Actuar o no actuar

Se sol dir que un dels mèrits dels clàssics és que, amb cada nova lectura, t'aporten nous motius de gaudi. Això (algú ho havia de dir) no passa sempre, però sí en algun cas enlluernador. Imparteixo, a segon de batxillerat, l'assignatura de Literatura Universal, i tot i que és el sisé any consecutiu que ho faig, hi ha dos llibres dels que llegim en els quals segueixo trobant matisos i interpel·lacions: un és Madame Bovary; l'altre, el que estem llegint ara, Hamlet, de William Shakespeare.

No tinc la intenció de descobrir res sobre Hamlet, un llibre que ha generat tants comentaris i interpretacions, sinó de comentar lliurement un dels aspectes que m'ha fet reflexionar. Una de les coses que més sobta en acabar-lo és comprovar com Shakespeare va aconseguir fer una obra dramàtica al voltant d'un tema ben poc "dramatitzable" com aquest: per què els homes sovint no actuem, no fem allò que veiem que és just i necessari. Com fer teatre al voltant d'una cosa tan abstracta? Hamlet és la demostració pràctica d'un geni.

Des del principi, el protagonista mostra una actitud de disgust amb la vida: "que gastats, avorrits, insípids i superflus em són tots els assumptes d'aquest món!", exclama a l'acte I. No n'hi ha per a menys: son pare ha mort fa poc i sa mare s'ha casat amb el germà del difunt, ara rei. Aquesta percepció de la vida empitjorarà quan sàpiga que, de fet, el seu oncle i padrastre Claudi va assassinar l'anterior rei i pare de Hamlet. Per a aquest, el món "és un jardí de males herbes", "un promontori estèril" i tant Dinamarca com el món són "una gran presó plena de cel·les, galeries i masmorres" (acte II).

El món no és un lloc ideal, per tant; és ple d'enganys, mentides i ambició, i uns i altres s'aprofiten dels altres. Una de les víctimes d'això és Ofèlia, personatge pur i innocent, que acaba embogint i morint ofegada: no hi ha lloc per a la puresa en aquest món corromput. Què cal fer, doncs? Actuar, pensa Hamlet, i concreta aquesta acció en la venjança: vol assassinar Claudi, el rei assassí, usurpador del regne i de la reina. Però aquesta venjança, els repeteixo als meus alumnes, és només un exemple de quelcom més ampli: l'acció, el compromís, allò que creiem que cal fer per a obtenir un món millor i més just.

Però Hamlet és un home reflexiu, i demora l'acció contínuament. Perquè "pensar amb excessiva exactitud sobre les conseqüències" (acte IV) fa que no fem res, que no actuem. Com diu en el celebèrrim monòleg que comença amb les paraules "Ser o no ser": "la consciència ens fa covards a tots" i "els projectes més alts i de més importància" per culpa del pensament excessiu "perden fins i tot el nom d'acció" (acte III). Cal actuar ràpid i no pensar massa, sembla dir Shakespeare. Si no, ens passa com a Hamlet, que actua tard i malament, deixant més morts pel camí dels que caldria.

La gràcia dels clàssics, repeteixo, és la seua capacitat d'interpel·lar-nos. Quan llegeixo Hamlet, m'assalta una pregunta: ja actuem quan considerem necessari? O ens deixem dur per l'apatia? Davant de l'aparent triomf de la injustícia, l'engany i l'abús de poder en el món actual (com en l'època de Shakespeare), tenim dues opcions: pensar ja ho faré més endavant, ja ho farà un altre; o calçar-nos i emprendre la tasca d'intentar canviar el que estiga a les nostres mans. Actuar o no actuar, aquesta és la qüestió. Ser o no ser, en definitiva.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 963 (12 de desembre de 2014)