Aquest estiu hem tingut l'oportunitat de veure la pel·lícula
Mary Shelley, de la qual
parlava fa unes poques setmanes Josep San Abdon. El film, dirigit per Haifaa al-Mansour, presenta part de la vida de l'escriptora Mary Wollstonecraft Godwin, més coneguda pel cognom del que seria el seu marit, el poeta romàntic anglés Percy B. Shelley. Se centra concretament en la seua relació amb l'escriptor i en les circumstàncies que van envoltar la creació i els primers anys de difusió de l'obra més coneguda de Mary Shelley,
Frankenstein o el modern Prometeu.
És de suposar que no és una coincidència que la pel·lícula haja aparegut aquest 2018 que es compleix el bicentenari de la publicació de
Frankenstein. La gran novel·la de Mary Shelley havia estat concebuda, però, dos anys abans, durant un estiu a Suïssa, en unes circumstàncies que s'expliquen en el film. Els personatges, els fets i el que va passar en aquell estiu de 1816 és una de les històries més fascinants de la literatura universal.
 |
| Vil·la Diodati |
A la vora del llac Léman, a Suïssa, en una casa anomenada Vil·la Diodati, es van trobar l'estiu de 1816 una sèrie de personalitats que tindrien una gran influència en la història de la literatura. Lord Byron, excèntric i polèmic, era, de tots, el més conegut en aquell moment. L'acompanyava el metge John William Polidori. Es van reunir amb ells el també poeta Percy B. Shelley, la seua parella Mary -amb qui no estava encara casat perquè tenia una esposa anterior- i la germanastra d'aquesta, Claire Clairmont, que mantenia una relació amb Byron.
El 1816 és conegut com l'"any sense estiu". Arran de l'erupció del volcà Tambora, a Indonèsia, l'any anterior, es va produir un refredament inusual de les temperatures en tot el món, que va causar gran escassedat d'aliments. En concret, durant l'estiu es van produir tempestes i pluges freqüents a tot Europa, i Suïssa va ser un dels països més afectats. Probablement no es coneix cap altre fenomen meteorològic que haja influït de manera tan profunda en la història de l'art. Els espectaculars capvespres que apareixen als quadres del pintor William Turner sembla que eren produïts per l'efecte de la pols en suspensió del volcà en l'atmosfera.
És ben bé un bon exemple del que es coneix com a "efecte papallona": l'erupció d'aquell volcà tindria unes curioses implicacions literàries, ja que sense ell no s'hauria escrit
Frankenstein i potser el mite de Dràcula no seria com el coneixem. El cas és que les condicions meteorològiques d'aquell estiu van obligar lord Byron i els seus companys a recloure's a la vil·la. Avorrits pel persistent mal temps, lord Byron va proposar una juguesca. Havien estat llegint un llibre d'històries alemanyes de fantasmes traduïdes al francés,
Phantasmagoriana. Byron va proposar que escriviren cadascú una història de terror. Tots van acceptar el repte.
Curiosament, els dos poetes consagrats que es trobaven en aquella reunió, Byron i Shelley, només van escriure esbossos de les seues respectives històries. En canvi, Mary Godwin i John Polidori van escriure el germen de dues obres que arrodonorien en períodes posteriors i que esdevindrien cabdals per a la literatura de terror. Mary va escriure, com sabem,
Frankenstein, influïda per un somni que va tenir i pels recents experiments sobre galvanisme d'Erasmus Darwin que pretenien animar cossos inerts amb electricitat. Polidori va escriure el relat "El vampir", considerat el primer que fixa la imatge d'aquesta figura terrorífica tal i com la coneixem, amb aquell component aristocràtic i maligne. El seu lord Ruthven s'inspirava tant en les tradicions centroeuropees com en la mateixa figura de Byron. La narració de Polidori és considerada antecedent i inspiració de la modelació definitiva del personatge que en faria Bram Stoker a
Dràcula.
 |
| Mary Shelley |
És comprensible la fascinació que eixe curiós moment de la història de la literatura ha produït posteriorment. El fet que d'una aposta entre escriptors aparegueren dues de les figures més atractives i amb més recorregut de la literatura i de la cultura popular (la criatura de Frankentein i el vampir); el factor d'atzar que va contribuir a eixe moment creatiu únic; la inevitable ambientació romàntica de la història, tot contribueix a dotar-la d'un atractiu perdurable en el temps.
De fet, en el film d'al-Mansour que hem vist aquest estiu la trobada de Vil·la Diodati ocupa un lloc central. Val a dir que se sotmet l'episodi a un certa desmitificació. Els personatges de Byron i Shelley són dibuixats amb traços d'una considerable immaduresa, davant una Mary Godwin serena, dolguda per la recent vivència de la mort del seu primer fill i decebuda en la relació amb qui serà més endavant el seu marit. I enfront un Polidori que sembla ser el que més connecta amb l'autora de
Frankenstein. Byron i Shelley, en canvi, en el seu recer estival suís perden aquella aura romàntica i es mostren com a joves disbauxats i inconstants.
Segurament també hi havia alguna cosa d'això, tot i que particularment m'atrau més una visió més literaturitzada de la trobada a la vora del llac Léman. Reconec que no m'interessa tant la veritat del que va passar, com la imatge que ens en fem, la mitificació del moment. En aquest sentit, és més romàntica, i molt més literària, la visió que en va donar el director espanyol Gonzalo Suárez en
Remando al viento. En aquesta pel·lícula de 1988, protagonitzada per un jove Hugh Grant en el paper de Byron, tota la primera part se centra en l'estiu de Vil·la Diodati. Suárez es permet unes quantes llicències (per exemple, i com a destacada, el suïcidi de Polidori aquell mateix estiu, que no es va produir). S'ho podia permetre perquè el plantejament del film no era històric ni biogràfic, sinó que feia literatura i poesia al voltant d'aquella trobada d'escriptors.
No és només la gènesi dels personatges de Mary Shelley i John Polidori l'únic interessant que envolta els escriptors de Vil·la Diodati. Tots dos van tenir alguns problemes d'atribució d'autoria.
Frankenstein va ser atribuïda en un principi al seu marit Percy Shelley, ja que portava un pròleg d'ell i la van obligar a publicar-la sense signar-la. El fet que una dona jove escrigués una història tan truculenta no fou acceptat fàcilment. Aquesta qüestió ocupa un lloc destacat en el film
Mary Shelley estrenat aquest estiu, que té alguns elements feministes destacats, fet que tampoc desentona amb el personatge ja que Mary era filla d'una il·lustre precursora del feminisme. Quant a Polidori, el seu relat "El vampir" va ser atribuït en un principi a lord Byron. Pocs anys després se suïcidaria amb àcid prúsic.
La fascinació per
Frankenstein i per aquell estiu de 1816 no acaba. L'editorial Comanegra ha iniciat aquest any 2018
la col·lecció "Matar el monstre", inspirada en aquesta novel·la. Set autors escriuran set novel·les ambientades a Barcelona entre 1818, any de la publicació de l'obra de Shelley, i 2018. La primera d'aquestes novel·les,
La primavera pendent, d'Ada Castells, té lloc precisament durant aquest any, i hi apareixen com a personatges secundaris, justament, els Shelley i Polidori. Reinventant-los segons els propòsits literaris de l'autora, per descomptat. El ressò dels fets que van propiciar l'origen del personatge hi són ben presents, a la narració.
Dos-cents anys després, la criatura que va imaginar Mary Shelley en aquelles nits tempestuoses de 1816 segueix caminant entre nosaltres. I aquest estiu ha estat ben present.
Publicat a
La Veu de Benicarló, núms. 1149 i 1150 (7 i 14 de setembre de 2018)
Aquest 2018 es compleixen dos-cents anys de la publicació de Frankenstein, de Mary Shelley. Amb aquest
motiu l’editorial Comanegra va ordir un projecte original i ambiciós, la
col·lecció “Matar el monstre”. Es tractava que set autors escrigueren set
novel·les que havien de compartir tres condicions: totes tindrien lloc a la
ciutat de Barcelona, la història s’ambientaria en un any concret entre 1818 i
2018, i tindrien en comú l’aparició d’un determinat personatge secundari. Les
set novel·les serien independents però, alhora, permetrien configurar una
novel·la —feta, com el monstre de Frankenstein, a partir de fragments— sobre la
Barcelona dels darrers dos-cents anys. Els autors que s’han prestat a aquest
joc són Ada Castells, Susanna Rafart, Julià de Jòdar, Jordi Coca, Núria
Cadenes, Mar Bosch i Miquel de Palol.
