dimecres, 28 de desembre del 2022

El llegat del passat

Article publicat a la revista Caràcters, núm. 94 (2022) [juliol 2022] i  a La Veu de Benicarló, núm. 1362 (23 de desembre de 2022)
 
Maite Salord
El país de l’altra riba
III Premi Proa de novel·la
Proa, Barcelona, 2021
300 pàgines 
 

Daniel Gold, un nen de deu anys, i el seu avi Alfred, tots dos membres d’una família jueva de Budapest que s’havia establert a Brussel·les després de la primera guerra mundial, acaben d’arribar a Alger fugint de la persecució nazi. Tota la resta de la seua família ha estat capturada per la Gestapo, i ells dos sols han travessat França d’amagat fins que han pogut embarcar-se a Marsella en direcció a Alger. El primer client que atendran a la sastreria, en una ciutat on no coneixen ningú i on han de començar de zero, és Michel Bisset, propietari del prestigiós i luxós Cafè de París de la ciutat, qui es convertirà en el protector i amic de Daniel.

La història ressegueix la vida de Daniel, amb el·lipsis molt ben calculades entre els capítols. Com començarà a treballar al Cafè de París, on coneixerà Isabel, filla d’emigrants menorquins establerts al país, amb qui iniciarà una relació. La vivència de les tensions i els conflictes que conduiran a la independència d’Algèria, i com això afectarà el desenvolupament de les seues vides.

Aquesta trama diguem-ne central alterna amb una altra, que discorre de manera paral·lela, situada quaranta anys després. Marta, la neta de Daniel, menorquina establerta a Barcelona, recorda la relació que va mantenir amb Hanna, una jove alemanya a qui va conéixer deu anys abans en una manifestació contra la guerra de l’Iraq. La història de Marta i Hanna actua de contrapunt actual a la de Daniel, ja que els capítols dedicats a una narració i a l’altra es van alternant de manera regular, fins que s’estableixen els fils que les posen en contacte.

Per El país de l’altra riba desfilen alguns dels conflictes que van marcar el segle XX, entre els quals resulta especialment interessant el conflicte per la independència d’Algèria. Se’ns hi mostren de manera dialèctica els diversos punts de vista al voltant de la situació: el dels algerians musulmans, representats pel personatge d’Omar; i el dels francesos que no volien perdre el país on havien nascut i viscut durant més d’un segle, com Michel Bisset. Els lectors, situats en la perspectiva de Daniel Gold, entenem com ell totes dues posicions. Si bé comprenem la justícia de la reivindicació algeriana, també se’ns mostra el vessant humà d’aquells francesos que van haver d’abandonar un país que, al capdavall, també era el seu. De fet, aquest moment ofereix alguna de les millors pàgines de la novel·la.

Tanmateix, i encara des del punt de vista documental, la realitat més interessant que desfila pel llibre és la de la immigració menorquina a Alger, tan nombrosa que fins i tot va fundar la ciutat de Fort de l’Eau. Es tracta d’un fenomen encara poc conegut que Maite Salord té l’encert de posar en un primer pla en la novel·la: podem constatar la imbricació d’aquells menorquins amb la societat algeriana i alhora la fidelitat a la llengua i els costums dels seus orígens. La connexió que s’hi fa entre els elements francesos, menorquins i algerians remet inevitablement a la figura d’Albert Camus, nascut a Alger i amb antecedents a Menorca, una presència implícita al llarg del relat que és esmentat finalment en les darreres pàgines.

A El país de l’altra riba, certament, se’ns situa en uns esdeveniments històrics concrets, però la voluntat central no és fer-ne una crònica, sinó presentar com la història incideix en les persones reals. Daniel ha de canviar en diverses ocasions al llarg de la seua vida de continent i de país, empentat per les circumstàncies històriques. Al capdavall, però, entén que l’autèntica geografia és la de les persones: “Potser només som de la gent que ens estima”, afirma en un moment determinat. I és a través del relat intercalat de la neta, la qual veurà la seua vida condicionada per la història del seu avi, que pren sentit un dels temes que el llibre planteja: la influència que el passat té sobre el present.

Maite Salord ens ofereix una novel·la excel·lentment construïda, narrada amb sensibilitat i delicadesa, sobre la memòria, la identitat i la petjada subtil de la història en les nostres vides.

diumenge, 18 de desembre del 2022

Literatura de butxaca / 20: Vila-Matas

«Precisamente porque la literatura nos permite comprender la vida, nos deja fuera de ella. Es duro, pero a veces es lo mejor que puede pasarnos. La lectura, la escritura buscan la vida, pero pueden perderla precisamente porque están enteramente concentradas en la vida y en su propia búsqueda.»

Enrique Vila-Matas, El mal de Montano, part IV.

diumenge, 11 de desembre del 2022

L'hora del decreixement

Fa uns anys, poc abans de l'esclat de la pandèmia, vaig veure en la televisió valenciana À Punt una minisèrie excel·lent, francesa, que es deia El col·lapse. Eren vuit capítols breus, rodats en un pla seqüència, que ens mostraven diversos episodis produïts a l'entorn d'un eventual esfondrament sobtat de la civilització i el sistema econòmic actuals. La sèrie tenia un to una mica apocalíptic, però feia reflexionar sobre com de febles són els equilibris en què es mou el nostre sistema social, i com la conjunció de crisis ecològiques, energètiques i econòmiques pot desencadenar una reacció en cadena.

No és aquest el to que adopta Jordi Marín en el seu assaig Educar per al col·lapse, publicat per Onada Edicions. De fet, l'autor, nascut a Ares del Maestrat i professor de secundària, insisteix en diverses ocasions que qui busque en el llibre un suport a les tesis alarmistes i catastrofistes en quedarà decebut. Però tampoc defuig l'opinió que la societat tal i com l'entenem avui en dia canviarà de manera radical al llarg del segle XXI. No serà d'un dia per l'altre, repeteix, però és altament probable que això passe, fruit de diverses crisis a què ens trobem abocats i que exposa en la segona part de l'assaig: la crisi climàtica, la pèrdua de biodiversitat, la crisi energètica, la digital i la social.

Marín exposa de manera molt clara i entenedora diverses dades que han de fer reflexionar qualsevol persona que no es vulga posar una bena als ulls. Avui en dia ja gairebé ningú nega el canvi climàtic -o gairebé ningú-, si bé no s'estan prenent les mesures que caldria. En canvi, hi ha altres qüestions de les quals no som tan conscients i que ja tenim a sobre. Per exemple, la crisi energètica. Està clar que els combustibles fòssils s'estan esgotant, els especialistes ho tenen clar de fa anys. Se'n seguiran extraient, però seran cada cop més costosos de generar, i per tant més cars. L'impuls que s'està donant al cotxe elèctric és una fugida endavant que evita encarar-se amb el fet que no hi ha prou electricitat per a un parc automobilístic tan descomunal, i els minerals per a les bateries són limitats i insuficients.

Una cosa semblant passa amb les energies renovables. Marín és contundent: ni els defensors de l'energia solar i eòlica veuen que puguen subministrar tota l'energia que es demanda actualment al món. El problema és un altre. El ritme a què actualment viatgen l'economia i la societat globals són insostenibles, no hi ha manera d'assumir-los perquè no hi ha prou recursos. Volem tenir més, consumir més, créixer i créixer de manera il·limitada, amb un món que sí que en té, de límits. L'anomenat "creixement sostenible", que és una idea optimista i positiva, és en realitat il·lusori: senzillament no és possible. En realitat, és un mite, una trampa del sistema neoliberal, basat en la idea que sempre s'ha de seguir creixent.

Però no. No sempre hem de seguir creixent, quan ja no hi ha més espai ni recursos per a créixer. L'única opció que hi ha, i que cada cop defensen més científics, és el decreixement. El ritme de vida que hem dut durant les darreres dècades és irreal, i hauríem d'anar canviant de mentalitat. No només perquè és l'única manera de salvar el planeta, sinó perquè a mitjà termini ens caldrà decréixer a la força. Quan no hi haja prou matèries primeres perquè tots tinguem un mòbil nou cada any, els mòbils seran més cars i en tindran només aquells que puguen pagar-lo. El mateix passarà amb l'energia. Res desapareixerà, probablement, però el seu accés serà més reduït, i caldrà que ens hi adaptem.

El decreixement no és només una opció, és una realitat que ens vindrà. Per això cal que comencem a canviar la mentalitat cap a una austeritat conscient, una nova manera de viure amb menys. No és normal que mengem productes de temporada tot l'any, no és normal que anem a tot arreu en cotxe, no és normal que canviem de roba, de mòbil o del que siga quan no és necessari. Si aprenem a viure de manera més senzilla, practicarem el decreixement en el nostre dia a dia. És el camí per a coexistir amb més harmonia amb el món on vivim, i també la via per adaptar-nos als canvis futurs amb resiliència.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1361 (16 de desembre de 2022)

diumenge, 4 de desembre del 2022

Literatura de butxaca / 19 : Graham Greene


He tornat a llegir El poder i la glòria. Només us puc recomanar la lectura d'aquesta obra mestra.

«Quan arribem a visurar curosament un home o una dona, sempre ens és possible de començar a sentir compassió... Això és una qualitat pròpia de la imatge de Déu... Quan veiem les arrugues dels costats dels ulls, la forma dels llavis, la manera de créixer els cabells en el cap, ens és impossible odiar. L'odi només és una manca d'imaginació.»

Graham Greene, El poder i la glòria, segona part, capítol 3. Traducció de Ramon Folch i Camarasa