Mestral. Feia un
mestralet de muntanya al Boixar, diumenge passat a les vuit del matí, que
requeria roba llarga. El mateix mestral que baixa a Benicarló passa abans per
la Tinença, però allà dalt manté la frescor originària. La puresa.
Reivindicació.
Un megàfon ens informava per què estàvem allà: II Marxa per la Recuperació de
la Tinença de Benifassà. Hi ha maneres diferents de fer sentir la pròpia veu
per defensar una manera d’entendre el país. Caminar, vam descobrir eixe dia, en
pot ser una de senzilla, barata i plena de sentiments.
Camí, sendera. La
millor manera de conèixer un territori és recórrer-lo a peu. Les senderes de la
Tinença travessaven espais magnífics, sorprenents per al neòfit en aquelles
contrades. Els camins ens confonien amb un espai poderós que ens transmetia la
seua essència.
Poble.
Espais humans que mantenen la presència lligada a l’entorn, a la muntanya. Una
altra manera d’entendre el poblament que cal mantenir intacta per no oblidar
una manera de viure. Amb noms: el Boixar, Coratxà, Castell de Cabres. Són noms
d’esperança, fidelitat. Noms que parlen un llenguatge oblidat, menystingut.
Carrasca, boix, savina, roure, pi.
Tots els colors del verd, però sempre un verd nostrat, mediterrani, res a veure
amb les prades pirinenques o de nord enllà. Un verd propi, pròxim, que amb els
anys aprenem a estimar.
Mas.
Ressons de les generacions que humanitzaren aquests llocs remots: mas de la
Cova, mas de Vilalta, lo Maset, la Caseta dels Bous. Imatges d’un passat que
qüestionen el present.
Terra.
El camí fa prendre consciència de la realitat material del paisatge, de les
textures del món que ens sosté. Textures abruptes, que ens diuen a cau d’orella
que els barrancs i els tossals ja hi eren, allà, abans que nosaltres.
País.
Futur. Tinença.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada