L'illa de les veritats

Flavia Company, L'illa de l'última veritat, Barcelona, Proa, 2010 ("A Tot Vent", 529). 

Confesso que no havia llegit res de Flavia Company, i que només en tenia vagues referències. Però després de llegir L'illa de l'última veritat, la darrera novel·la en català que ha publicat, no em disgustaria gens llegir-ne d'altres. L'obra, breu i de lectura fàcil i agradable, no amaga les cartes: s'inscriu en la tradició de la novel·la d'aventures diguem-ne "marítimes" (pirates, nàufrags, illes desertes), i hi podem trobar ecos des de Robinson Crusoe fins a Stevenson. Però sobretot de Joseph Conrad. No descobreixo res, em sembla, i la mateixa autora, crec, s'immergeix en aquest gènere a gust, amb voluptuositat de lectora que pot rendir un tribut a tantes lectures aventureres.

La narradora és la Phoebe Westore, amant del doctor Matthew Prendel a qui aquest, a punt de morir, va confiar el secret del que li passà durant els cinc que havia estat desaparegut. Prendel fou víctima d'un atac pirata a bord del seu veler en aigües del golf de Guinea, i després de tres dies nadant per l'Atlàntic va fer cap a una illa inexistent per als mapes, on fou salvat per Nelson Souza, un dels pirates esdevingut ara fugitiu dels seus companys. Souza, però, s'imposa com a figura dominant pel fet de tenir armes, i converteix Prendel en una mena de presoner: li prohibeix fer res per a escapar de l'illa, i també penetrar en la part de l'illa on ell viu. Prendel, però, en aquestes circumstàncies extremes, intentarà descobrir el perquè d'aquella actitud.

L'aventura és, en el fons, una excusa per a pouar en el fons de les conductes i els sentiments humans. La situació de dos homes tot sols en una illa, incomunicats entre ells, recorda La pell freda d'Albert Sánchez Piñol i, com en aquesta novel·la, propicia la reflexió sobre la condició humana. Seria allò que els existencialistes anomenaven una "situació límit" que permet enfrontar-se a la veritat de les coses.

Així, la novel·la planteja temes com la violència en les relacions humanes, la solitud i la incomunicació, la voluntat de supervivència. I especialment sobre la possibilitat de canviar de vida i sobre fins a quin punt podem conéixer els altres. I no puc dir més perquè això està relacionat amb el sorprenent desenllaç, la darrera veritat que el títol anuncia i que la narradora descobrirà a l'epíleg. Un d'aquells finals que obliguen a rellegir tot el llibre des de la nova òptica revelada.

En definitiva, una novel·la que dosifica a la perfecció l'aventura amb la reflexió, i que mostra un gran tremp de narradora, una gran capacitat per a embolcallar i sorprendre el lector en la història creada.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 801 (25 de setembre de 2011)

Paraules amb saó / 4: birbar

El fet de recordar fa uns dies la paraula esmondar, em va fer caure en el compte de moltes paraules que formen part del meu bagatge personal i familiar d'origen llaurador, i que ara sento a poca gent que no siga del ram. És cert que formen part del lèxic específic d'una professió, però també ho és que abans les tasques que anomenen formaven part de la quotidianitat del nostre poble i país.

El cas és que tinc guardades en la recàmera unes quantes paraules precioses relacionades amb el treball del camp. Com per exemple, birbar. Aquesta no és una paraula tan estranya, i en realitat apareix en tots els diccionaris, però jo m'he vist en l'obligació d'explicar-ne el significat en més d'una ocasió. Segons el DIEC, birbar és "Arrencar les males herbes (dels sembrats)". Bàsicament, amb una aixada, o almenys aquest és l'ús que jo sempre he sentit, no ho he sentit aplicat a arrencar herbes amb les mans.

Segons el diccionari Alcover-Moll, es diu a tot el català occidental, des del Pallars fins a Alacant, i també al Camp de Tarragona (que té molts punts de contacte lèxics amb l'occidental: diuen "xiquet" i "bajoca" en compte de "nen" i "mongeta", que és el que els tocaria en teoria). Aquest diccionari també recull un refrany que situa al Baix Maestrat: "Lo que no es birba en febrer, es queda tot l'any per fer". Jo no el coneixia.

Literatura de butxaca / 5

"I així es va escaure que no va optar per la música ni la poesia [...]. O tal vegada se'n va abstenir i prou, fidel a la seva idea que en el menyspreu de l'ambició es troba un dels principis essencials de la felicitat a la terra. ¿No és possible, en efecte, que si un tipus elevat de geni ha de ser ambiciós per força, el més elevat hagi de ser per damunt del que es denomina ambició? ¿I no pot ser que, en conseqüència, molts homes de bon tros més grans que Milton s'hagin acontentat a restar 'muts i sense glòria'? Crec que el món no ha vist mai -i que no la veurà, si no és per una sèrie d'accidents que empenyi el tipus espiritual més noble a un esforç desagradable- la màxima plenitud de l'execució triomfant, en els dominis més excelsos de l'art, de què la naturalesa humana és perfectament capaç."

Edgar Allan Poe, "El domini d'Arnheim" (1847), dins Tots els contes. Volum II, Columna.

Lamparetes, d'Antònia Font

He de confessar que, des que vaig descobrir Antònia Font, aquest grup mallorquí em té subjugat. Aleshores havien publicat ja feia un cert temps Taxi (2004), el disc que per molts crítics és el millor de la seua trajectòria. Aquell món d'astronautes, robots, extraterrestres i viatges espacials em va sorprendre i captivar, i llavors vaig immergir-me en la resta de la seua discografia, sobretot Alegria (2002). Poc després de conéixer-los van publicar Batiscafo Katiuskas (2006). Vaig tenir una autèntica febre Antònia Font que m'ha durat uns quants anys.

Han estat uns quants anys sense publicar res de nou, només un disc recopilatori que, com no podia ser d'una altra manera, era sorprenent, perquè feia versions amb orquestra simfònica dels seus temes (Coser i cantar, 2007). Ara han tornat amb Lamparetes, un disc amb el qual, una altra vegada, es reinventen a ells mateixos. El primer que sorprén es veure que les lletres no són tan absurdes com solien ser-ho. Això, personalment, no em va servir d'al·licient a l'inici. Justament una de les virtuts millors del grup són les seues lletres, algunes naïf, altres que semblen fetes amb l'escriptura automàtica dels surrealistes, moltes divertides. Però aquesta vegada volien transitar territoris més comprensibles, i en tenien tot el dret. I ho han fet sense deixar de tenir personalitat pròpia. Joan Miquel Oliver, ni volent, pot escriure lletres convencionals.

El disc és magnífic, tot un encert per al meu gust, i crec que està a l'alçada dels millors discos del grup, que per a mi són Alegria i Taxi. L'inici és fulgurant, amb "Me sobren paraules", un homenatge al joc amb les paraules, al gaudi infantil amb el llenguatge, sobre un fons de cors impressionant i una melodia que enganxa. El disc segueix després una certa voluntat conceptual, com sol ser habitual en ells: cançons sense solució de continuïtat i recurrències temàtiques. En aquest cas, predomina el tema dels pioners, de l'atracció per  l'aventura (mitificada) en geografies exòtiques.

Així, viatgem a l'oest a "Abraham Lincoln" i "Clint Eastwood"; aquest, un dels cims del disc, amb la veu de Pau Debon gairebé recitant en un to que recorda "Astronauta rimador" (una altra mítica cançó del grup). Altres cançons ens remeten a les regions àrtiques, com "Pioners", "Boreal" i -una de les meues preferides- "Icebergs i guèisers". Em recorden, no sé, Jack London, Joseph Conrad. En aquestes composicions predomina la descripció d'ambients, i aquesta és la gran novetat a què feia referència adés.

Hi ha un altre grup de cançons que contrasta amb aquestes, i que en comptes d'anar a regions llunyanes es focalitzen sobre temes balears: de manera satírica, com en la divertida "Islas Baleares" (impagable la psicofonia final); la bellíssima, musicalment preciosa “Es far de Ses Salines”; o “Sospitosos”, la cançó que tanca de manera juganera el disc, abans d'una instrumental magnífica. Hi ha, per tant, dos pols extrems: les geografies més allunyades i la més propera, la mallorquina. En pocs discos d’Antònia Font trobem tantes referències balears com en aquest.

Un disc completíssim, tant en la música, que sovint vuitanteja, com en les lletres. Un dels millors discos en català de l'any, i això que hi ha també els de Manel i Obrint Pas. Afortunada competència de qualitat i d'estils diversos, enguany.


Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 799 (9 de setembre de 2011)