Un 9 d'octubre fusterià

Cartell de l'acte

Aquest vespre, l'associació Rodonors Invictes ha oferit, a l'Auditori de Vinaròs, un espectacle impagable i emocionant: "Nosaltres, els fusterians". Olga Suàrez i Lluís Batalla han dit textos de Joan Fuster extrets, sobretot, de la seua correspondència. Era el seu particular homenatge a l'escriptor de Sueca, en aquest any que se'n celebra una triple efemèride: vint anys de la mort, noranta del naixement i cinquanta de la publicació de Nosaltres els valencians.

No cal fer ara el panegíric dels valors literaris, estilístics, ideològics i nacionals de Fuster. Ja són ben coneguts. Crec que escau, en canvi, remarcar la feina duta a terme per Rodonors. Sé que els he lloat en anteriors ocasions (ací, ací i encara ací), i tot i tenir certa recança a esdevenir empalagós i llagoter, crec que es mereixen que algú proclame públicament, encara que siga des d'una tribuna tan modesta i amb tan poc auditori com aquesta, els seus encerts.

És difícil, a partir de textos epistolars i amb el sol suport de la paraula, no només mantenir l'atenció del públic, sinó fins i tot emocionar-lo. Olga i Lluís ho aconsegueixen, gràcies a la seua dicció esplèndida, al sentiment amb el qual saben llegir els textos, als petits gestos teatrals que cada cop més introdueixen en els recitals. I també, evidentment, gràcies a un treball acurat sobre els textos, a una selecció molt encertada, a la relació i lligam que estableixen entre textos diferents: passaven de les cartes de Fuster a poemes d'Estellés, o a articles de la premsa, o a aforismes, i tot plegat ajudava en el seu diàleg a crear el sentit global de la lectura. Realment, per treure's el barret.

Evidentment, treballen amb un material de primera. Cartes entre Fuster i Josep Pla, Vicenç Riera Llorca, Raimon, Carles Riba, i d'altres: una veritable immersió en el túnel dels anys cinquanta i seixanta, sobretot. Fins arribar a la vivència dels atemptats que Fuster va patir en els anys de la suposadament modèlica transició. Tot un recorregut intens, emotiu i interessant. Els textos fusterians, com han dit ells mateixos, demostren una gran actualitat. Una actualitat, segons com, preocupant.

Exiliats ahir i ara

Ahir va tenir lloc l'estrena de l'espectacle Criatura febril, d'Olga Suàrez i Miquel Pujadó, a l'Ateneu Cultural de Benicarló. Una experiència del tot recomanable, magnífica, un plaer estètic de primer ordre. Ja en parlaré més extensament un altre dia. Avui només volia fer sortir en aquest bloc un text que s'hi va llegir. Es tracta d'un fragment d'una carta que Joan Fuster va escriure a Agustí Bartra el 1950. La vigència dels mots fusterians és impactant, i es troba molt relacionada amb la idea que es trobava a l'origen d'aquests "Exilis".

Sueca, 21 d'octubre de 1950

Benvolgut amic Bartra:

No sé com dir-vos el meu agraïment pels vostres bons mots, ni l'alegria que he sentit en rebre'ls. És tan consolador, que arribe alguna vegada un ressò càlid, una veu companya, fins aquest erm en què vivim! Jo he dit molt sovint que potser no es trobaria un esperit més semblant al d'un valencià catalanista que el d'un català exiliat. Àdhuc pense, en les estones de desencoratjament, que encara som nosaltres més exiliats que no vosaltres, o, si voleu, que el nostre "exili" és més dolorós que el vostre. Sentir-se exiliats en la mateixa pàtria! Sentir com ens senten exiliats els compatriotes! Vosaltres, sens dubte, viviu servant al cor una imatge preciosa de la pàtria, aqueixa Catalunya ideal que l'esperança i la fe us mantenen intacta; però nosaltres... Nosaltres no sabem defugir una comparança imnmediata entre allò pel que lluitem i una realitat sorda, apàtica, amarga. Perquè si almenys tinguéssem enemics! Però no; a València els valencianistes no ens mereixem ni això, segons sembla; només una buidor angoixosa, només la indiferència radical, només el gest compassiu dels qui, si s'adonen de nosaltres, comenten: "Quina manera de perdre el temps!". Cal molta il·lusió, molta passió, per superar les crisis a què estem abocats. Anem passant-les a força d'esperança sobretot. Una esperança desesperada, en ocasions. I pensant evangèlicament que, qui perd el seu temps, el guanyarà. Aquests anys de desolació i de fosca han sorprés València en un moment delicadíssim de la seua història (...). Avui, l'allau de la castellanització no troba obstacles ni tan sols en les llars dels valencianistes, i afegiu a açò una esterilitat cultural (...) però sabeu la tragèdia que significa saber-se rent i veure que ningú no es digna a aprofitar-lo? (...)

Però cal posar fi a aquest devessall de lamentacions. L'important és, en resum, que el foc no s'ha apagat. I que els instants de desencoratjament alternen amb uns altres de confiança cega i absurda. Que fràgil que és tot açò, no? Però no hi ha res més. (...) Pense si en aquest món que vivim (...) no caldrà revisar les aprensions intel·lectualistes de què estem constituïts (aprensions en el sentit d'escrúpols, de recels). En altres paraules: si la poesia no serà la solució. I no parle ara com un senyor que escriu versos i que "agrana per a casa". La poesia i la seua arrel mística. (...) Un retorn al cristianisme? No sé. Em malfie dels retorns. Potser sí una recuperació d'aquelles forces que, en un temps, feren del cristianisme una forma essencial d'humanitat (...)

I res més per avui.

Ben vostre,

Joan Fuster