Oberts al món

He trobat aquest text que vaig escriure fa més d'un any (i publicat a la revista La Font) i m'ha semblat molt oportú recuperar-lo.

Fa pocs dies una persona implicada en moviment ecologistes em va dir que havien dedicat una xarrada a explicar el posicionament del papa Francesc en la seua encíclica Laudato si. Eixa persona no era creient, o almenys no en tinc jo constància, i mostrava una actitud de grata sorpresa davant d’aquestes idees del papa. Es veu que en la xarrada es va explicar la idea del bé comú que defensa la doctrina social de l’Església, i els assistents van quedar parats de veure que coincidien en aquests postulats.

Esmento aquest cas perquè crec que una de les aportacions més constructives que està fent el Sant Pare és obrir-se al diàleg en el món. La seua postura és, en general, la de situar-se en una posició de diàleg amb la societat actual, i evitar la confrontació. Això està produint una reacció molt positiva pel que fa a la percepció del cristianisme per part de les persones i grups aliens al fet religiós, cosa que hauria de fer-nos reflexionar a tots els cristians. 

Massa sovint, la posició de molts cristians i de la mateixa Església en tant que estructura ha estat i és excessivament defensiva. Se senten atacats, i reaccionen contraatacant. Sembla com si la societat actual fos “culpable” del fet que cada cop el cristianisme hi tinga menys pes. Hi ha certa tendència a veure l’evolució de la cultura occidental com si anés cap a la dissolució dels valors morals. Per a molts cristians, sembla que hi haja molts enemics per tot arreu, i la reacció consisteix a tancar-se en la seua capella, i a considerar que moltes ideologies i actituds que perceben com a estranys a l’Església són rebutjables. 

En el fons, penso jo, això passa perquè segueixen pensant que tenen un dret adquirit en el context social. Encara arrosseguem unes inèrcies de molts segles com a religió majoritària i molt vinculada als poders fàctics, socials i polítics. Vaja, que el cristianisme ha viscut una situació de privilegi que ara ens costa molt perdre. Tot ho veiem com una amenaça, quan potser hauríem de veure-hi una oportunitat per a avançar en humilitat, en valors autèntics, en profunditat. 

El món del segle xxi no és el mateix que el del segle xix. Vivim en una societat molt complexa i diversa, i si volem realment ser llavor, llum i sal del món hem de deixar de veure-la com una cosa estranya a nosaltres, com un entorn on imperen uns valors anticristians; al contrari, hem d’adoptar una actitud de respecte i diàleg amb el nostre entorn. Hem de ser prou generosos per saber veure tot allò de positiu, d’humà i de bo que té el món en què vivim. 

Si volem fer un món nou, canviar el món a millor, primer hem d’estimar-lo. I estimar-lo tal com és. Sembla una contradicció, però no ho és. És el mateix que fan els pares amb els fills: primer estimar-lo, i amb amor aconseguiran formar-lo. D’igual manera hem d’estar oberts al món i acceptar-lo, per tal de poder-lo fer encara millor.

Article publicat a la revista La Font, núm. 74 (febrer 2016) 

Un monstre em ve a veure

Article publicat a la revista La Font, núm. 76 (octubre 2016)

M’incomoda anar a veure una pel·lícula perquè sembla que “s’ha d’anar a veure”, perquè tothom en parla i surt a tota hora per la televisió. Em sento arrossegat i sense criteri. Però en fi, al capdavall m’abellia Un monstre em ve a veure, la nova pel·lícula del director Juan Antonio Bayona, que va dirigir Lo imposible fa uns anys.

El film se centra en un xiquet de 12 anys, Conor, que està passant uns moments francament difícils: la seua mare té un càncer terminal, pateix assetjament a l’escola i el seu pare no viu amb ells. Prop de casa seua hi ha un vell i enorme teix, prop d’una església, que estimula la seua imaginació. De tal manera que una nit se li apareix el teix com un enorme monstre que parla i camina, que li explicarà tres històries. A condició que al final Conor li explique el malson que té cada nit, que és “la seua veritat”. 

La relació amb el seu monstre imaginari ajudarà el xiquet protagonista a plantar cara a les pors i el patiment que viu. Un dels temes que planteja és, clarament, la importància de la imaginació per afrontar la vida real: la ficció i la narració com a teràpia, i com a camí d’accés a la veritat. En un determinat moment, el personatge del monstre afirma que “les històries són animals salvatges”, ja que un cop creades no se sap què poden desencadenar. En la pel·lícula, les narracions ajuden a viure millor la vida. Hi estic bastant d’acord: és per això que el cinema i la literatura ens fan tant de bé. És un missatge que em recorda un altre film que m’entusiasma, Big Fish, de Tim Burton.

M’ha semblat molt encertat, en un altre sentit, com Un monstre em ve a veure dibuixa el món interior del xiquet (l’actor que l’interpreta, per cert, ho fa de manera excel·lent al meu entendre). Conor és un preadolescent en un moment delicat de la seua vida, i això es complica per la dificultat que té per exterioritzar els seus sentiments, de dolor, ràbia, impotència. Fins al punt que, realment, l’espectador pateix de veure el patiment del personatge. La pel·lícula tracta la necessitat d’expressar-se cap enfora i alhora la resistència a fer-ho, tan pròpia dels adolescents i, en certa forma, de tothom. 

A banda d’aquests temes que suscita, el film és molt bonic de veure, amb uns efectes especials espectaculars i alhora molt càlids, molt equilibrats, que creen una atmosfera de fantasia agradable. Les històries que explica l’arbre-monstre ens són mostrades amb uns dibuixos d’animació esplèndids, bellíssims. Visualment, el resultat és impecable. 

Un monstre em ve a veure és, en conjunt, i a diferència de l’anterior pel·lícula del director, una obra intimista, a estones poètica. Trista, realment, però a mi no m’ha paregut tan lacrimògena com deien alguns que l’havien vista. Tot i tractar temes dolorosos, trobo que ho fa amb sensibilitat i sense deixar-se dur per l’excés.

Senior i el Cor Brutal

Article publicat a la revista La Font, núm. 72 (maig 2015)

Coneixia Senior i el Cor Brutal de fa ja uns anys, quan em va arribar una cançó optimista i brillant que es deia “El signe dels temps”, amb un vídeo colorista carregatde bon rotllo. Era del seu primer disc, L’experiència gratificant. Després, van traure un altre disc, Gran, que em va agradar molt més que el primer. Inclou algunes cançons precioses, com “Tots els ianquis que vull”. I en els últims mesos he redescobert aquest grup valencià, liderat per Miquel Àngel Landete.

Reconec que els tornat a escoltar arran del fet que han rebut el premi Enderrock al millor disc en català del 2014, pel seu treball El poder del voler. I pràcticament he escoltat junts aquest disc i l’anterior, que no havia escoltat massa, València Califòrnia. Són dos discos trets en molt poc temps, quasi seguits, i molt diferents. València Califòrnia és un disc acústic, molt suau, acaronador, amb un regust a cantautor nord-americà, amb guitarra i harmònica. M’agrada molt, hi ha cançons dolcíssimes musicalment i que van directe a l’ànima, com “Flor de maig” o “Càntic als germans de diferent mare”. Sota la suavitat musical, les lletres no et deixen indiferent, perquè Senior sempre parla de sentiments personals i humanes.

El poder del voler és tota una altra cosa, musicalment és molt més fort, elèctric, contundent, encara que les melodies segueixen sent molt cantables i pop. Però sobretot no us heu de deixar enganyar pel títol: no trobareu res de sentimentalisme en aquest disc, sinó més aviat molta ràbia i mala llet. Les lletres, quan les escoltes detingudament, et deixen clavat. Presenten sense pal·liatius estampes de la realitat en què vivim i reaccions molt dures davant eixa realitat, de vegades fins i tot massa crues.

Es tracta en conjunt d’un disc molt compromés, que pot sobtar per la radicalitat amb què presenta una crida a l’acció social. El que es proposa el músic valencià és sacsejar consciències per tal que la gent es moga per a canviar la realitat indigna que els polítics i manaires ens han creat. Val la pena escoltar-lo per a formar-se després una opinió (fins i tot per a discrepar en algun cas). Per descomptat, Senior somou amb les seues lletres directes i impactants el plàcid panorama de la música en català (Manel, Amics de les Arts i altres herbes, que a mi també m’agraden, però que no hi tenen res a veure).

Us recomano, i molt, que escolteu aquest grup, qualsevol dels seus discos. De ben segur que us sorprendrà, i us trobareu amb algunes de les millors cançons escrites en català en els darrers anys.

Cinema i crisi

La crisi econòmica en què ens trobem és, sobretot, una crisi de valors. Posar l’economia, i sobretot la macroeconomia, per davant de les persones, ha conduït al desastre global en què vivim immersos des de fa sis anys. Creure que els diners fàcils són justificats al preu que siga, creure que el benestar econòmic desenfrenat és un dret que ens permet passar per damunt de qualsevol altra cosa.

Recentment, he vist dues pel·lícules, molt diferents, totes dues excel·lents, que ens fan reflexionar sobre això. La primera és Blue Jasmine, dirigida per Woody Allen. Narra la història d’una dona, Jasmine, que després d’haver viscut una vida de luxe per estar casada amb un home de negocis enriquit en el sector immobiliari, ara es troba arruïnada: el seu home s’ha suïcidat, ja que molts dels negocis que portava eren il·legals, i el govern li ha pres tots els béns. Es veu obligada a viure a casa de la seua germana, que du una vida modesta, i a la qual sempre havia menyspreat.

El film, protagonitzat per una Cate Blanchett magnífica (que va guanyar l’Òscar a millor actriu enguany per aquesta interpretació), és un retrat implacable del que suposa viure només de les aparences, depenent dels diners, allunyat de la realitat. I també, una crítica indirecta però duríssima de tots aquells que van ser causants de la crisi. Una crítica dura perquè no se centra només en les conseqüències estructurals de l’actuació d’aquesta gent, sinó sobretot en la debacle personal i emocional que han provocat en moltíssims homes i dones.

Molt més directa i corrosiva és l’altra pel·lícula a què em referia, El lobo de Wall Street, d’un altre geni actual, Martin Scorsese, i amb una altra interpretació esplèndida, en aquest cas de Leonardo Di Caprio. No se centra en la crisi actual, sinó en la figura d’un corredor de borsa real, Jordan Belfort. La visió que dóna del món de les finances no és gens afavoridora. Un món de corrupció, immoralitat, estafa com a pràctica habitual, drogues... Fins a tal punt és punyent, que pot resultar excessivament explícita per a segons quin públic sensible.

Dues bones mostres de com el cinema ens pot ajudar a entendre més el món en què vivim, i a prendre consciència de la realitat. Ens ensenyen que, com deia al principi, el problema ha estat el divorci de l’economia amb l’ètica i la moral. El problema és si hem aprés la lliçó. Als responsables de tot no els interessa aprendre-la, perquè el seu sistema es fonamenta en l’abús sistemàtic i la negació de la persona.

Article publicat a la revista La Font, núm. 70 (octubre 2014)

Poesia per a viure

Ara que acaba l'any dedicat a Estellés i Espriu, se m'ha acudit recuperar aquest article, de to divulgatiu, publicat a la revista La Font, núm. 65 (maig 2013)

Deu ser que m’estic fent gran. Des de fa una temporada, cada vegada tinc més tendència a llegir poesia. Alguns dels lectors direu: “Uf! Poesia!”, com parlant d’una realitat que és d’una altra galàxia, que mai us heu plantejat que puga tenir res a veure amb vosaltres. Jo també he segut d’eixe parer molt de temps, ho reconec, més que res per mandra. Però últimament, no sé què em passa, estic poètic. Allò que deia: em faig gran.

Enguany se celebren els aniversaris de dos poetes, un de català i un de valencià. Fa cent anys que va nàixer Salvador Espriu, i vint que va morir Vicent Andrés Estellés. Els dos van escriure la seua obra al llarg del segle XX, tot i que Espriu era una mica més gran. Tots dos són considerats dels poetes més importants en llengua catalana del darrer segle. Malgrat ser molt diferents.

Comencem per Estellés. Tinc costum de dir als meus alumnes (sabeu que sóc professor de secundària) que Vicent Andrés Estellés és un autor que agrada fins i tot els qui no han llegit mai poesia. Ho tinc comprovat: llijo en veu alta un poema seu a classe, i escolten, i noto que els impacta. La seua manera d’escriure és directa, de vegades col·loquial, arriba amb facilitat. Però ho fa sense perdre la força, amb un contingut molt humà: sap expressar com pocs l’amor, el goig de viure, la passió, de vegades també la desesperança.

En Estellés hi trobareu una mica de tot, per a triar i remenar, segons el gust de cadascú i el moment. Des d’un poema dedicat al pimentó torrat, fins a una proclama patriòtica (“Assumiràs la veu d’un poble...”). Des d’un poema dolorós i sincer dedicat a la filla morta, fins a una composició humorística i festiva. Hi trobarem poemes d’amor (“No hi havia a València dos amants com nosaltres...”), i també poemes de mort. En resum, en la seua immensa obra hi ha la vida. Com deia en aquest breu poema:

“Només un mot que t’ho diria tot:

vida. Només. Amb això, bastaria...”

Salvador Espriu és molt diferent. Menys fàcil, cal dir-ho. Però crec que, a la seua manera, igualment intens. Té en comú amb Estellés els poemes patriòtics: “Ens mantindrem fidels / per sempre més al servei d’aquest poble.” I també la preocupació per la mort, però de manera més metafísica, menys vivencial. Espriu és més reconcentrat, requereix més del lector. Però també compensa, té versos i imatges d’una gran bellesa. Entre ells, alguns dels dedicats a Sinera, espai mític que, basant-se en Arenys de Mar (“Sinera” és Arenys llegit a l’inrevés), és representació de Catalunya.

Entre altres coses, la poesia d’Espriu és una poesia compromesa, amb un clam per la llibertat i també pel diàleg. Per la pau i el respecte. Alguns poemes semblen autèntiques pregàries, fins i tot n’imiten l’estil. Una poesia repleta de valors, que no pel fet que siguen coneguts no deixa de valer la pena recordar, especialment en els temps que corren.

(Si els voleu llegir, l’editorial Bromera té publicades sengles antologies d’Estellés i Espriu que estan prou bé)

Quicos i Botifarres

(El següent article va ser escrit fa ja vora dos mesos, i publicat al núm. 64 de la revista La Font, del mes de març)

Anit vaig tindre una nova prova de la importància del grup, de la vida comunitària i del moviment. Era el dia abans del termini fixat per la redacció de La Font per a entregar els articles, i jo encara no el tenia fet. Això encara entraria dins la normalitat, perquè és un fet conegut que sempre escric l’article el darrer dia. La qüestió és que no tenia ni tan sols tema. Volia que fos un article sobre música, però encara no sabia de qui parlar.

 Vaig compartir les meues inquietuds amb els membres de la comissió diocesana. I amb aquella facilitat i generositat, de seguida van sorgir propostes. “Podries parlar dels vint anys de Quico el Célio”. Home, i tant! Quin grup més representatiu del nostre bisbat podríem triar? Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries és un grup que no necessita presentació per a la gent de les Terres de l’Ebre. Jo diria, vist des del sud, que han estat un dels puntals per a la consciència col·lectiva ebrenca. Cançons com “De la Terra de l’Ebre D.O.”, “Lo carrilet de la Cava” o la mítica “Es cantava i es canta” (“De Roquetes vinc...”) són autèntics himnes a les nostres terres.

Personalment, trobo a faltar que els Quicos siguen més coneguts al sud del Sénia. Jo només vaig tenir una ocasió de veure’ls, a Benicarló, i ja fa anys. I és una llàstima, perquè la música i el món de les seues cançons són també la música i el món dels valencians del Maestrat. Ja ho diuen ells: “de la vora del riu Sénia / veig camins que van al sud: / les mateixes oliveres / i els mateixos garrofers”. O en un altre tros: “Diu que al Tossal dels Tres Reis / quan fa vent sona una jota / i que la canten tres veus, / tres veus que se saben entendre: / Matarranya, Maestrat / i la gran terra de l’Ebre.”

Fidels a aquesta idea, Quico el Célio i companyia es van ajuntar l’any passat o l’altre amb el cantador valencià Pep Gimeno “Botifarra” en un disc conjunt, titulat La barraca. El disc demostra els punts de contacte musicals, culturals i de veure la vida entre l’Ebre i el País Valencià. És un disc excel·lent, que espero que haja servit per a donar a conéixer el Botifarra en terres catalanes.

El Botifarra és un cantant de música tradicional valenciana que és un autèntic fenomen de la naturalesa. No només per la seua veu prodigiosa. L’hauríeu de veure en directe: és un devessall de gràcia, de cultura popular, enfila cançons amb dites, refranys, embarbussaments, anècdotes i acudits amb una naturalitat extraordinària. I ha aconseguit una cosa insòlita: fer que molta gent jove escolte la música valenciana d’arrel. Us recomano els discos del Botifarra i sobretot que l’aneu a escoltar en concert.

Una altra proposta, a la comissió, va ser: “Parla d’Al Tall, que s’han retirat”. Al Tall han estat fonamentals per a la música valenciana dels darrers trenta o quaranta anys. I la millor prova d’això, i també el millor homenatge que se’ls pot fer, ara que han dit adéu, és constatar la vitalitat que demostra gent com Pep Gimeno “Botifarra”.