Ara que el Govern d'Aragó ha decidit rebatejar la llengua que es parla a la Franja com a LAPAO (Llengua Aragonesa Pròpia de l'Àrea Oriental; vegeu la notícia), en un eufemisme ridícul per a evitar el "maligne" nom de català, m'he adonat que ara ja parlo una altra llengua. Perquè si la gent del Matarranya parla LAPAO, jo també el dec parlar, perquè trobo que xarrem igual, què vols que et diga.
M'ha vingut al cap un article que vaig escriure el 2004 sobre un tema molt paregut. Ací el teniu, i ja obvio cap comentari més sobre el tema. Després de constatar el poc que hem avançat en aquests anys.
TOTS SOM POLIGLOTS
Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 455 (22 d'octubre de 2004)
La més recent
rebrotada de la qüestió del nom de la llengua (que si valencià i català poden
ser oficials per separat a Europa, que si s’hauria de dir valencià/català o
català/ valencià, i altres discussions) en un principi em va indignar, després
em va produir un cansament i una fatiga inaguantables, tot seguit vaig decidir
ignorar el tema. Però finalment he obert els ulls. L’opció més raonable és
enganxar-se al carro que toca.
M’explicaré. A la
vista dels esdeveniments, està vist que això de la llengua no és, ni de bon
tros, una qüestió científica (quins acudits!), sinó que depén de la voluntat de
la bona gent, i que és una cosa que es tria. Sembla que si els valencians en
pes i l’Estatut diuen que parlen valencià, això vol dir que no parlen català, i
en conseqüència s’ha de parlar de dues llengües diferents, diguen el que diguen
els lingüistes (què sabran ells!). Jo he arribat a la conclusió que és una gran
idea, i que caldria portar-la fins a les últimes conseqüències.
Per què hem de
parlar només de valencià i català? Crec que és inajornable plantejar un debat
al poble benicarlando. Què parlem, nosaltres? No pot passar un dia més sense
consultar la ciutadania local. La gent de Benicarló, què vol parlar? En aquesta
consulta, enquesta o plebiscit popular, suposem, hi posaríem quatre opcions:
“jo parlo valencià”, “jo parlo català”, “jo parlo valencià/català” (hauríem de
posar-ne una altra amb “català/valencià”?) i “jo parlo benicarlando”. Per no
coaccionar l’opció lingüística i en nom de la llibertat d’elecció, deixaríem un
espai per a “altres”, amb el benentés que caldria detallar-les. Jo molt em
suposo que guanyaria, i amb molt bon criteri, l’opció del benicarlando. Llavors
caldria que el nostre il·lustríssim declarara el benicarlando llengua oficial
de la localitat
La nostra ciutat
seria espill per a d’altres, i aleshores apareixerien el vinarossenc, el
calijó, el morellà i el canareu, per exemple. No em direu que no hi ha
diferència entre les maneres de parlar d’aquests pobles. Doncs s’agafa la via
directa de llengües diferents, i problema solucionat. Crec que podríem arribar
a tenir entre Catalunya i el País Valencià uns quants centenars de llengües.
Potser algú pensa
que les diferències entre totes aquestes llengües al nostre abast són mínimes,
i que no permeten pensar que són llengües diferents. Que ens entenem
perfectament. I aquí és on hi ha els avantatges. Molt prompte els valencians
serem l’únic poble del món que, de forma natural, parlen dues llengües,
valencià i català (o tres, si incloem el castellà). Amb el moviment que
proposo, sense necessitat de fer cursets ni exàmens, ni estades a l’estranger,
tots parlarem almenys quatre o cinc llengües. Les que calguen. Tantes com
vulguem inventar-nos. I com que faran falta un fum de traductors, tindrem
ocupació fàcil i assegurada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada