Article publicat a la revista Caràcters, núm. 100 (juliol 2024) i a La Veu de Benicarló, núm. 1465 (17 de gener de 2025)Esperança Camps
La por
Picanya, Edicions del Bullent, 2023
175 pàgines
La narradora
de La por manifesta des de l’inici
que escriu per una peremptòria necessitat interna de desfer els “nusos” que la
tenallen: “lluit contra uns nusos que cada dia són més estrets. Una veu em diu
que els desfaci que digui moltes paraules perquè la veu les senti. [...] La veu
que parla és rodona i em diu escriu. Escriu! Parla! Digues què et fa mal.
Digues digues digues. No callis més. Esberla els vidres. Escriu les paraules
que et conten que et diuen qui ets que t’expliquen.” Des d’un present dolorós,
que aviat anem entenent desequilibrat, anirà recordant escenes de la seua
infantesa, en la qual haurem de trobar les raons de tot plegat.
La
infància que ens presenta aquesta narradora sense nom —cap personatge té nom en
la novel·la, com si no tingueren rostre— hauria de ser feliç, aparentment. Un
pare madur que viatja molt, una situació benestant, amb criada a la casa,
perquè com li repeteix sovint la seua mare ells no són com la resta de la gent
del poble. Una mare jove i bonica, elegant, que rep visites distingides.
Educació a un col·legi de monges, regals cars, una màquina de fer fotos que les
altres xiquetes no tenen, regals que li porten per reis i també quan els pares
viatgen junts i la deixen interna al col·legi de monges.
Tanmateix,
prompte anem endevinant que hi ha alguna cosa que no va a l’hora. Amb la
innocència de la perspectiva infantil adoptada, sense judicis de valor, se’ns
mostra una relació distant amb els pares, una mare que no mostra cap afecte, un
pare llunyà dedicat només a uns negocis boirosos, unes monges agres i
repressives, una sensació de tenir una família diferent a la de les altres
xiquetes. Hi ha una tensió constant en la narració, una manera de dir suggerint
la sensació d’angoixa i d’inquietud, que explica els “nusos” que té la
protagonista en el present. Fins que tot acaba prenent sentit.
Un
dels encerts més destacables de La por
és, sense cap mena de dubte, la veu narrativa: tant per l’elecció com la manera
excel·lent de resoldre-la. Es tracta, en efecte, d’una veu infantil, però
conduïda i recordada des d’una maduresa que, amb penes i treballs, tracta
d’obrir-se camí a través d’una ment confosa. Aquests dos plans temporals es van
alternant amb fluïdesa, sense dificultar la lectura, de tal manera que el
present adult i el passat infantil es doten mútuament de sentit. Tot això amb
naturalitat, una sensibilitat extrema i una aparent senzillesa realment
admirables.
La
trama no és presentada en ordre cronològic: els records infantils són de
vegades dels vuit anys, o dels dotze, sense seguir una trama lineal. La mateixa
narradora ho avisa a les primers pàgines: “Qui cerc una història que fugi.
Aquest és el cau de la teranyina i el laberint del no-res.” En efecte, l’estil
és proper al monòleg interior, amb anades i vingudes del present al passat,
capítols fragmentaris sense encapçalament i d’extensió desigual, i una
supressió calculada de signes de puntuació. Aquesta tria estilística és
coherent amb la perspectiva adoptada, que són les veus interiors de la
protagonista tractant de desfer a través de la paraula els nusos d’angoixa que
la fermen. Les escenes més pròpiament narratives alternen amb d’altres més
líriques, que mostren les imatges recurrents que assetgen la ment de la
protagonista: la presència de la mar, la paret salada. Tot escrit amb un
llenguatge bellíssim, que no deixa anar de la mà el lector en cap moment.
Amb
La por, Esperança Camps ens ofereix
una novel·la breu però concentrada i intensa, dolorosa i inconfortable, poètica
i desoladora, sobre la manca d’afecte en la infantesa, la soledat infantil, la
necessitat humana de comunicació i d’amor, el mal que poden fer les mentides en
una ment infantil. Una narració que suposa una remarcable mostra de domini
estilístic i de riquesa lingüística.