Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1168 (25 de gener de 2019)
Martí Domínguez, L'assassí que estimava els llibres
Barcelona, Proa, 2017 ("A Tot Vent", 672)
El crític literari Guillem Gual apareix mort amb un exemplar a les mans de L'assassinat entès com una de les belles arts, de Thomas de Quincey. Amb aquesta prometedora arrancada s'inicia la darrera novel·la de Martí Domínguez, després de la reconeguda La sega, en un canvi radical de registre, temàtica i ambientació. Sembla que es tractarà d'una novel·la policíaca, però el lector aviat s'adona que la narració segueix altres camins, que el misteri que ha d'investigar l'inspector Tena és només l'excusa inicial.
La novel·la, seguint sense especial èmfasi els viaranys de la investigació, va presentant una sèrie de personatges vinculats al món cultural: traductors, editors, crítics, investigadors, escriptors. El fet de presentar tota aquesta fauna des de la visió distanciada dels policies, estranys a tota aquesta realitat, permet veure-la des de fora amb totes les seues enveges, rancúnies, intrigues de pa sucat amb oli. Tot de petites misèries que són narrades amb certa visió crítica barrejada amb humor. Cal dir, tanmateix, que bona part de les bromes que inclou el llibre (i potser algun personatge real amagat darrere d'algun de la ficció, no ho sé) van adreçades a un tipus de lector molt concret: un lector lletraferit. Les nombroses referències literàries que inclou la novel·la ho corroboren, així com les reflexions sobre el fet literari que hi sovintegen.
Domínguez, però, no es queda tampoc ací, sinó que obri el ventall tot presentant una sèrie de personatges pertanyents a dues famílies, només tangencialment relacionades amb el crim. Aquests li permeten radiografiar i parodiar, d'una banda, una burgesia valenciana carregada de tants prejudicis com diners; de l'altra, la intel·lectualitat purista d'esquerres, formada en els anys gloriosos de la transició. En alguns moments, la pluralitat de personatges i la voluntat de fer un retrat de determinats aspectes de la societat valenciana em recordava Ferran Torrent (també per l'excusa criminal), tot i que les diferències són molt grans. En tot cas, és evident la voluntat de l'autor de fer una novel·la coral.
En conjunt, L'assassí que estimava els llibres és una novel·la sorprenent i difícil de classificar -la qual cosa no s'ha d'entendre com un retret-, a mig camí de la paròdia i de la crítica mordaç tant de la vida cultural com de la societat valenciana. De vegades sembla un divertimento per a intel·lectuals -lluny del dramatisme de La sega-, que no es preocupa perquè no és el seu objectiu de certes inversemblances, sinó que les integra sense problemes pel mateix to desimbolt del conjunt. En tot cas, és un llibre molt interessant que amplia encara més l'horitzó de registres d'aquest gran novel·lista valencià que és Martí Domínguez.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada