divendres, 23 de gener del 2015

Saó

Avui he rebut el número 400 de la revista Saó. Pensant que volia escriure un article sobre això, he recordat que havia escrit en alguna ocasió sobre aquesta magnífica publicació. La meua sorpresa ha estat veure que l'article ja tenia quasi sis anys: es va publicar a La Veu de Benicarló el 27 de març de 2009. Mentre no n'escric un altre, que ho faré, ací el teniu, rescatat.



SAÓ


La situació de la nostra llengua i la nostra cultura, minoritzada socialment i a més perseguida per determinats poders polítics, ens obliga a anar d’un ensurt a un altre, i un de vegades té la sensació d’estar afonant-se i agafar-se a uns taulons que no tenen prou resistència per a ajudar-lo a surar. El desembre passat, la revista Saó ens va demanar als subscriptors un ajut extraordinari de suport per a evitar la desaparició. El motiu: el govern valencià havia cancel·lat les subscripcions dels centres educatius i biblioteques a la revista.
Saó és una revista admirable per molts conceptes. Per començar, apareix mensualment, i en valencià, des de 1976. Només això hauria de ser prou per a tenir-la en un lloc d’honor de la cultura valenciana. Es tracta d’una revista d’inspiració cristiana, nascuda a l’escalf del Concili Vaticà II, que tracta tota mena de temes: culturals, socials, religiosos i d’actualitat.
És una revista única, una rara avis magnífica la simple existència de la qual és un motiu d’esperança, i cada dia més: feta al País Valencià, en valencià, cristiana i progressista. Amb els temps que corren, és una prova concreta que les coses no són només blanques o negres, com uns i altres ens volen fer creure. Saó és el triomf viu dels matisos, de la llibertat en definitiva.
Cada mes dediquen un quadern central a un tema determinat, per al qual demanen articles a signatures autoritzades. El quadern del número de febrer estava dedicat precisament al Baix Maestrat. Hi col·laboraven Joan Ferreres, Josep San Abdón, Agustí Cerdà, Ramon París i Miquel Àngel Pradilla. En el mateix número podíem llegir articles sobre Josep Lluís Bausset, un nacionalista valencià històric; una crítica a aquell bisbe que ha negat l’holocaust; una entrevista a Joan Sifre, de CCOO; un comentari sobre el cinema de David Lean. I més. Tot un luxe.
Amb humilitat i constància, Saó s’ha entossudit durant trenta-dos anys a demostrar que ser cristià i valencià i progressista no està renyit. De moment, gràcies als subscriptors, que tenim clar el que la revista representa, sembla que s’ha salvat. Aquest mes de març ha estat guardonada amb el X Premi Vicent Ventura que s’atorga a persones o col·lectius distingits per la “trajectòria cívica, democràtica i de compromís pel País Valencià”. Enhorabona a la gent de Saó: aquest premi estava fet per a ells.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada