dimecres, 31 de juliol del 2024

La dona de l'agermanat

Article publicat a la revista Caràcters, núm. 98 (novembre 2023)
i a La Veu de Benicarló, núm. 1442 (26 de juliol de 2024).
 
Tomàs Llopis
Cremareu aquesta carta
XXXIV Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira
Alzira, Bromera, 2023
206 pàgines

Deia l’historiador Pau Viciano en un article sobre la presència del tema de les Germanies en la literatura, publicat el 2021 arran del cinc-cents aniversari d’aquesta revolta, que més enllà de la novel·la Crim de Germania (1981), de Josep Lozano, no ha estat un tema que haja merescut molta atenció per part dels narradors valencians. La raó potser siga, precisament, l’ombra del prestigi de l’esmentada obra, que marcà un punt d’inflexió en la novel·la història valenciana. Potser siga Cremareu aquesta carta, de Tomàs Llopis, el més recent Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira, l’intent més ambiciós de reprendre les Germanies com a motiu literari després de l’aportació de Lozano.

La novel·la de Llopis defuig el plantejament polifònic de Lozano, i planteja una narració de les Germanies focalitzada en un dels principals líders de la revolta, el sucrer Joan Caro, que va ser mestre racional de la ciutat de València i capità general de l’exèrcit agermanat durant unes setmanes. La narradora és la viuda de Caro, Beatriu Ferrer, que el març de 1524 escriu una llarga carta —la que s’esmenta al títol— a Hipòlita Roís de Liori, comtessa de Palamós, en la qual li explica com van viure ella i el seu marit els fets de la Germania valenciana.

A través de la narració que ens ofereix Beatriu anem observant com es descabdellà el conflicte agermanat, especialment a la ciutat de València. I més en concret el paper que hi jugà Joan Caro, representant de la Germania moderada, i els seus esforços, primer, per intentar evitar la guerra, i després per apaivagar els efectes negatius que la confrontació tindria a parer seu. Caro representa la voluntat negociadora, el pactisme, la diplomàcia, materialitzada en certa manera amb les safates de dolços amb les quals intenta atraure els interlocutors cap a les seues postures.

En Cremareu aquesta carta, la voluntat d’exactitud històrica preval sobre la ficció novel·lística. Hi veiem desfilar tots els personatges d’aquell episodi fonamental de la història valenciana, tants que fins i tot l’autor ens ofereix a l’inici del llibre un “dramatis personae” que serveix de guia al lector. A poc a poc, i sense deixar de banda el rigor dels fets, la novel·la sembla transcendir-los per a plantejar una reflexió sobre la dificultat, o laimpossibilitat, de mantenir una posició centrada en temps de conflicte, de cercar la pau quan la guerra és l’única sortida: “per més que hom volgués la pau, la pau no ens volia a nosaltres”, afirma la protagonista.

Per un altre costat, el fet que la narradora siga una dona ofereix una perspectiva interessant de la història. Ens mostra el paper que les dones tenien en aquella època en l’esfera pública, és a dir pràcticament cap: na Beatriu ha de conéixer com evolucionen els fets a partir del que li explica el marit, del que ella dedueix a partir de les seues reaccions, del que escolta amagada a través d’un clevill a la paret mentre Caro parla amb altres persones. I tanmateix, la figura de la narradora no és passiva, ja que en tot moment té consciència del que està passant i fins i tot té la seua pròpia opinió, menys pactista i conciliadora que la del seu marit. La novel·la ens mostra la condició de les dones en el segle XVI, potser vivint al marge dels afers històrics, però seguint-los i patint-los en paral·lel, i amb una presa de posició pròpia, encara que oculta, silenciada.

Tomàs Llopis ens ofereix la seua particular commemoració del cinqué centenari de les Germanies. Una efemèride que ha tingut poc ressò en l’àmbit polític i públic, tot i que aporta alguns elements de reflexió útils per als valencians actuals: el conflicte entre el poble i els senyors pot suscitar encara una lectura contemporània per a qui vulga fer-la. Per no parlar del fet que la Germania fou potser el primer conflicte que el poble valencià va perdre contra un poder absolut, i en vindrien uns quants més al llarg dels segles. Un poble que avança de derrota en derrota i, malgrat tot, subsisteix.


dissabte, 4 de maig del 2024

Literatura de butxaca / 21: John Williams

"Estava preparat per admetre que fins llavors no havia estat un bon ensenyant. Sempre, d'ençà de l'època en què havia avançat amb dificultat per les seves classes d'anglès de primer, havia tingut consciència de l'avenc que separava els sentiments que li despertava la seva assignatura i el que oferia a l'aula. [...] Aquelles coses que més estimava eren objecte d'una profunda traïció quan en parlava a classe; el que estava més viu es marcia en les seves paraules, i el que es commovia més es refredava en ser expressat."

John Williams, Stoner (1965), cap. 7, trad. d'Albert Torrescasana

divendres, 5 d’abril del 2024

La cinquena ciutat de França

Article publicat a la revista Caràcters, núm. 97 (juliol 2023) i a La Veu de Benicarló, núm. 1427 (5 d'abril de 2024)

Joan-Daniel Bezsonoff
El diable es va aturar a Orà
Empúries, Barcelona, 2022

Un dia de gener de 1954 apareix a Orà el cos d’una dona jove morta. Serà el primer d’una sèrie de crims, amb víctimes generalment femenines, que no semblen tenir cap relació entre ells. Ens trobem en un moment que Orà era encara, com indica el títol del primer capítol, “la cinquena ciutat de França”. L’encarregat d’investigar els assassinats serà el comissari Roger Ferrandis, policia madur, atractiu i faldiller. Tot i l’ajuda del seu amic l’inspector Bensoussan, provinent d’una família de jueus berbers, el cas resultarà difícil de resoldre, atesa la manca absoluta de pistes a partir de les quals estirar el fil.

Tot i aquest plantejament inicial, Joan-Daniel Bezsonoff no sembla tenir la intenció d’oferir una novel·la policíaca a l’ús. El lector de seguida s’adona —de fet, ja ho pot intuir des de les primeres línies, dedicades a una descripció general de la ciutat— que s’ofereixen pocs detalls de la investigació criminal, que la creació de la intriga no sembla que siga l’objectiu principal, sinó més aviat una excusa. Una excusa per a fer un complet retrat dels personatges, i sobretot per a convertir la ciutat d’Orà en l’autèntica protagonista de la narració.

La novel·la està encapçalada per un epígraf de Vicenç Pagès Jordà molt revelador de les intencions de Bezsonoff: “Aquest diccionari dona fe d’un món que ha desaparegut però que recordem: paraules, música, vehicles, costums, lectures, oficis, conceptes, artefactes, mitjans de comunicació.” I efectivament, al llarg de les pàgines d’El diable es va aturar a Orà recorrem els carrers, els espais i els racons d’aquesta ciutat algeriana; se’ns donen noms de cinemes, de llibreries, de restaurants; s’anomenen les pel·lícules que es projectaven, els diaris i revistes que es llegien; els edificis, els jardins, els monuments de la seua geografia urbana. La presència d’Orà és abassegadora, i oculta amb la seua abundant toponímia la trama policíaca.

Això sí, reprenent els mots de Pagès Jordà, és “un món que ha desaparegut”: es tracta de l’Orà francés. Bezsonoff, fidel al seu gust per situar les obres en episodis de la història de França del segle XX, tria en aquest cas l’últim any abans de l’esclat de la guerra d’independència d’Algèria. De fet, la novel·la acaba la matinada del dia de Tots Sants de 1954, el dia que esclatà la revolta anticolonial. Tot i que no hi ha gaires referències explícites a l’ambient previ al conflicte, perquè aquest no és el tema central. Però per al lector atent és clar que l’autor pretén mostrar un món a punt de desaparéixer, copsar l’ambient d’una ciutat que semblava que era tan francesa com Marsella, amb uns personatges que hi pul·lulen convençuts que mai deixarà de ser-ho, just abans que passe. És l’elegia d’un món perdut que no és conscient que viu els últims moments.

L’Orà de la novel·la és un espai divers, bigarrat, mestís, ric en cultures, llengües i ètnies: “En Ferrandis estimava la seva ciutat humana i rica de la seva diversitat” (p. 102). Els mateixos protagonistes en són un exemple. Hi apareix també la complexitat lingüística de l’Algèria colonial. Els personatges saben parlar francés, espanyol, valencià i/o àrab, i tots són conscients dels seus orígens. La presència valenciana a Algèria trau el cap a la narració a través del personatge de Ferrandis, fill de valencians de la Marina.

En l’àmbit formal Bezsonoff, rossellonés, no només exhibeix un lèxic ric i creatiu, sinó que fa gala d’un estil precís, de frase curta. Preguntat pel fet d’escriure en català, ha manifestat en alguna entrevista: “En català escric a pèl, despullat. Tinc un estil més senzill. [...] En català escric sense greix, amb concisió. Vaig al cor de la llengua sense caure en l’amanerament.” Així s’aprecia en aquesta novel·la. Amb un estil de vegades irònic, una mica burleta, ens va mostrant l’Orà francés de la mà d’uns personatges que esdevenen testimonis inconscients d’un món que s’acaba.

diumenge, 31 de desembre del 2023

Els llibres que he llegit el 2023


Com he vingut fent els últims anys, per tancar l'any comparteixo el llistat dels llibres que he llegit durant aquest any que acaba, en ordre estrictament cronològic. Si n'he fet alguna ressenya, la podreu llegir a través de l'enllaç que hi ha al títol. Com a novetat, l'aparició en la meua vida del llibre digital, encara de manera puntual. Una apreciació: he llegit molt més en valencià (19 llibres). Una altra: la diversitat temporal (des de Jaume I a llibres publicats enguany com el de Barceló o Lliberós) i de gèneres (literatura juvenil, de gènere, clàssics...). No em puc queixar.

Espero que l'any que ve en puguen ser tants o més, i iguals o millors. (Per si teniu curiositat, ací us enllaço també la llista de 2021 i 2022)

1.       Jesús Moncada, La galeria de les estàtues, La Magrana.

2.       Jaume I, Llibre dels fets, Bromera (adaptació).

3.       Ian McEwan, Expiación, Anagrama (eBook).

4.       Joan-Daniel Bezsonoff, El diable es va a aturar a Orà, Empúries.

5.       Josep Pla, Les escales de Llevant, Destino.

6.       Charlotte Brontë, Jane Eyre, Proa.

7.       Àngel Burgas, Noel et busca, La Galera.

8.       Francesc Bodí, La passejadora de gossos, Bromera.

9.       Vicent Usó, Dotze, Bromera.

10.   María Solar, La culpa, Contraluz.

11.   Franz Kafka, Carta al padre, Bruguera.

12.   Javier P. Company, I que les fulles recorden, Círculo Rojo.

13.   Tomàs Llopis, Cremareu aquesta carta, Bromera.

14.   Maggie O’Farrell, Hamnet, L’Altra Editorial.

15.   Paula Hawkins, La noia del tren, La Campana (eBook).

16.   Patrick Rothfuss, El nombre del viento, Plaza y Janés.

17.   Josep Igual, Les clarianes i els dols, Ajuntament de Benicarló.

18.   Aldous Huxley, Contrapunt, Edicions 62.

19.   Maire Carranza, Paraules emmetzinades, Marjal.

20.   Joan Enric Barceló, Morir sabent poques coses, Periscopi.

21.   Susanna Lliberós, El Crit, Onada.

22.   Mario Vargas Llosa, Lituma en los Andes, Planeta.

23.   Care Santos, Mentida, Edebé.

24. Virginia Woolf, Flush. Biografia d'un gos, Bromera.