dimarts, 27 de juliol de 2021

Cunyadisme d'esquerres


Els que ens hem preocupat en alguna ocasió per l'estat de la nostra llengua, sempre hem tingut la tranquil·litat de saber que hi ha un consens científic o acadèmic sobre l'estatus i la condició del que anomenem "valencià". Això és, la filologia internacional avala que forma part d'una llengua més àmplia, que se sol anomenar "català", tot i que les reticències a aquest mot per part d'una part important de la societat fa que acceptem altres denominacions alternatives. No vull parlar del tema (esgotador) del nom, ni tampoc entrar en l'altra qüestió (també fatigosa) de la unitat de la llengua. El que vull dir és que hem sentit que tenim la ciència, els entesos, de la nostra banda. L'argument d'autoritat ens ha avalat sempre, sense discussió seriosa possible.

Això ha permés una desqualificació ràpida i teòricament efectiva dels adversaris contraris a la unitat i la promoció de la llengua: eren persones contràries als arguments científics, que anaven en contra de la comunitat filològica. Ells -déiem- eren uns ignorants que pretenien saber més que la gent que havia dedicat la seua vida a l'estudi del valencià, i en el fons es guiaven per prejudicis previs, sense base raonable.

Aquesta postura "anticientífica" semblava bastant habitual entre persones de dretes. O almenys més habitual. Tenim com a exemple perfecte el canvi climàtic, un fet inqüestionable per als estudiosos i rebatut sobretot per polítics de dreta (Trump, el "primo" de Rajoy, etc.). Sé que això és una simplificació, ho he sabut sempre, però resultava còmode. Les mateixes dretes es desacreditaven posant-se en el costat de la ignorància, de la barbàrie. "Muera la inteligencia", que diu la llegenda que va dir Millán-Astray.

Les simplificacions són còmodes, certament; llàstima que siguen essencialment falses. Pensava això llegint el mur de facebook d'un conegut, que en els darrers mesos es dedica a penjar comentaris contra les vacunes per a la Covid-19. Es dona el cas que es tracta d'una persona que sempre ha mantingut una actitud sòlida a favor de la llengua, i significativament d'esquerres. Ara, en canvi, no té cap problema a girar-se d'esquenes a tota la comunitat científica, i afirmar les bajanades habituals que se senten sobre els vaccins. Bé, dic que són bajanades no perquè jo en sàpiga res, d'això, sinó perquè la comunitat científica ho té claríssim. I jo, en això com en la llengua o el canvi climàtic, em fio dels que en saben. La resta són sofismes, arguments capciosos de discussió estèril. Com discutir sobre el valencià i el català sense ser filòleg.

En el fons, estic agraït. Aquest "amic de facebook", tan d'esquerres ell, i tan antivacunes, m'ha tret la bena dels ulls, i m'ha fet adonar de dues coses que es poden resumir en dues màximes, una popular i l'altra culta. La primera: "la ignorància és molt atrevida"; i les xarxes socials no han fet més que amplificar això que les iaies ja sabien. Ara tothom pot opinar i creure que sap més d'un tema que aquells que s'hi han cremat les pestanyes estudiant. La segona (i ja em perdonareu la llatinada): "corruptio optimi pessima". És a dir, la corrupció dels millors és la pitjor de totes. Veure escampar opinions anticientífiques també a gent a qui tenia en un bon concepte intel·lectual, sap més greu, perquè ja no em puc acollir a les simplificacions. Ara he d'acceptar que el "cunyadisme" no té ideologia.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1294 (30 de juliol de 2021)

divendres, 9 de juliol de 2021

'Serem Atlàntida': vivim un simulacre

Joan Benesiu, Serem Atlàntida
Barcelona, Edicions del Periscopi, 2019
Premi Ciutat de Barcelona 2019
Premi de la Crítica de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana 2020

En la seua anterior novel·la, l'aclamada Gegants de gel, Joan Benesiu ja mostrava alguns trets que, després de la lectura d'aquesta Serem Atlàntida, podem confirmar com a definitoris de la seua literatura: la capacitat de moure's en un terreny inclassificable entre la novel·la i l'assaig, entre la ficció i la realitat; l'abundància i la riquesa dels materials culturals emprats i referenciats; el gust per la reflexió filosòfica barrejada amb la trama narrativa.

El narrador de Serem Atlàntida —de qui no sabem el nom, fet que permet jugar amb una suposada identificació amb l'autor— coneix en l'aeroport de manera fortuïta Mirko Bevilacqua, amb el qual es retrobarà a París. Mirko té una peculiar relació amb Clara, una noia enigmàtica que acompanya sovint una vella croata. Al llarg de diversos capítols, el protagonista es retrobarà per atzar amb ells en diversos llocs; l'atzar és justament una de les línies vectores de la novel·la. Paral·lelament a la coneixença d'aquests personatges, en els primers capítols se'ns narra la història de Vlatka Babič, una dona nascuda prop de Fiume, actual Rijeka croata. Amb ella se'ns introduirà un territori i una època determinada que seran recurrents en el llibre: les terres de cruïlla entre Itàlia i l'ex-Iugoslàvia durant la primera meitat del segle XX.

A través de la coneixença amb Mirko i Clara, el narrador visitarà físicament i sobretot espiritualment alguns dels espais centrals de l'Europa més conflictiva del segle passat. Amb una manera de fer que defuig la mera acumulació d'anècdotes narratives, i en el qual aquestes esdevenen un pretext per a la reflexió, la novel·la/assaig va donant voltes sobre el passat europeu, especialment aquells moments més conflictius i convulsos, amb un punt nostàlgic que amara tot el text. La idea de com vivim el passat, i si la memòria del passat és prou real o només un simulacre, un més dels espectacles banals del món actual, és constant, diria que central.

La idea de simulacre, així com la convenció que suposen els mapes sobre la realitat, un altre simulacre, porta els protagonistes a resseguir el meridià de París en el seu decurs francés; en un punt determinat, es creuen amb el paral·lel 45, que passa justament prop de Fiume i Trieste. Trieste i l'imperi austrohongarés seran uns altres dels elements que reapareixeran constantment en la narració, en relació amb dos dels temes del llibre: la memòria del passat i la condició de frontera, i aquesta com a element clau en la construcció de la identitat. No debades Trieste representa com poques ciutats europees la condició fronterera, cruïlla entre els mons mediterrani, germànic i eslau, i tindrà un paper clau en el passat i el present dels protagonistes.

Serem Atlàntida és una obra amb un component intel·lectual i filosòfic obvi, i les referències culturals són constants, abundants, rellevants i riques. A més, conté moltes curiositats i anècdotes històriques que semblen inventades de tan inversemblants, però que una cerca a internet ens confirma que són rigorosament certes: un soldat holandés del segle XVIII abandonat en una illa al mig de l'Atlàntic per sodomia; un dirigent d'un camp d'extermini croat de la segona guerra mundial assassinat anys més tard a Carcaixent; i moltes altres, perfectament involucrades amb la història, que van sorgint com les cireres.

Joan Benesiu, és cert i no cal amagar-ho, és exigent amb el lector que s'immergeix en l'experiència de Serem Atlàntida. No es tracta d'una lectura d'evasió, sinó de profunditat, això cal tenir-ho clar. A canvi, aquest lector farà un viatge apassionant per Europa i per part de la seua història, però sobretot rebrà un fum d'incitacions intel·lectuals suggerents. Una novel·la que no sembla novel·la —o no del tot, almenys en el sentit més freqüent del terme—, que aprofundeix en el cada cop més ric i complex món literari d'un dels escriptors valencians més destacats del panorama actual.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1291 (9 de juliol de 2021).