Homenatge a Josep Igual

Ahir vaig assistir a l'homenatge que es va fer, a la Biblioteca Sebastià Juan Arbó d'Amposta, a l'escriptor benicarlando Josep Igual, mort el passat 25 de març. L'acte es feia dins el marc de les XVI Jornades de les Lletres Ebrenques. En una primera part, es va presentar el llibre col·lectiu Josep Igual i els dies, i es van projectar les col·laboracions gravades de les persones que no havien pogut assistir, entre els quals gent com Eliseu Climent, Enric Sòria, Joan Garí o Toni Mollà. A la nit vam poder veure diverses accions poètiques, lectures de textos i parlaments d'homenatge, en els quals hi vam participar desenes de persones, que hi actuàvem moguts per l'amistat personal i/o l'admiració literària.

La quantitat i el gruix de les aportacions fan pensar que el llegat literari de Josep Igual inicia ara un altre recorregut en el qual té futur. Els lectors i amics de l'autor prenem encara més consciència ara que ha desaparegut de la vàlua de la seua producció i de la necessitat que no desaparega en l'oblit, i actes com aquest són determinants en aquest sentit. És el moment, també, d'avaluar quina ha estat la seua aportació, de situar la seua figura en el context de la literatura catalana, com bé va indicar Lluís Roda. 

Transcric ací la meua intervenció a l'acte d'Amposta, necessàriament breu atesa la quantitat de participants que érem.

Presentació de L'incert alberg a Benicarló. 27 de gener de 2017

(No puc deixar de dir, abans de començar, que he escrit açò escoltant Bach a la gramola casolana, com diria Josep.)

Tot i ser tots dos de Benicarló, vaig conéixer Josep Igual abans com a lector que personalment. Ell formava part de l’admirable, gairebé mític, grup que es movia a l’entorn de l’Associació Cultural Alambor. Publicaven el setmanari Benicarló Crònica, la revista Passadís, organitzaven trobades literàries; Josep publicava els seus primers llibres de poesia. Parlo dels 80, i ja ens n’ha parlat, com a testimoni directe, Josep San Abdón. Soc uns anys més jove que Igual, i per tant jo seguia aquells moviments des de l’atònita mirada d’un adolescent que va descobrint i alhora creant el seu lloc al món. Josep formava part d’aquell grup que eren per a mi com uns germans grans que admirava i m’obrien camins i inquietuds que d’altra manera no hauria conegut.

No va ser, tanmateix, fins anys després que el vaig començar a llegir. Des del primer moment em va atraure la qualitat de la seua prosa, sobretot, i vaig descobrir enlluernat el seu dietarisme. Va ser llavors, ja durant la primera dècada del segle, quan el vaig conéixer personalment. El vaig començar a tractar, si no recordo malament, quan va guanyar amb El rastre dels dies el XV Premi de Narrativa Alambor de 2003 (en el qual jo formava part del jurat); llavors vaig ser l’encarregat de presentar-lo amb ell mateix a Benicarló. Després també vaig col·laborar amb ell en les presentacions, a Benicarló i a La Ràpita, de la seua antologia Poemes escollits (1987-2007), el 2007, i de L’incert alberg a Benicarló el 2017. Em sento realment privilegiat d’haver pogut compartir taula i conversa amb Josep en totes aquestes ocasions, i que ell mateix comptara amb mi per a parlar dels seus llibres.

Crec que no dic res de nou si afirmo que Josep Igual és un escriptor a reivindicar. Cada nou llibre d’ell que he llegit, especialment dels seus dietaris, m’ha renovat l’interrogant: com era possible que no fora més conegut i reconegut? Segurament per la seua voluntat de viure en aquestes tan estimades perifèries nostres, i també per la seua resistència a formar part dels cercles i capelletes literàries. No vaig a fer una anàlisi de la seua obra, perquè ni jo tinc la capacitat ni tots plegats tenim ara prou temps, però deixeu-me dir només una cosa. L’estil de Josep és dels més rics i estimulants que hi ha hagut en català en els últims anys, era un mestre en allò que en podríem dir “desautomatització verbal”: dir les coses, de vegades les més quotidianes, sense banalitzar l’expressió, amb una voluntat de treball metafòric i estilístic, de manera que el lector renove la visió sobre la realitat; un estil fastuós, amb un ús precís i hàbil de l’adjectivació, amb un punt preciosista, que provoca un intens plaer estètic. Això amanit amb un pòsit de referències literàries i culturals que ja en ell mateix suposen un enriquiment per al lector. Tot passa pel tamís de la literatura. Perquè per a Josep Igual, la vida era literatura, i la literatura era la vida.

Novel·la negra al Maestrat

Vicent Sanz Arnau
Màxima discreció
Barcelona, Saldonar, 2015 ("Narratives", 8)

Ramon Borrull és un exlegionari de Sant Mateu que, aparentment, treballa al despatx de corredor d'assegurances de son pare. En realitat, es dedica a dur a terme els treballs bruts i clandestins que els permeten de viure en plena postguerra, als anys quaranta. Un dia reben un encàrrec d'un collidor de taronja de Vila-real que vol trobar, perquè firme uns papers de renúncia a una tèrbola herència, el seu germà desaparegut, acusat de la mort d'un oncle en estranyes circumstàncies.

Borrull, poc amic de la feina de despatx, acceptarà encantat l'encàrrec, disposat a fer servir els mètodes discrets i alhora tan contundents com calga que ja li havien donat resultat en algun treball anterior. Així, buscarà rastres de Daniel Fabregat, el germà pròfug, primer al maquis que opera en les terres a banda i banda del Sénia. Però serà a Vinaròs on finalment en trobarà la pista. Abans, però, haurà de localitzar-lo, i per a això necessitarà la complicitat de la resistència local, i la col·laboració d'una dona torbadora i sensual de passat embolicat, Manolita la Peladures.

Aquestes són les coordenades amb què juga aquesta segona novel·la de l'escriptor traiguerí Vicent Sanz. Es tracta d'una proposta valenta que planteja una suggestiva barreja de gèneres. D'una banda, el protagonista i el desenvolupament de la trama s'inscriu dins els paràmetres fixats per la novel·la negra. A la manera d'un Philip Marlowe nostrat, Ramon Borrull es mourà entre maquis i guàrdies civils amb discreció i pocs escrúpols, i fins i tot trobarà en el seu camí la femme fatale preceptiva en aquest subgènere narratiu (tot i que en aquest cas és poc fatale, cal dir-ho). De l'altra, això es produeix en un context històric molt determinat, la postguerra franquista, "el temps de la fam", com es diu a l'inici de la novel·la, que obliga gent com Borrull i tots els altres personatges a espavilar-se si volen sobreviure, a dur a terme accions clandestines, il·legals o subversives, a caminar per tant pel tall de la navalla constantment.

Tot un encert la fusió de gènere negre (en la seua variant hardboiled, fins i tot) i context històric de postguerra, que obre horitzons narratius poc transitats. Encara és més atractiu el tercer eix del gènere híbrid que proposa: el fet de situar la història en un espai pròxim, el Maestrat (i secundàriament la Plana). Sanz contribueix a elevar el Maestrat a la categoria de territori novel·lesc, tot explotant les potencialitats que en el terreny de la ficció tenen aquestes comarques amb la seua història recent. Aquest és un dels màxims encerts de la novel·la: al capdavall, la literatura és una de les eines més eficaces per a cohesionar el territori, i el Maestrat i les terres del Sénia estan molt necessitades de bones dosis d'autoconsciència col·lectiva. Convertir-les en espai literari és una tasca prioritària, tant culturalment com socialment parlant.

Un llibre valent, hem dit, i arriscat, perquè en les bases amb què juga hi ha les virtuts, però també els perills, com el de certa inversemblança. Al cap i a la fi, el Vinaròs dels quaranta no és el Los Ángeles de Raymond Chandler. Però això entra dins de l'àmbit de la suspensió de la incredulitat, i es fa perdonar per la submissió a les lleis, estrictes, del gènere negre, i per l'aportació que suposa el conjunt a la configuració d'un espai literari pròxim, arrelat al territori i amb moltíssimes possibilitats.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 989 (26 de juny de 2015)

Natros no parlem bé

Això deia un molt bon amic, mentre preníem un gintònic en agradable companyia. És una persona d'idees constructives sobre llengua, que intenta emprar el valencià tant a nivell privat com públic. Però em deia que es trobava amb molts dubtes i vacil·lacions quan escrivia, i que aquesta inseguretat es devia a aquest fet: "És que natros no parlem bé i, és clar, ens costa molt més".

Heus ací un prejudici molt arrelat entre els parlants habituals de valencià, no només ací al Maestrat, sinó en general a tot el País Valencià, i potser encara en altres llocs on no se senten identificats amb la parla oriental, la de les comarques de Barcelona i Girona, que és la que gaudeix de major difusió en els mitjans. Aquí al nostre territori el complex d'inferioritat encara s'agreuja més, perquè estem lluny dels dos grans centres lingüístics, que són Barcelona i València. Hi ha qui creu que no parla bé perquè no diu "sigui"; d'altres, com el meu amic, creuen que parlen malament perquè no pronuncien les erres finals com a València.

Doncs bé, cal dir-ho molt clar, perquè hi ha molta gent confosa: ací parlem molt bé, i no tenim res a envejar ni als de Mataró ni als d'Ontinyent. De fet, tothom parla bé, no hi ha cap territori on parlen millor que en cap altre. Tots els accents són bons, és tan valencià i català pronunciar la erre de "cantar" com no pronunciar-la, com fem nosaltres. Una cosa és la llengua oral, i l'altra la llengua escrita, i cal deixar de banda un altre prejudici, que el meu amic expressava així: "Allò que està ben dit és quan es parla com s'escriu, no?". Doncs no necessàriament. Escrivim la erre final, però no la pronunciem, i això és una convenció que hem establit, igual que escrivim les hacs i són mudes.

El problema és que la normativa acaba influint en la percepció que els parlants tenen sobre allò que parlen, i potser això és inevitable en els processos de normalització. Per això cal fer, com es diu ara, molta pedagogia, i no deixar que la gent crega que la seua manera de parlar és "incorrecta", perquè això acaba perjudicant l'ús de la llengua. I no és cert: tinc molt amics i coneguts tant de Barcelona com de les comarques centrals valencianes, i us asseguro que tampoc parlen la manera suposadament "correcta" de la llengua. Simplement, perquè l'estàndard no el parla ningú. O el parlem tots una mica.

Hem de sentir més orgull per les formes que emprem, apujar la nostra autoestima lingüística. No amb un sentiment particularista, que ens allunye de la llengua comuna dels germans del nord i del sud, perquè això seria limitar-nos i empobrir-nos, tancar-nos en el nostre petit clos i acabar pensant que la nostra llengua només és per anar per casa. Res d'això: el nostre parlar és una aportació de primera a la llengua comuna, i aquesta és una llengua normalitzada que ens permet llegir i escriure sobre qualsevol cosa, ens permet comunicar-nos amb el món. Acceptar-nos a nosaltres mateixos i estar satisfets de la nostra singularitat és el primer pas per a ser universals.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 950 (12 de setembre de 2014)

Terres de l'Ebre, de Sebastià Juan Arbó

Muntatge amb l'autor i el paisatge riberenc on es desenvolupa l'acció

Feia anys i panys que tenia la intenció de llegir Terres de l'Ebre, de Sebastià Juan Arbó, un llibre d'aquells que podríem dir-ne "de referència". Aquest estiu ho he fet, i en acabar he tingut la sensació d'haver llegit dues novel·les en una. Una d'elles m'ha agradat més que l'altra.

D'una banda, hi ha en Terres de l'Ebre una novel·la magnífica, que és la de la mitificació d'un territori, d'un paisatge, el de la ribera (el Delta, com ara en diem). Hi sovintegen les descripcions de l'entorn, dels arrossars, dels senillars, de les muntanyes que envolten aquest petit món, que acaba quedant fixat a la memòria col·lectiva de manera definitiva, d'una manera que només pot aconseguir la literatura. Així, la novel·la és una excel·lent mostra de com la literatura pot partir de la realitat per a després condicionar la visió que tenim d'aquesta mateixa realitat, en aquest cas el territori de la ribera ebrenca. I d'aquesta manera el paisatge esdevé mite.

A més, Terres de l'Ebre fa un retrat molt viu del món rural i els caràcters que l'habiten, a través de la història del vell Joan i el seu fill Joanet. El pare és un personatge molt ben descrit, un home tancat en ell mateix per la tràgica mort de la seua dona quan encara era jove, incapaç de comunicar-se amb el seu fill. La seua és la tragèdia de l'amor immens que no pot, no sap comunicar-se. Un tipus de personatge molt propi del món rural. Algunes escenes d'aquest món tenen una gran força, una violència en ocasions gairebé truculenta: és el cas de l'episodi de la mort de l'ase, al cap. XI de la primera part; o la sòrdida història d'Agneta, la "Retxudeta" (caps. IX-XII de la segona part), amb un desenllaç que té reminiscències de l'Ofèlia shakespeariana, però molt més cru (una mena d'Ofèlia "putrefacta"). Recorda en alguns moments els drames rurals de Víctor Català, o les novel·les de Blasco Ibáñez.

Hi ha, però, en Terres de l'Ebre, una novel·la que no m'ha agradat. I és allò que constitueix el canemàs argumental bàsic. Al capdavall és una trama molt simple en què les descripcions dels personatges es fan massa prolixes i sobretot reiteratives. El narrador, excessivament omniscient, petri, avança amb lentitud marmòria, sense deixar la veu gairebé mai als personatges. Hi ha molts moments que els diàlegs, quasi inexistents, haurien pogut suplir la veu del narrador, i això hauria donat més vida als protagonistes. D'altra banda, la voluntat de construir una història amb tons tràgics a partir de personatges marginats que cauen en l'alcohol i la violència (a la manera de Dostoievski, segons s'ha dit, tot i que no ho veig gaire clar), en canvi no troba un suport versemblant en la trama. Vull dir que hi ha una certa desproporció entre el buscat to tràgic del desenllaç i els fets que el motiven, al capdavall un desengany amorós de Joanet.

El final, això sí, és d'una desesperança aclaparadora, un dels finals més foscos i pessimistes que he llegit en els darrers temps, sense cap escletxa de llum o de redempció. Això, dit siga de pas, diferencia Arbó de Dostoievski, perquè per a l'autor rus sempre quedava una esperança cristiana final.

El pont del Sénia

Imatge del riu Sénia dimecres

Hi vaig anar. Dimecres hi vaig anar. La carretera N-340 estava tallada i havies d'arribar al pont sobre el riu Sénia a peu. Feia una impressió estranya caminar sobre l'asfalt, per un tram que havia recorregut tantíssimes vegades en cotxe. Com sabeu, hi ha dos revolts molt tancats abans d'arribar al riu. Els vam recórrer, amb altra gent. Tranquil·lament, festivament.

Hi havia una convocatòria feta a l'altra banda del riu. Muntaven una cadena humana per a demanar que els deixen triar el seu futur. Cada vegada s'hi anava ajuntant més gent. Especialment en el mateix punt on la carretera creua el riu, hi havia un ambient especial. Un ambient de germanor.

Fins una hora abans, no tenia cap intenció d'anar-hi. M'ho havien proposat, però tenia dubtes. Pensava que això de la cadena i el que reivindicava no anava amb nosaltres, era una cosa dels catalans. Ja s'ho faran, pensava amb certa recança. Recança perquè veia que ells almenys eren capaços d'unir-se per defensar la seua dignitat. En canvi, els valencians, què sortíem guanyant amb eixe signe? Al contrari, hauríem d'anar fent la nostra, no mirar tant cap al nord.

Però al final, una trucada d'una amiga tot dinant, i hi vaig anar. A cop calent, content perquè després d'haver prohibit el tram valencià de la cadena, finalment l'havien autoritzat. Com una mena de celebració de la democràcia, de la llibertat d'alçar la veu per a dir el que opines.

Quan vaig arribar al pont sobre el Sénia, em vaig adonar que havia fet bé. Sota la silueta tan familiar del Montsià, albirant ben prop Alcanar, on tinc tants amics, vaig comprendre que no anava a unir-me a un acte estrany, fet per gent aliena. Els amics d'Alcanar, de la Ràpita, d'Ulldecona, d'Amposta, de Tortosa, ens necessitaven. No volien acabar la cadena amb una mà buida, penjant sense sentit, a mig camí del pont, al límit amb Vinaròs. Nosaltres seríem allà per a donar-los la mà, per a fer-los sentir que estàvem amb ells.

¿És que no ens uneixen tantes coses amb els pobles de més enllà del Sénia? La mateixa parla, la mateixa manera de ser, els mateixos costums, cants i balls; el mateix paisatge, el mateix vent de dalt a l'hivern; vincles familiars i d'amistat, l'ancestral bisbat comú, tants viatges a Tortosa, al Caro, al Delta. Quan som allà, no ens sentim a casa nostra? Sóc i em sento valencià per damunt de tot, però no puc considerar la gent de les terres de l'Ebre com un col·lectiu a banda. Les comarques del voltant del Sénia som i hem de continuar sent un exemple del que uneix catalans i valencians. Som un pont.

Allà al pont, quan passaven uns minuts de les cinc de la tarda, ens vam agafar de les mans. Semblava un gest sense importància. Però estava carregat de sentit. Carregat de sentiments.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 901 (20 de setembre de 2013)

Lo Sénia no és frontera

Avui més que mai, trobo digna de recordar aquesta cançó de Pepet i Marieta, del disc La pelu (2008). Aquesta tarde hem estat sobre el riu Sénia, i hem tornar a comprovar que les terres d'una banda i l'altra som germanes.

Lo Sénia no és frontera que és la saba de la unió
que agermana los pobles que viuen pel seu cantó:
planers, moros, borregos, caduferos i falduts,
goril·les, llaganyosos, bords, caseros i garruts.

Me tu quina pocalliga estos fatxes
de voler partir la nostra terra en dos,
qui no sap que un riu és sempre font de vida?
i baixant de cara al mar sembra l'amor.

Que les aigües són portadores d'estima,
de comerç, cants i comunicació,
un parlar, un saber entendre la vida,
uns xiquets en la mateixa il·lusió.

Lo Sénia no és frontera que és la saba de la unió
que agermana los pobles que viuen pel seu cantó:
planers, moros, borregos, caduferos i falduts,
goril·les, llaganyosos, bords, caseros i garruts.

Eigues tu quines ganes de barallar-se
tenen alguns catalans i valencians,
uns que si no parlen la mateixa llengua,
d'atres que no són Països Catalans.

Pos a tota n'esta colla de bulleros,
los diria llanceu la frontera al mar,
que la gent de banda i banda del riu Sénia
no ham dixat mai d'astimar-mos com germans!

Que el Sénia no és frontera que és la saba de la unió
que agermana los pobles que viuen pel seu cantó:
planers, moros, borregos, caduferos i falduts,
goril·les, llaganyosos, bords, caseros i garruts.

Quicos i Botifarres

(El següent article va ser escrit fa ja vora dos mesos, i publicat al núm. 64 de la revista La Font, del mes de març)

Anit vaig tindre una nova prova de la importància del grup, de la vida comunitària i del moviment. Era el dia abans del termini fixat per la redacció de La Font per a entregar els articles, i jo encara no el tenia fet. Això encara entraria dins la normalitat, perquè és un fet conegut que sempre escric l’article el darrer dia. La qüestió és que no tenia ni tan sols tema. Volia que fos un article sobre música, però encara no sabia de qui parlar.

 Vaig compartir les meues inquietuds amb els membres de la comissió diocesana. I amb aquella facilitat i generositat, de seguida van sorgir propostes. “Podries parlar dels vint anys de Quico el Célio”. Home, i tant! Quin grup més representatiu del nostre bisbat podríem triar? Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries és un grup que no necessita presentació per a la gent de les Terres de l’Ebre. Jo diria, vist des del sud, que han estat un dels puntals per a la consciència col·lectiva ebrenca. Cançons com “De la Terra de l’Ebre D.O.”, “Lo carrilet de la Cava” o la mítica “Es cantava i es canta” (“De Roquetes vinc...”) són autèntics himnes a les nostres terres.

Personalment, trobo a faltar que els Quicos siguen més coneguts al sud del Sénia. Jo només vaig tenir una ocasió de veure’ls, a Benicarló, i ja fa anys. I és una llàstima, perquè la música i el món de les seues cançons són també la música i el món dels valencians del Maestrat. Ja ho diuen ells: “de la vora del riu Sénia / veig camins que van al sud: / les mateixes oliveres / i els mateixos garrofers”. O en un altre tros: “Diu que al Tossal dels Tres Reis / quan fa vent sona una jota / i que la canten tres veus, / tres veus que se saben entendre: / Matarranya, Maestrat / i la gran terra de l’Ebre.”

Fidels a aquesta idea, Quico el Célio i companyia es van ajuntar l’any passat o l’altre amb el cantador valencià Pep Gimeno “Botifarra” en un disc conjunt, titulat La barraca. El disc demostra els punts de contacte musicals, culturals i de veure la vida entre l’Ebre i el País Valencià. És un disc excel·lent, que espero que haja servit per a donar a conéixer el Botifarra en terres catalanes.

El Botifarra és un cantant de música tradicional valenciana que és un autèntic fenomen de la naturalesa. No només per la seua veu prodigiosa. L’hauríeu de veure en directe: és un devessall de gràcia, de cultura popular, enfila cançons amb dites, refranys, embarbussaments, anècdotes i acudits amb una naturalitat extraordinària. I ha aconseguit una cosa insòlita: fer que molta gent jove escolte la música valenciana d’arrel. Us recomano els discos del Botifarra i sobretot que l’aneu a escoltar en concert.

Una altra proposta, a la comissió, va ser: “Parla d’Al Tall, que s’han retirat”. Al Tall han estat fonamentals per a la música valenciana dels darrers trenta o quaranta anys. I la millor prova d’això, i també el millor homenatge que se’ls pot fer, ara que han dit adéu, és constatar la vitalitat que demostra gent com Pep Gimeno “Botifarra”.

Primavera, estiu, etcètera

Un dels desavantatges de ser un lector crític, en vies de tenir cert criteri propi, és que cada cop és més difícil trobar llibres que t'arrosseguen, que t'abduïsquen, que t'anul·len la voluntat i t'obliguen a devorar pàgines i pàgines sense cap reflexió. Eixa sensació agradable i alhora tan poc pràctica. Aquest estiu m'ha passat amb una novel·la, la primera publicada per una autora fins fa no res desconeguda, Marta Rojals. Es titula Primavera, estiu, etcètera, i el va editar La Magrana el gener de 2011. El meu exemplar és de febrer de 2012 i és la sisena edició. Tot un èxit, i més en català.

Un cop el llegeixes, les raons d'aquest èxit esdevenen diàfanes. Des dels primers capítols, la narració se t'endú com una ventada, i acabes llegint les 363 pàgines a un ritme frenètic. I en realitat, ara i adés et preguntes per què has llegit amb tanta avidesa. Perquè, ben mirat, la història narrada té poca cosa de particular. L'Èlia, que té trenta-quatre anys i porta vivint des dels divuit a Barcelona, torna al poble d'on és originària durant el pont de Tots Sants i les vacances de Nadal. El company l'ha deixada i la feina d'arquitecta li trontolla, i el retrobament amb el poble la porta a recorda la seua infància i adolescència. I també a tornar a plantejar-se la relació amb persones amb qui feia anys que no es veia, com el Bernat, un amor irrealitzat d'adolescència que acabà amb la seua millor amiga.

Explicat així, res de particular, fins i tot sembla banal. No us enganyeu. L'autora té una traça enorme en l'ús de la llengua (el parlar de la Palma d'Ebre, d'on és l'autora) que parlen els personatges: és per tant molt rica des del punt de vista dialectal, i per això ens resulta també pròxima. Però no és només una qüestió lingüística: es tracta d'una immensa habilitat en la construcció d'uns diàlegs vius, brillants, agilíssims. Les intervencions de la narradora protagonista són plenes de vivacitat, d'humor i d'ironia. El resultat és una lectura engrescadora, fluïda, amb un encert total en el to.

He parlat de proximitat per l'ús dialectal de la llengua. Però Primavera, estiu, etcètera no ens resulta només pròxima als que compartim (tot i els matisos) el parlar de les terres de l'Ebre. També per la realitat que descriu. Tots els que tenim més de trenta anys, som de poble i hem crescut en un entorn rural gaudirem de la lectura de les peripècies d'Èlia. Ens hi sentirem plenament identificats, hi reconeixerem escenes, situacions i personatges que formen part del nostre bagatge més profund i que mai havíem vist explicats en una novel·la, i menys encara tan ben fet. Impagable, immens, el capítol que l'Èlia va a plegar "aulives" amb son pare. Per posar només un exemple.

En resum, una de les lectures a nivell personal més gratificants dels darrers temps. I m'alegro que siga precisament una novel·la de la nostra literatura i a més d'una autora ebrenca. Una de les descobertes més esclatants i fresques de la literatura catalana dels darrers anys.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 853 (5 d'octubre de 2012)

Pepet i Marieta a La Barraca

Ja sé -entre altres raons, perquè ells mateixos ho van dir- que amb enguany ja són sis els anys que Pepet i Marieta actuen a la falla La Barraca de Benicarló. Tot un clàssic. Però jo fins divendres passat no hi havia anat. Encara més: no havia vist Josep Bordes i companyia mai en directe. Ja ho sabia, que era imperdonable. Però des de l'altre dia encara n'estic més convençut.

Pepet i Marieta milloren molt, en directe. La secció de vents és increïble. Són encara més divertits que en els discos, i molt més contundents. Ja sé que això sol passar en molts grups musicals, l'únic que puc dir és que jo en pocs concerts m'he divertit tant. Em vaig divertir ballant però també em vaig divertir veient el show que munten, i com de bé s'ho passen, i com saben encomanar-ho al públic. Un espectacle complet.

Un goig, vaja. Des de divendres que vaig cantant pels racons "Me moles" ("Me moles que te cagues / me moles perquè sí"). Encara somric amb la posada en escena de la cançó "Almorrana". I em vénen ganes de ballar quan recordo el cantant i líder del grup movent-se per l'escenari i animant el públic a corejar-lo. I el públic, entregat i incondicional, responia.

No crec que siga alié a aquesta empatia amb el públic el fet que siguen un grup de la terra. Oficialment són d'Ulldecona, perquè d'allà és el líder del grup, però diversos dels membres de la banda són de Benicarló. Són un fruit de la nostra petita pàtria transfronterera, el grup senyera i emblema de la terreta que no sap de rius ni de prejudicis anticatalans o antivalencians. Això, no cal dir-ho, encara me'ls fa més propers.

En acabar el concert, vaig dir als amics i amigues que anaven amb mi: "L'any que ve no me'ls perdo. I al proper concert que aneu, me'n vaig darrere." I ara us ho dic a vosaltres.

Fent gran el país petit

Cada dia em sembla més important la unitat cultural que mantenim les terres del Maestrat i els Ports amb les Terres de l'Ebre catalanes. No em refereixo només al fet que existeixen nombrosos vincles que ens uneixen: lingüístics, folklòrics, religiosos... Això ja ho dono com a cosa sabuda. Vull dir que mantindre viva la consciència d'allò que ens uneix és fonamental no només perquè els habitants d'aquestes terres no perdem les arrels, sinó també perquè trenquem les barreres imposades que l'actual divisió autonòmica està establint.


No abunden les iniciatives que tracten de reforçar la identitat d'aquest territori, però a pesar de tot hi són i van fent forat. Els passats dies 23, 24 i 25 va tindre lloc el III Congrés de Cultura i Territori a les comarques de la Diòcesi de Tortosa. Es tracta d'unes jornades que organitzen conjuntament la Universitat Jaume I i la Universitat Rovira i Virgili. Sí, una col·laboració a banda i banda del Sénia. Se celebren amb una periodicitat quinquennal: la primera edició va tenir lloc a Benicarló fa deu anys, i en aquesta ocasió s'ha traslladat a Vinaròs.

Tot i el nom, no són unes jornades eclesials, sinó que prenen el nom de la diòcesi com l'única entitat actual que manté els lligams entre els pobles del nord valencià i el sud català. La divisió eclesiàstica en diòcesis és ancestral, es remunta als primers segles de la cristianització del territori, i per tant es basa en criteris d'unitat cultural molt profunds. Per això l'actual diòcesi de Tortosa reconeix la interrelació de comarques amb una llarguíssima història comuna que les administracions actuals no tenen en compte. És el territori de l'antiga Ilercavònia ibera.

El Congrés esmentat va aplegar quatre ponències i dotzenes de comunicacions d'estudiosos d'arreu que se centraven en els més diversos aspectes d'aquesta terra de frontera. Botànica, llengua, religiositat popular, literatura, història, cultura popular i tradicional, heràldica, patrimoni, arquitectura. Un programa completíssim, molt variat, com sol passar en aquesta mena d'actes acadèmics. Tot plegat, un enorme conjunt d'aportacions que no només avancen en el coneixement aprofundit del territori. També contribueixen a reforçar els vincles, a entendre com s'il·lumina la comprensió de nosaltres mateixos i el nostre context cultural, històric i científic quan el posem en el context adequat de les terres al nord i al sud del Sénia.

Un gran encert i un gran èxit, en definitiva, del qual cal felicitar els organitzadors. Aquesta mena d'iniciatives són les que serveixen per a establir les línies que unisquen dues terres marginades per llurs respectives administracions que es retroben en el passat comú per a construir, tant de bo, un futur compartit.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 811 (2 de desembre de 2011)

Paraules amb saó / 2: bambar

Hi ha una paraula que és encara molt viva al Maestrat i en general a tot el dialecte tortosí i que, malgrat tot, no recull cap dels diccionaris normatius, com el de l'Institut d'Estudis Catalans; ni tan sols l'Alcover-Moll, que sovint recull paraules de poc abast geogràfic encara que no apareguen al diccionari general.

És el verb bambar, que vol dir 'anar d'ací d'allà sense una destinació concreta'. Aquests dies de vacances és molt habitual en les cases amb xiquets: "Pareu de bambar d'un costat a l'altre". Fa unes setmanes els vaig dir a unes alumnes de l'institut: "No podeu anar bambant pels passadissos a l'hora del pati". La prova que és un mot ben viu és que les alumnes, magrebins, em van entendre i una, que l'any que ve estudiarà a Euskadi, va dir que la utilitzaria allà.

Cal dir que he copiat la definició de bambar de Vocabulari de cruïlla, el diccionari de Joan S. Beltran editat per Onada Edicions l'any 2010. Es tracta d'una obra que vol recollir les paraules pròpies del nostre territori. I quan dic el nostre territori vull dir Maestrat, Ports i Terres de l'Ebre, és a dir, el territori on es parla el dialecte tortosí. És una obra important, bellíssimament editada i molt completa, que proporciona satisfaccions com la de trobar paraules com bambar.

(Val a dir, però, que no hi havia esbelegar, la paraula que vaig comentar l'altre dia, la qual cosa demostra només que cal seguir treballant per acotar el cabal lexicogràfic del nostre parlar.)

Pepet i Marieta: "Me moles"

Divendres ve de gust una entradeta musical, i més encara si és de Pepet i Marieta, un grup festiu i de les nostres terres. Amb la cançó "Me moles" l'han encertada de ple: la lletra, la música, i el vídeo. Un vídeo fet amb aportacions d'amics i seguidors , que van respondre a la crida feta des del grup: volien imatges de gent besant-se i estimant-se. El resultat és un videoclip carregat de tendresa, bon humor i vibracions positives, i en el qual podem reconéixer algunes persones i llocs coneguts. Tot un encert, enhorabona!

El Maestrat i les Terres de l'Ebre

El llibre El perquè de la vegueria ebrenca, de Jordi Jordan Farnós (Onada Edicions, 2010), porta un subtítol molt aclaridor: Breu repàs de la geografia històrica de les Terres de l’Ebre. En efecte, l’autor, tortosí, ressegueix com al llarg de la història s’ha estructurat administrativament la comarca o regió que té Tortosa com a capital històrica. Des de la Ilercavònia ibera, passant pel bisbat de Tortosa, la vegueria de l’època medieval, i fins a l’annexió a la província de Tarragona, els intents republicans de recuperar l’autonomia del territori i la situació actual.

Es tracta d’una obra molt breu (70 pàgines) que exposa de manera molt directa i entenedora una història que, encara que no ho puga paréixer, ens és molt propera. Hi podem descobrir, o redescobrir, els estrets vincles territorials entre el Maestrat i el sud de Catalunya. Uns vincles que avui dia testimonia el fet que tots dos territoris pertanyen al bisbat de Tortosa, divisió eclesiàstica establerta en època visigòtica sobre un antic substrat comú.

Per exemple, és curiós veure com, quan la Corona d’Aragó va conquerir Tortosa i es va aturar al Sénia, es van redactar els Costums de Tortosa amb la voluntat que arribaren a regir els territoris de més al sud, que ja havien format una unitat durant l’època romana, visigòtica i àrab. En canvi, amb la conquesta del Regne de València per part de Jaume I, s’esmicolà la unitat del territori. Certament, fou per un atzar històric que actualment no siguem administrativament tortosins.

Jordan aporta elements de reflexió sobre la relació entre els territoris al nord i al sud del Sénia. Una relació que els filòlegs han estudiat en profunditat, ja que el Maestrat i els Ports s’adscriuen lingüísticament al mateix dialecte que Tortosa, un dialecte que corrobora amb la seua mateixa existència transfronterera la unitat de la llengua. Qualsevol persona d’una certa edat, d’altra banda, recorda encara com la gent de Benicarló tenia una tendència natural cap a les terres ebrenques: hom anava al metge i a fer altres gestions a Tortosa, per exemple.

Paradoxalment, la divisió autonòmica de la democràcia ha afeblit la consciència d’aquesta unitat. Cada cop té més pes la capital de província, un Castelló que històricament ha tingut ben pocs vincles culturals amb el Maestrat. Aquesta pèrdua de relació amb les Terres de l’Ebre comporta la pèrdua o el debilitament d’alguns dels nostres trets d’identitat més propis.

El llibre de Jordi Jordan serà presentat a Benicarló el proper divendres 22 d'octubre a les 20 h, a la Penya Setrill, en el marc dels Divendres Literaris que organitza Alambor.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 754 (15 d'octubre de 2010)

El meu país botànic

Divendres dia 11, i amb motiu del Dia del Medi Ambient que s'havia esdevingut uns dies abans, l'Associació Cultural Alambor va tenir la bona pensada de convidar Ferran Royo a presentar el seu llibre Plantes del Port. Bé, en realitat es tracta d'una obra col·lectiva del Grup de Recerca Científica Terres de l'Ebre, del qual forma part Royo. Són tres volums que han anat apareixent en els darrers dos anys i que pretenen inventariar el patrimoni botànic del "Port", les muntanyes que van de la Pobla de Benifassà a Paüls i de Beseit a Tortosa.

La presentació va ser espectacular. Bé, els que hem tingut la sort de treballar amb Royo en algun institut de la comarca ja sabíem del domini que té de la qüestió botànica de les nostres terres, les que estan a banda i banda del Sénia. Però no es tracta només -que ja és molt- d'una qüestió de coneixements. Ferran és un home interdisciplinar, un home del renaixement. A partir d'una planta (que la resta de mortals, infeliços ignorants, trepitjaríem caminant per la muntanya sense ni adonar-nos-en), ell i els altres coautors del llibre són capaços de fer un viatge astral que ens porta per la cultura popular, el folklore, la filologia, la història, i tot el que vinga bé.

No es limiten a descriure una espècie, sinó que parlen de propietats curatives tradicionals, dites populars, els llocs concrets on es pot trobar, qui i quan la va estudiar a les nostres terres, l'anecdotari de les diverses troballes. L'estil del llibre és alhora especialitzat i amé, tot un calaix de sastre que permet una lectura transversal per a no especialistes, sense deixar de ser científicament rigorós. Em recordava les entrades del Diccionari etimològic de Joan Coromines.

Mentre escoltava l'astoradora exposició de coneixements de Ferran, jo pensava que aquella obra venia a ser una peça més de tota una realitat territorial. A través de les seues paraules, se m'hi feia present tot el paisatge (Pi Gros, Puig de la Nau, Ulldemó, Serra d'Irta, Pena-roja) d'un país, petit, ignorat, a cavall de dos o tres "administracions autonòmiques" com ara en diuen: el territori que correspon a grans trets a la diòcesi de Tortosa. I m'adonava de la consciència d'unitat cultural i lingüística d'aquestes comarques, malgrat tot. Seré un exagerat, direu. Potser sí, però vaig comprendre que dir el nom de les plantes (petites, humils, bellíssimes) és també una manera, i de les millors, d'apropar-nos a la terra en què hem nascut i estimar-la.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 738 (18 de juny de 2010)