Paraules amb saó / 10: garrama

Aquests jugadors de cartes de Caravaggio fan garrames

El mot que volia comentar en l'entrada d'avui me'l va suggerir l'altre dia la meua bona amiga Imma Pitarch, d'Albocàsser, que tot i no ser filòloga és una de les persones que conec amb més estima i amor per les nostres paraules.

A Benicarló i el Maestrat en general, garrama és un mot molt usual. L'apliquem, sobretot, al joc, com a sinònim de 'trampa'. Quan un juga al cinquet, o al guinyot, o al parxís, i no juga net, li diem: "Estàs fent garrama!", "No val fer garrames!". En els jocs infantils, quan érem xiquets, ho déiem constantment. I qui fa garrames, és un garramós. Són paraules que coneixem des de ben menuts, que hem aprés jugant amb els germans i els amics, i que de tan sentits i interioritzats que els tenim, ni tan sols reparem en ells.

Doncs bé, no busqueu garrama al diccionari normatiu (el DIEC), perquè no el trobareu. Tampoc al Vocabulari de cruïlla de Joan Beltran, tot i que segurament és propi de l'àmbit territorial del sud de Catalunya, perquè sí apareix al llibre El parlar de la Ràpita, de Pep Carcellé. També el recull el "salvador" Diccionari català-valencià-balear d'Alcover i Moll: "Engany, trampa, principalment en el joc o en els tractes". I el situa en aquest sentit a Tortosa, el Maestrat i Castelló; i fins i tot ho il·lustra amb una cita de l'escriptor castellonenc Josep Pascual Tirado, la qual cosa em demostra que les "garrames" arriben més al sud que no em pensava. De fet, segurament abraça tot el valencià, tot i que ho hauria de comprovar algú amb més documentació que jo. Per cert, que el DCVB recull garramós però només el situa a Morella.

El més curiós és l'origen de la paraula, que segurament és el que recull l'Alcover-Moll com a primera accepció: "Tribut que es pagava, entre els moros, al rei o senyor territorial [...]". Més curiós encara: el diccionari de la Real Academia Española també arreplega el mot: "Cierta contribución que pagan los musulmanes a sus príncipes"; i afegeix com a col·loquialisme: "Robo, pillaje, hurto o estafa". És a dir, d'un tribut entre moros va passar a significar un robatori o estafa, i d'aquí a les trampes en el joc. Potser per alguna creença popular que tractes entre moros no podien ser nets? Pot ser.

Tot i que a risc de no ser entés, jo ho tinc molt clar: prefereixo dir-li a algú garramós que trampós. No ho sé, té un altre sabor. És més contundent. I em porta a les discussions quan jugàvem, de menuts, amb els germans, i ens discutíem per una carta mal tirada o per comptar de més al parxís. És el poder de les paraules.