Vides frustrades

Article publicat a la revista Caràcters, núm. 96 (març 2023) i a La Veu de Benicarló, núm. 1413 (29 de desembre de 2023)

Antònia Vicens

Quasi un miracle. Tots els contes

La Magrana, Barcelona, 2022

255 pàgines

 

La concessió aquest 2022 del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a Antònia Vicens ha significat el reconeixement a una personalitat que, tot i el ressò limitat, ha anat bastint amb constància i qualitat sostingudes una obra sòlida i respectada. Des que es donà a conéixer guanyant el Premi Vida Nova del concurs literari de Cantonigròs de 1966 amb Banc de fusta i, sobretot, el Sant Jordi de 1967 amb 39° a l’ombra, no ha deixat de publicar novel·les, reculls de relats i, en els darrers anys, poesia, que han anat afermant l’autora nascuda a Santanyí el 1941 com una de les veus més potents de la literatura balear del darrer mig segle.

En aquest volum s’aplega la totalitat dels contes escrits per Antònia Vicens durant tot aquest temps. Es tracta d’un total de vint-i-sis narracions, ordenades de manera inversa, és a dir, de les més recents a les més antigues. Una ordenació atípica que l’autora ha justificat dient que així segueixen “el fil de la memòria”, que va del present cap al passat. D’aquestes narracions, més de la meitat es van publicar en el recull Primera comunió (1980); la resta, la majoria han aparegut en reculls més breus, o de manera esparsa. Només un és inèdit, el titulat “Clar com un mirall”.

Entre el conte més antic, escrit el 1963 —tots els contes inclouen la data i el lloc de redacció—, i el més recent, de 2017, hi ha una diferència de més de cinquanta anys. És lògic, per tant, que hi detectem canvis en la manera d’escriure de l’autora. El més evident és que els primers contes eren més extensos (“El pintor” o “El novici”, per exemple) i amb un estil una mica més tradicional. Més endavant, en concret a partir de Primera comunió, veiem uns relats amb una major economia del llenguatge, un estil més precís, uns contes tallats com si foren diamants, breus i punyents, intensos. Tanmateix, tot i aquestes diferències, malgrat certa maduració o depuració posterior, crida l’atenció que la veu narrativa té prou personalitat pròpia per fer-se sentir ja en els primers contes, escrits a vint-i-dos anys.

Aquesta unitat del conjunt es concreta, per exemple, en les temàtiques. Es tracta de contes durs, sense concessions, de vegades cruels, que fan, dit siga de passada, que el títol del recull —que és el d’un dels contes— tinga un ressò una mica irònic. Bona part dels contes estan protagonitzats per dones que viuen una vida frustrada, que no troben la manera de realitzar-se, que tenen relacions amb homes que no les omplen, i que viuen la pressió social de la família i el matrimoni com una llosa que les oprimeix. El tema de la frustració matrimonial és, de fet, recurrent (“Recordances”, “Desencant”, entre d’altres), però no és l’única. Sovint la infelicitat és motivada per quelcom més general o inconcret, com una constatació de la impossibilitat de desenvolupar-se plenament. Certament, la condició de la dona és un dels eixos a l’entorn del qual gravitat la narrativa de Vicens. Però aquesta frustració vital afecta també els personatges masculins, i acaba esclatant, en moltes de les narracions, en algun fet violent, sobtat.

Un altre element que unifica els contes és de tipus formal. L’autora defuig la narració lineal, causal, i opta per viaranys menys senzills, que reclamen el treball del lector, amb retrospeccions temporals, justificades pel fet que el passat dels personatges juga un paper important. Tothora ens trobem dins la consciència dels personatges, transmesa amb un estil poètic, metafòric, molt treballat, que juga també amb la polifonia dels personatges. Sense oblidar un treball remarcable de llenguatge, l’enorme riquesa lingüística amb la qual l’autora juga sense esforç, pouant en la frondositat del català de Mallorca.

Quasi un miracle és, per tant, una mostra excel·lent de l’obra d’una de les autores més sòlides de la literatura catalana actual. Hi trobem els trets més identificables de la seua literatura, una veu pròpia inconfusible i treballada, i una autoexigència estilística de primer ordre.

'Pastoral americana', de Philip Roth

Es fa difícil parlar d'un llibre que ha estat unànimement reconegut com una obra mestra, guardonat amb el Pulitzer, i considerat una peça fonamental de la literatura contemporània. Especialment si la impressió personal que t'ha causat t'ha plantejat algunes reserves a aquesta apreciació general. Això és el que em passa amb Pastoral americana, l'aclamada novel·la del nord-americà Philip Roth (La Magrana, 2010).

Seymour Levov, més conegut pels seus excompanys d'institut (entre els quals es troba el narrador) com "el Suec", és l'americà ideal, la viva encarnació de l'èxit del model de vida dels EUA. Esportista d'èxit a l'institut i la universitat, mite d'adolescència per a tota una generació de joves de Newark, marine voluntari als vint anys durant les acaballes de la segona guerra mundial; hereu d'una fàbrica de guants fundada i consolidada pel seu pare i el seu avi, última baula d'una família jueva que representa simbòlicament tot un model d'integració cultural; casat amb Miss Nova Jersey, pare d'una filla.

Tot sembla ser perfecte, efectivament. El Suec viu la "pastoral americana", l'Arcàdia idíl·lica de l'american way of life. Però un fet ho trastoca tot. Un dia, la seua filla Merry, de setze anys, implicada en la protesta antibel·licista durant la guerra de Vietnam, posa una bomba en l'oficina de correus del seu poble; hi mata un home i fuig de casa. Això provoca un daltabaix en el sistema mental del Suec, entestat a voler donar explicació a aquest trencament, mentre intenta, ell que és el model d'home responsable i conscient, a mantenir alhora la fàbrica i la salut mental de la seua dona. Cinc anys després, el Suec retrobarà la seua filla, en un estat de desequilibri absolut.

La trama estricta de la novel·la és aquesta. Allò que interessa, però, és la reflexió que planteja. Es tracta d'una desencantada dissecció de la societat americana, que mostra la vulnerabilitat de l'ideal estable i pacífic que vol situar-se al centre de l'imaginari col·lectiu nord-americà. El fet que en el si de la família Levov, una mena de família perfecta (fins i tot caricaturescament perfecta, diguem-ne), aparega el desequilibri extrem i destructor que fa volar pels aires totes les conviccions, és tota una metàfora social, una amarga constatació del fracàs de tota una construcció social. Tot això ho fa Roth sense acritud, sense prejudicis, i amb molta compassió pels personatges.

Aquesta mínima trama no és presentada de manera lineal. Així, la primera part se situa als anys noranta, al voltant d'un retrobament del narrador amb el Suec, amb la vida ja "refeta", i d'una festa de la promoció de l'institut cinquanta anys després. I ja en aquesta part se'ns explica què va passar amb la filla del Suec. Durant la resta de la novel·la, en bona part, es donen voltes concèntriques sobre els fets, aprofundint en el dibuix sociològic i psicològic dels protagonistes.

Aquest tret que he indicat suara ja insinua una altra característica que, personalment, em sembla el gran llast de l'obra: el seu caràcter digressiu, l'abundància de detalls al voltant de fets o personatges que tenen molt poca transcendència per a la trama general o per a la reflexió de fons de la novel·la. Això dota la narració d'una prolixitat considerable i, al meu entendre, innecessari (i això és el pitjor, perquè l'abundància de detalls pot tenir un sentit, com en la novel·la del XIX). Tot és molt reiteratiu, i hi ha episodis com la festa d'excompanys d'institut, o les interminables converses sobre la fabricació de guants, que dinamiten el ritme i l'harmonia narratives.

Pastoral americana m'ha semblat, en conclusió, una novel·la impactant, en els temes que tracta, en l'anàlisi de la reflexió social i humana que planteja. En canvi, en la forma, amb mancances narratives. Una gran novel·la pel fons, ideològicament; millorable com a construcció novel·lística. I perdoneu la gosadia.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1003 (9 d'octubre de 2015)

La necessitat de l'altra

Marta Rojals
L'altra
Barcelona, RBA La Magrana, 2014

La primera novel·la de Marta Rojals, Primavera, estiu, etcètera, va tenir un efecte esclatant: tots els que la llegíem acabàvem recomanant-la, i es va convertir en un dels fenòmens dels darrers anys, que a més va posar d'acord a públic i crítica. El repte de superar les comparacions era complicat, i l'autora se n'ha sortit amb L'altra, que és alhora diferent i semblant, i especialment semblant en el fet que mostra la frescor i el talent de Rojals.

Per començar, en aquest cas l'ambientació és radicalment diferent: passem a una novel·la urbana, barcelonina en concret, en la qual les noves maneres de comunicar-se prenen un paper destacat: whatsapp, facebook, xats, permeten al lector identificar-se, un altre cop, fàcilment amb els personatges. També el seu moment vital permet la identificació generacional: l'Anna, la protagonista, es troba a prop dels quaranta; el seu company, el Nel, acaba de perdre la feina al periòdic, i en la mateixa situació d'atur es troben alguns amics, que ja tenen nens petits. EROs, preferents, precarietat laboral, tots els caires de la crisi apareixen retratats de manera directa: Rojals ha volgut fer una novel·la ben actual.

Però si pensàvem que era una novel·la sobre la situació de la generació dels trenta-quaranta en la crisi econòmica, ens quedàvem curts, perquè la personalitat de l'Anna es va desplegant i carregant de matisos, cada cop més, fins a esdevenir un personatge perfectament dibuixat, complexíssim, el centre absolut de la novel·la, amb totes les seues contradiccions. L'Anna és una dona amb molts problemes de sociabilitat i comunicació, que aviat coneix el Teo, un jovenet de vint-i-un anys amb el qual establirà una relació amagada.

Vet aquí, diria algú: crisi matrimonial dels quaranta. Una mica més que això, però, més subtil i menys obvi. A mesura que anem avançant, se'ns van descobrint les ferides obertes, ocultes, de l'Anna, la dona de poques paraules però molt de dolor soterrat, a través de diversos flaixos de passat molt ben lligats dins de la narració. L'Anna, com diria Estellés, és un "animal de records", i encara que els evite la marquen profundament, i d'aquí la necessitat d'una "altra" Anna que és la que té una relació amb el Teo, i és la que permet sobreviure a l'Anna primera. La clau d'aquesta idea, a les dues primeres pàgines.

Però si pel contingut la novel·la ja satisfà molts tipus de paladars lectors, pel que fa a l'estil i la forma torna a ser enlluernadora. Uns diàlegs magistrals, autèntics trossos de realitat gens encotillats, amb una frescor que poques vegades hem pogut llegir en la literatura catalana. I una manera de narrar no del tot lineal, metafòrica, plena de complicitats textuals, que requereix una mica d'atenció per part del lector sense ser, però, un obstacle de pes.

Marta Rojals, en definitiva, es confirma com una d'aquelles (escasses) escriptores que creen addicció sense fer concessions a la galeria, i que et deixen convençut del fet que, quan escriguen un altre llibre, te'l llegiràs.

Article aparegut a La Veu de Benicarló, núm. 967 (16 de gener de 2015)

Primavera, estiu, etcètera

Un dels desavantatges de ser un lector crític, en vies de tenir cert criteri propi, és que cada cop és més difícil trobar llibres que t'arrosseguen, que t'abduïsquen, que t'anul·len la voluntat i t'obliguen a devorar pàgines i pàgines sense cap reflexió. Eixa sensació agradable i alhora tan poc pràctica. Aquest estiu m'ha passat amb una novel·la, la primera publicada per una autora fins fa no res desconeguda, Marta Rojals. Es titula Primavera, estiu, etcètera, i el va editar La Magrana el gener de 2011. El meu exemplar és de febrer de 2012 i és la sisena edició. Tot un èxit, i més en català.

Un cop el llegeixes, les raons d'aquest èxit esdevenen diàfanes. Des dels primers capítols, la narració se t'endú com una ventada, i acabes llegint les 363 pàgines a un ritme frenètic. I en realitat, ara i adés et preguntes per què has llegit amb tanta avidesa. Perquè, ben mirat, la història narrada té poca cosa de particular. L'Èlia, que té trenta-quatre anys i porta vivint des dels divuit a Barcelona, torna al poble d'on és originària durant el pont de Tots Sants i les vacances de Nadal. El company l'ha deixada i la feina d'arquitecta li trontolla, i el retrobament amb el poble la porta a recorda la seua infància i adolescència. I també a tornar a plantejar-se la relació amb persones amb qui feia anys que no es veia, com el Bernat, un amor irrealitzat d'adolescència que acabà amb la seua millor amiga.

Explicat així, res de particular, fins i tot sembla banal. No us enganyeu. L'autora té una traça enorme en l'ús de la llengua (el parlar de la Palma d'Ebre, d'on és l'autora) que parlen els personatges: és per tant molt rica des del punt de vista dialectal, i per això ens resulta també pròxima. Però no és només una qüestió lingüística: es tracta d'una immensa habilitat en la construcció d'uns diàlegs vius, brillants, agilíssims. Les intervencions de la narradora protagonista són plenes de vivacitat, d'humor i d'ironia. El resultat és una lectura engrescadora, fluïda, amb un encert total en el to.

He parlat de proximitat per l'ús dialectal de la llengua. Però Primavera, estiu, etcètera no ens resulta només pròxima als que compartim (tot i els matisos) el parlar de les terres de l'Ebre. També per la realitat que descriu. Tots els que tenim més de trenta anys, som de poble i hem crescut en un entorn rural gaudirem de la lectura de les peripècies d'Èlia. Ens hi sentirem plenament identificats, hi reconeixerem escenes, situacions i personatges que formen part del nostre bagatge més profund i que mai havíem vist explicats en una novel·la, i menys encara tan ben fet. Impagable, immens, el capítol que l'Èlia va a plegar "aulives" amb son pare. Per posar només un exemple.

En resum, una de les lectures a nivell personal més gratificants dels darrers temps. I m'alegro que siga precisament una novel·la de la nostra literatura i a més d'una autora ebrenca. Una de les descobertes més esclatants i fresques de la literatura catalana dels darrers anys.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 853 (5 d'octubre de 2012)