diumenge, 13 de desembre del 2015

Reflexions preelectorals

Fa molts anys que vaig adonar-me'n que era una persona d'esquerres. Això de ser d'esquerres o de dretes és bastant complicat d'explicar, i no sóc massa partidari ni dels reduccionismes, ni de les simplificacions, ni dels maniqueismes de bons o dolents. En el meu cas, va ser una cosa prou natural, em vaig convéncer que allò que defensava millor els interessos de totes les persones, el bé comú i la justícia social eren les opcions d'esquerra. Està clar que no sempre estàs d'acord amb tot el que diuen els partits que votes, però la política no és una opció de fe: no cal un grau total d'identificació, al cap i a la fi els votem, no ens casem amb ells.

(Bé, parteixo de la base que encara és vàlida la distinció dreta/esquerra, fins i tot per a aquells partits i persones que diuen que son de "centre". Un altre dia podem discutir això, que segurament és molt discutible, com tot, perquè donaria per a un altre article.)

Amb el temps m'he anat adonant, però, que els governs d'esquerres són complicats. Em refereixo als governs d'esquerra de veritat, no als que ha fet el PSOE en diverses ocasions, tant a l'estat com al nostre país. I són complicats perquè la percepció que tenim tots dels governs d'esquerres (no m'agrada dir-ne "progressistes", és un eufemisme absurd inventat per aquests grans descafeïnadors de l'esquerra, aquests promotors d'una esquerra low cost, que són els socialistes espanyols) és molt exigent. Tothom som molt crítics amb ells, al menor error ens hi llancem a la jugular, no només els ciutadans de dreta, sinó també aquells que els han votat.

El votant d'esquerres és molt poc fidel, i el de dretes, ai las!, ho és massa: és costosíssim que la gent deixe de votar al PP, mireu els anys que ha costat que perderen les eleccions al País Valencià, i no serà precisament perquè hagen fet una bona gestió. Em resulta fascinant, o inquietant (depén de l'estat d'humor), veure com el govern de Rajoy, per posar un exemple, segueix sent el primer en intenció de vot. Fa molt de temps que la situació valenciana m'ha forçat a preguntar-me per què passa això.

Sembla que als governs d'esquerra se'ls puga criticar tot, i exigir-los la màxima coherència, perquè quan han estat elegits, ho han estat a consciència: la gent que els ha votat ho ha fet amb voluntat d'un canvi, d'una millora social o política sensible, i si no ho fan, i ràpid, deceben, i els votants fugen. En canvi, la dreta sembla el govern que els ciutadans posen quan no tenen ganes de triar-ne un altre, el govern sense ideologia (parlo del punt de vista social, no d'ells, que en tenen molta i molt activa, d'ideologia). Que governe la dreta és quelcom "natural", i en canvi, que governe l'esquerra, és una opció. Per això gaudeixen d'una confiança tan inestable, potser.

També hi ha qui diu que la gent d'esquerres té un nivell de formació més alt i per això és més crítica. Tot i que no estic molt segur que això siga cert (hi ha molta gent conservadora que és molt culta), tampoc no seria incompatible amb la visió social que la dreta mana de manera natural, segurament perquè històricament ho ha fet sempre, i en canvi l'esquerra s'ho ha de guanyar.

En fi, aquestes són algunes reflexions preelectorals que aquests dies em susciten. Jo, en això, sóc molt poc significatiu: tot i ser d'esquerres, absolutament sempre vaig a votar, encara que m'hagen decebut. I intento mantenir un cert marge de confiança a les opcions que trio, sense ser dogmàtic. Sé que "els altres" ho fan: voten tots, tots a una, com un sol home, sense qüestionar-se res, malgrat tot. Pensar això m'ajuda a curar-me del purisme ideològic.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1012 (11 de desembre de 2015)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada