La vida, a la carretera

Neal Cassady i Jack Kerouac, el 1952

Recentment he llegit el llibre que és considerat la màxima expressió literària de l'anomenada generació beat: A la carretera, de Jack Kerouac (en una edició de 1989 de l'editorial Pòrtic). Narra els diversos viatges que el narrador, Sal Paradise, du a terme a través dels Estats Units, durant diversos períodes entre 1947 i 1950. Es tracta d'un llibre amb un clar rerefons autobiogràfic, i darrere de cada personatge hi ha un referent real, amics i companys de generació de Kerouac, el més destacable dels quals és Dean Moriarty, alter ego de Neal Cassady.

Narrativament, la novel·la és caòtica, ja que tot i mantenir un ordre cronològic, no sembla tenir cap objecte ni tema definit, com els mateixos personatges en la seua fugida en cotxe per les carreteres americanes. Es tracta d'uns viatges cap a enlloc, una boja fugida cap endavant per simple odi a la quietud. "On anem, noi?", pregunta el narrador al seu amic Dean; i aquest respon: "No ho sé, però hem d'anar-hi". Així s'encadenen les diverses vicissituds, converses, concerts, borratxeres, trajectes... El viatge, sempre en cotxe, i la carretera, esdevenen símbols de llibertat i de vitalisme, una via d'escapament davant el desencís que proporciona la vida convencional.

El lector d'A la carretera acaba entenent el que, de manera implícita, sembla voler indicar Kerouac amb la descripció detallada d'aquests viatges desgavellats i anàrquics: la vida és moviment perpetu, és rebel·lia, trencament amb les formes de vida estables. Fins i tot incloent el desequilibri mental del personatge de Dean, màxima encarnació d'aquest esperit: el desordre com a forma de vida, de vida que s'ha d'empassar d'un sol glop. Tot i que en alguns moments la novel·la em recordava Céline, pel component destructor de la societat que hi subjau, no hi ha l'acritud ni el ressentiment d'aquest. Més aviat, hi ha en la visió de la vida que ofereix Kerouac certa innocència, una certa mística del vitalisme i la llibertat, unes modulacions que expliquen que es considere els beats com antecedents del moviment hippy.

En A la carretera es pot trobar l'origen de diversos mites narratius nord-americans, popularitzats posteriorment pel cinema. La novel·la és, per la seua estructura, un clar antecedent de les road movies que s'expandirien a partir dels anys seixanta, amb les mateixes implicacions de vitalisme i llibertat. Hi ha la mitificació del jazz com a música que serveix de banda sonora a aquesta concepció vital. Contribueix també, tot i la seua voluntat iconoclasta, a una visió mítica dels Estats Units, anomenats quasi sempre "Amèrica", amb cert to èpic, gairebé tel·lúric, i unes descripcions impactants del paisatge nord-americà.

Una novel·la fonamental, fundacional en cert sentit, origen i punt de partida de molts elements que han conformat la cultura dels EUA al segle XX. I, per tant, també la nostra.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 952 (26 de setembre de 2014)