a l'entranya dels espectadors, en el qual la música hi té un paper bàsic. Conec molts dels poemes que constitueixen el seu recital, però alguns d'ells m'emocionen quan els lligen com no ho han fet quan els he llegits a casa.

Rodonors Invictes és una de les millors coses que han passat en els darrers temps a Benicarló. Han sabut trobar una personal manera de fer que posa a l'abast d'un públic general (amb una mínima sensibilitat pressuposada) la literatura en català. Les jornades Garcia Grau-Estellés van unir el rigor i el compromís pel país demostrat per Alambor des de fa molts anys, amb l'entusiasme invicte i la suavitat de dicció de Rodonors. Una conjunció feliç que ens fa adonar que a Benicarló s'hi fa un treball cultural i de país de primer ordre. Malgrat totes les aparences, estem vius, en som molts i tenim corda i entusiasme per a molt de temps.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 783 (13 de maig de 2011)

Estellesiana

Divendres van concloure les jornades d'homenatge a Vicent Andrés Estellés que ha organitzat l'associació Rodonors Invictes amb el suport de l'IES Joan Coromines. Han estat uns actes sorprenents, d'un nivell i qualitat de primer ordre. Música, poesia i erudició acadèmica en un còctel molt ben elaborat que ha comptat amb la complicitat d'un públic fidel i nombrós.

És una llàstima que els polítics, especialment els que se suposa que són el govern de tots els benicarlandos (no només els de la seua corda), no hagen estat a l'alçada, donant suport a la iniciativa encara que siga assistint-hi. En fi, tampoc ens ha d'estranyar, fa temps que els nostres governants ens veuen, a molts, com a enemics, només per pensar diferent d'ells. Són els problemes d'una formació democràtica deficient, un tret comú per desgràcia a bona part de la societat valenciana.

Però tant fa. S'ha posat de manifest que hi ha un sector important de Benicarló que s'identifica amb els valors que representaven les jornades estellesianes: defensa d'una cultura pròpia, reivindicació dels nostres escriptors, ambició intel·lectual i de plantejaments, estimació per les nostres arrels i la nostra identitat com a poble, exigència de la normalitat lingüística i nacional. L'assistència constant al llarg de tres setmanes va demostrar que som molts els benicarlandos que creiem en això. Hi ha un col·lectiu social que hi creu, sense complexos, i ho demostra quan se'ls presenta un programa ben fet i atractiu.

Ara que ja ha acabat tot, voldria que no acabara tot. Ara que les jornades sobre Estellés han passat deixant-nos un regust tan engrescador, caldria no deixar perdre aquest esperit. Caldria aplegar les voluntats que suraven en la mitja llum d'aquell saló d'actes, impedir que s'esvaïren com el fum. Som molts, i en tenim ganes, i ja ens anem reconeixent. No hem de tardar tant de temps a tornar-nos a veure: l'exili interior és molt dur i ens necessitem.

Hem de prendre exemple del que ha fet la gent de Rodonors Invictes, i cal que els que ara érem espectadors pugem a dalt de l'escenari a prendre el relleu. Ens han ensenyat com es fa. Hem de continuar donant aire al caliu, ara uns i ara altres, i que tots junts ens donem suport, treballant per un futur més digne, més nostre, que siga millor que el que tenim. Un futur que, no en tinc cap dubte, ens mereixem. Un país que ha parit un Estellés mereix això i més.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 733 (14 de maig de 2010)