dimarts, 6 de setembre del 2011

Lamparetes, d'Antònia Font



He de confessar que, des que vaig descobrir Antònia Font, aquest grup mallorquí em té subjugat. Aleshores havien publicat ja feia un cert temps Taxi (2004), el disc que per molts crítics és el millor de la seua trajectòria. Aquell món d'astronautes, robots, extraterrestres i viatges espacials em va sorprendre i captivar, i llavors vaig immergir-me en la resta de la seua discografia, sobretot Alegria (2002). Poc després de conéixer-los van publicar Batiscafo Katiuskas (2006). Vaig tenir una autèntica febre Antònia Font que m'ha durat uns quants anys.

Han estat uns quants anys sense publicar res de nou, només un disc recopilatori que, com no podia ser d'una altra manera, era sorprenent, perquè feia versions amb orquestra simfònica dels seus temes (Coser i cantar, 2007). Ara han tornat amb Lamparetes, un disc amb el qual, una altra vegada, es reinventen a ells mateixos. El primer que sorprén es veure que les lletres no són tan absurdes com solien ser-ho. Això, personalment, no em va servir d'al·licient a l'inici. Justament una de les virtuts millors del grup són les seues lletres, algunes naïf, altres que semblen fetes amb l'escriptura automàtica dels surrealistes, moltes divertides. Però aquesta vegada volien transitar territoris més comprensibles, i en tenien tot el dret. I ho han fet sense deixar de tenir personalitat pròpia. Joan Miquel Oliver, ni volent, pot escriure lletres convencionals.

El disc és magnífic, tot un encert per al meu gust, i crec que està a l'alçada dels millors discos del grup, que per a mi són Alegria i Taxi. L'inici és fulgurant, amb "Me sobren paraules", un homenatge al joc amb les paraules, al gaudi infantil amb el llenguatge, sobre un fons de cors impressionant i una melodia que enganxa. El disc segueix després una certa voluntat conceptual, com sol ser habitual en ells: cançons sense solució de continuïtat i recurrències temàtiques. En aquest cas, predomina el tema dels pioners, de l'atracció per  l'aventura (mitificada) en geografies exòtiques.

Així, viatgem a l'oest a "Abraham Lincoln" i "Clint Eastwood"; aquest, un dels cims del disc, amb la veu de Pau Debon gairebé recitant en un to que recorda "Astronauta rimador" (una altra mítica cançó del grup). Altres cançons ens remeten a les regions àrtiques, com "Pioners", "Boreal" i -una de les meues preferides- "Icebergs i guèisers". Em recorden, no sé, Jack London, Joseph Conrad. En aquestes composicions predomina la descripció d'ambients, i aquesta és la gran novetat a què feia referència adés.



Hi ha un altre grup de cançons que contrasta amb aquestes, i que en comptes d'anar a regions llunyanes es focalitzen sobre temes balears: de manera satírica, com en la divertida "Islas Baleares" (impagable la psicofonia final); la bellíssima, musicalment preciosa “Es far de Ses Salines”; o “Sospitosos”, la cançó que tanca de manera juganera el disc, abans d'una instrumental magnífica. Hi ha, per tant, dos pols extrems: les geografies més allunyades i la més propera, la mallorquina. En pocs discos d’Antònia Font trobem tantes referències balears com en aquest.

Un disc completíssim, tant en la música, que sovint vuitanteja, com en les lletres. Un dels millors discos en català de l'any, i això que hi ha també els de Manel i Obrint Pas. Afortunada competència de qualitat i d'estils diversos, enguany.


Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 799 (9 de setembre de 2011)



4 comentaris:

  1. molt bona crítica!
    jo tb som un fan dels Antònia Font.
    no cansen gens per moltíssim que els sentis, el contrari, s'aferren i no pots aturar de cantar.
    Enric Servera
    www.enricservera.com

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies, Enric. Per cert, excel·lent web i interessantíssims treballs fotogràfics.

    ResponElimina
  3. Amics meus jo som de Mallorca, tenc 51 anys i fa només quatre mesos que he descobert Antònia Font. No sé com he pogut passar aquests darrers deu anys sense escoltar-los. Vaig començar amb l'àlbum "Alegria" i em va captivar per complet. Ara de mica en mica vaig descobrint la resta de la discografia, "A Russia", "Batiscafo" "Lamparetes"i estic molt enganxat a la seva manera de fer música i al seu estil personal inimitable. Estic molt content d'haverlos descobert... mai no és tard per la bona música. Salutacions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mai no és tard, amic Pep. Però compte que creen addicció! Una abraçada.

      Elimina