Reprenc després de mesos d'inactivitat aquesta sèrie poc seriosa (vull dir poc exhaustiva, i també poc científica) de mots molt usats en la parla del Maestrat i les Terres de l'Ebre, però amb escassa presència al registre escrit. I ho faig amb la paraula gonia, que a l'entorn col·loquial del tortosí és molt i molt comú. En l'entorn familiar de Benicarló l'he sentida tot sovint, i em consta que a molts altres pobles de la comarca.
Amb tot, no apareix, cosa estranya, al Diccionari català-valencià-balear d'Alcover i Moll, tan documentat i útil en altres ocasions. Sí la recull, en canvi, Joan Beltran i Cavaller al seu Vocabulari de Cruïlla (editat per Onada Edicions de Benicarló), al qual hem fet referència en més ocasions. Beltran hi fa constar: "Recollim ací un mot que no hem sabut trobar en cap recull lèxic i que tampoc no hem pogut documentar, tot i que es tracta d'un terme molt usat en la parla col·loquial".
El sentit de gonia és el de 'pressa': "No em dónes gonies!". També 'desfici o ansietat': "Xiqueta, quina gonia!". O també 'malestar': "No em toques amb les mans brutes, que em fas gonia". Sembla bastant clar que la paraula prové de agonia, que com passa amb altres paraules perd la a inicial pel contacte amb el determinant femení: "la (a)gonia", "quina (a)gonia".
A mi em fa l'efecte, però no ho puc assegurar del cert, que aquest és dels mots del nostre parlar compartit amb el valencià de més al sud. Segurament ho podria comprovar amb una recerca més aprofundida, però no és aquest l'objecte d'aquestes entrades, sinó deixar constància del vigor i la vitalitat de paraules del nostre entorn que no solen aparéixer en textos formals. I gonia és en aquest sentit un bell exemple.
Actualització (13 de febrer de 2013):
El mot gonia apareix també al llibre El parlar de la Ràpita, de Pep Carcellé Freixas (Ajuntament de Sant Carles de la Ràpita, 2009): "Gonia.- Pressa. Portar pressa. Ex.: Va, ràpid, que porto molta gonia!".
És un castellanisme.
ResponElimina