dissabte, 22 de març del 2025

L'estupefacció de viure

Article publicat a la revista Caràcters, núm. 99 (març 2024) i a La Veu de Benicarló, núm. 1474 (21 de març de 2025).

Joan Enric Barceló
Morir sabent poques coses
Barcelona, Edicions del Periscopi, 2023

En la primera narració d’aquest recull de contes, titulada “Homenatge”, se’ns presenta Llorenç, un treballador i pare de família exemplar que, arribada l’hora de la jubilació, creu que mereix un reconeixement que no acaba d’arribar. Diverses situacions frustrants i divertides fan aflorar el veritable fons del personatge: la voluntat de rebre un agraïment per tot allò que ha fet ens el presenta com un home carregat de ressentiments i enveges. Al capdavall, el conte posa un mirall davant del lector: íntimament, a qui no li agrada que el regracien per tot allò que fa pels altres?

Morir sabent poques coses, la primera obra publicada per Joan Enric Barceló –conegut per formar part del grup musical Els Amics de les Arts– és un conjunt d’onze relats força diversos en els quals, tanmateix, podem veure algunes constants que ja apareixen en el primer. Hi desfilen un seguit de personatges vulnerables que es troben amb situacions imprevistes, que escapen al seu control, i això fa que acaben mostrant parts de la seua humanitat més patètica. L’epígraf inicial del llibre és –molt significativament– una citació de Calders que fa referència a un “desballestament absolut” del “jo”. El desencís, l’inesperat, o el xoc entre les expectatives i la realitat, fan que els contes destil·len una perplexitat davant les vicissituds vitals entre humorística i dramàtica, certa estupefacció davant la realitat. Un tret que efectivament recorda Calders i que, de fet, el títol del recull reflecteix.

Així, sota un tractament en primera instància irònic i divertit, sota una lleugeresa aparent, els contes mostren diversos vessants de cert desconcert vital. Hi apareixen tractats temes com la fi de les relacions sentimentals i la paternitat (“La perillositat”) o la mercantilització a què la societat sotmet fins i tot allò més personal com les amistats dels nostres fills o el llegat digital que deixem en morir (“Atenció al client”, “We End”, dos contes amb cert to distòpic). I sobretot el tema de la mort, que plana sobre uns quants dels relats, en algun cas de manera més directa i tràgica (“Quinze de setembre”, “Dalton Highway”).

Formalment, els contes de Barceló mostren una diversitat en les tècniques que podríem qualificar de juganera. En “La perillositat”, per exemple, el relat inclou unes extenses notes a peu de pàgina que en realitat ofereixen un veritable subtext que mostra les autèntiques motivacions del personatge, ocultes al text principal. En “Fèlix” es mostra un diàleg entre dos personatges oferint-nos només les paraules d’un d’ells, amb la qual cosa s’obrin interpretacions alternatives de la situació. Hi ha un relat configurat com un intercanvi de correus electrònics (“Atenció al client”), un altre molt breu format per una sola i llarguíssima oració (“En el supòsit”), un tercer presentat com un monòleg en el tren (“We End”). Una diversitat formal que propicia una lectura amena i fins a cert punt sorprenent. Lligat amb aquest joc tècnic, també s’estableixen relacions entre els diversos contes, subtils en ocasions, que el lector pot jugar a descobrir.

Un altre tret formal que és comú a quasi tots els relats és l’ús d’un llenguatge contemporani emprat de manera desacomplexada, en ocasions proper a la col·loquialitat. Aquestes diguem-ne llicències pròximes a l’oralitat passen a primer terme en el conte “Els últims onze dies”, una de les característiques més remarcables del qual és tractar de reflectir el registre col·loquial de la narradora. D’altra banda, és una de les narracions en les quals més es barreja l’humor amb la tragèdia, mescla que domina tot el llibre.

Al capdavall, amb Morir sabent poques coses Joan Enric Barceló es presenta com un narrador versàtil, que no amaga l’admiració que sent per alguns mestres del gènere com Calders, i que camina amb soltesa per la prima línia que separa el drama de la rialla. La línia on es troba de vegades l’absurd de viure, i de morir.

dimarts, 4 de març del 2025

El valencià ja ha perdut

Il·lustració de Laulauenlaseuatinta

Només el fet que s'haja tirat endavant la consulta sobre la llengua base a l'ensenyament, ja és una derrota. El mal ja està fet. Les persones que estimem la nostra llengua, la llengua dels nostres pares, la llengua en què volem viure, ja hem perdut. Siga quin siga el resultat, fins i tot encara que el valencià reba un suport majoritari (cosa que dubto, almenys a nivell general), perquè fins i tot en eixe cas el percentatge d'assignatures en valencià és menor que el que ara podem tenir. 

Però el principal problema és el canvi de perspectiva que introdueix: el valencià es pot triar, és una cosa voluntària. Només cal fixar-se que la major part del debat se centra en termes de valencià sí o no. Ningú planteja sí o no al castellà, perquè en el fons fins i tot aquells que votaran com a llengua base l'espanyol ho faran perquè no volen que els seus fills aprenguen valencià. Per més que ho disfressen, aquesta llei no és en positiu, sinó a la contra: contra el valencià. Tothom sap que el castellà no en pot sortir malparat de cap manera.

La disjuntiva que planteja és perversa. Si volem que la llengua pròpia es mantinga, aprendre valencià i en valencià no hauria de ser opcional, en un context advers amb tanta preeminència del castellà. En quin país és voluntari estudiar en la llengua pròpia? La "llibertat" educativa és una fal·làcia. Per què hem de triar la llengua, si no es trien quines assignatures es faran a cada curs, ni els continguts?

Ara, pel fet d'haver plantejat la consulta, el valencià és vist com una font de conflicte i divisió, i això el perjudica, evita que molta gent l'aprenga i l'empre amb normalitat. L'estigmatitza com una llengua que no genera consens. D'altra banda, el missatge que es llança a la població es clar: si es pot triar és que no és necessari. En comptes de treballar perquè siga útil, i animar així perquè la societat valenciana l'utilitze i el vulga aprendre, la consulta segella la situació del valencià com una llengua supèrflua.

Estem davant, ras i curt, d'un dels atacs més greus de les darreres dècades contra la nostra llengua. Però hi ha esperança. Aquesta ofensiva ha servit perquè els que estimem el valencià ens conscienciem i ens fem forts en la seua defensa. El moviment que s'ha generat feia anys que no es veia, i cal mantenir-lo. Estem carregats de raons, i ens mou l'estima cap al nostre principal signe d'identitat. No hem de perdre de vista això, i no ens rendirem: és l'única opció de futur.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1472 (7 de març de 2025)

divendres, 14 de febrer del 2025

Adeu a mossén Canelles

De tota la vida recordo a mossén José Canelles com a rector de la parròquia de Sant Pere (del "Cristo", com n'hem dit sempre). Se'n va fer càrrec el 1972, l'any que jo vaig nàixer. O siga, que en els meus records d'infantesa sempre hi apareix: la catequesi, les misses de xiquets, la primera comunió, la confirmació. Per a la major part de benicarlandos, la figura de Canelles és indissociable de l'experiència que hagen tingut amb la vida d'eixa parròquia i amb la imatge del Crist de la Mar.

Però mossén Canelles va ser molt més que un rector que va estar més de 45 anys de servei a Benicarló. Per a diverses generacions de joves junt a altres capellans com Ricardo Fígols va ser tot un referent d'una manera d'entendre la fe nova i renovadora, inspirada en el Concili Vaticà II. Va ser impulsor i consiliari de desenes de grups que amb el mètode de la revisió de vida treballaven un cristianisme que els ajudava a entendre i a transformar el món. Un cristianisme, per tant, que no era només devoció, sinó que impulsava a canviar la societat, a treballar per la justícia. Veure, jutjar i actuar eren són els tres passos d'un mètode de treballar que conduïa al compromís final: la implicació per canviar un mateix i per canviar l'entorn (l'ambient i les estructures). 

Juntament amb mossén Ricardo, van animar la creació a Benicarló del Moviment de Joves Cristians, que treballava a nivell diocesà. Tots els que hi hem passat sabem l'empremta que aquells grups i aquelles trobades locals i diocesanes ens van deixar, tant a nivell personal com de fe. Mossén Canelles no era només el consiliari dels grups a la parròquia de Sant Pere, sinó que també establia una relació personal i d'amistat amb els que els integràvem. Can, com l'anomenàvem familiarment, sempre tenia a punt una xarrada, un café, una estona al despatxet de casa seua al Camí la Mar. La seua proximitat en el tracte no excloïa l'exigència. No deixava que ens acomodàrem, sempre exigia implicació, esforç. Ens "fotia canya", i això ens ha forjat el caràcter.

Perquè Canelles no era un capellà complaent, de bones paraules. Era tossut i radical en l'expressió de la seua concepció cristiana. Les seues homilies sostovaven, alteraven, volien remoure consciències. També "fotia canya" des de la trona en els sermons dominicals. Recordo com als divuit, vint anys, amb idees inconformistes, esperava el sermó de Canelles a missa de dotze, que quasi sempre interpel·lava l'auditori amb poques concessions. Crides a compartir amb els que tenen menys, a no considerar com a propi allò que tenim, a viure la fe de manera vivencial i profunda. Les processons, deia per exemple, no tenen cap sentit si no van acompanyades d'un canvi i un compromís personal. ¿Com pot algú anar a missa, clamava també, si no es parla amb un familiar o no paga el que cal als treballadors? Canelles, amb actitud profètica i des d'una radicalitat profunda, no tenia por de dir les veritats de manera crua, directa.

Sense escarafalls ni proclames, va introduir el valencià a la litúrgia local. La missa de dotze dels diumenges, "la missa dels jóvens" que en déiem, va ser durant molts anys l'única en la nostra llengua a Benicarló. Podem trobar que és poca cosa, però la novetat que això suposava era profunda. No hi havia espai per a cap polèmica: la missa en valencià era un fet i prou, i si els feligresos no sabien les respostes ja les aprendrien amb temps. Com així ha segut. El valencià era la llengua normal i vehicular als grups i les trobades. Per a mi, viure la fe en la llengua que parlava a casa em va fer lligar les dues coses de manera indissoluble.

Divendres passat, mossén Canelles va marxar a la casa del Pare. Dissabte, a la missa funeral, de comiat, ens retrobàvem molts que ens sabem marcats per la seua figura, les seues paraules. El recordatori duia escrita una cita dels Fets dels Apòstols: "No he deixat de dir-vos res que us pogués ser útil". En efecte, tot el que ens va dir mossén Canelles ens ha estat útil; és més, som el que som, som com som, gràcies a ell i altres com ell.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1469 (14 de febrer de 2025)