Creix la indignació

Dibuix d'Ortifus

Primer cas. Uns llauradors jubilats de Xeraco són sancionats per uns inspectors de treball pel fet de treballar als seus horts. Es veu que, com que estaven jubilats, era il·legal que treballaren al camp. Fins i tot se'ls va amenaçar amb traure'ls la pensió. Pel que sembla, els inspectors de treball de la Generalitat Valenciana no tenen altra feina que anar perseguint jubilats que conreen quatre encisams i tomaques per a passar el temps.

Segon cas. Corre per les xarxes socials el cas d'una dona de Requena, a l'atur, que va trobar una targeta de crèdit i va comprar menjar per als seus fills per valor de 200 euros. Aquesta dona, que a més patia violència de gènere, està a punt d'enfrontar-se a una pena de gairebé dos anys de presó.

Mentre els inspectors de treball s'entretenen trescant pels camins rurals a la caça i captura del jubilat delinqüent; mentre la justícia s'entreté a perseguir i castigar els lladres de xutxes i de supermercats, els autèntics infractors van fent la viu-viu, i els comptes de Suïssa van creixent. Eixos altres sí que roben, i no 200 euros: ja que s'hi posen, ho fan a consciència, a l'engròs. I se'n surten. El famós Luis Bárcenas està investigat per la trama Gürtel des de fa quatre o cinc anys, però igualment ha regularitzat 10 milions d'euros amb la recent amnistia fiscal. I fins fa no res tenia despatx al carrer Gènova, cotxe oficial i escorta. Rodrigo Rato ha enfonsat Bankia i, amb ella, ens ha enfonsat a tots nosaltres, i com a premi resulta que entra a treballar a Telefònica quan encara estan processant-lo.

La comparació entre, d'una banda, els jubilats de Xeraco i la dona de Requena, i de l'altra els Bárcena, Rato i companyia (Camps, Duran, Urdangarín...) és grotesca i enervant. Resulta indignant comprovar que els mecanismes legals, justos i necessaris, només s'acarnissen amb els infractors menors, mentre dia sí i dia també surten als mitjans de comunicació els desfalcs i les lladronícies dels que ens han portat i ens segueixen portant a la ruïna col·lectiva. Amb tota impunitat. Ja sé que els sofistes i els políticament correctes diran que això és demagògia, que no és comparable, i altres arguments capciosos. Tant me fa.

Tot plegat encara és agreujat per la situació de crisi cruel i inhumana que vivim. Aquells que estrenyen el ciutadà mitjà amb l'argument, a priori vàlid, que passem per una situació difícil, estan perdent (si no l'han perduda ja) tota credibilitat i legitimitat moral. Com poden demanar-nos sacrificis? Com poden demanar-nos que ens empassem tancar urgències, fer cua als metges, tenir trenta o trenta-cinc alumnes per aula, en nom d'una austeritat que ells no practiquen? No és només que no s'apliquen les mateixes receptes que ens fan empassar als altres, si vols per força. És que amb els diners que s'estalvien dels serveis que ens haurien de garantir, segueixen enriquint-se. És d'un cinisme immoral.

Personalment, cada dia em sento més indignat, amb un desig revolucionari de canviar-ho tot de dalt a baix. El que em pregunto és perquè no creix la indignació a tota la societat. O sí que ho fa?

Dibuix de Manel Fontdevila

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 868 (25 de gener de 2013)