Barcelona, L'Altra Editorial, 2016.
Pròleg de Lydia Davis. Presentació d'Stephen Emerson. Traducció d'Albert Torrescasana.
Lucia Berlin (1936-2004) no va ser una autora molt coneguda en vida, i no fou fins a la publicació deu anys després de la seua mort de Manual per a dones de fer feines que assolí un enorme ressò internacional. Es digué d'ella que era el secret millor guardat de la literatura nord-americana. El llibre és una extensa antologia dels seus millors relats, de fet quaranta-tres dels setanta-sis que va escriure, és a dir que és una mostra ben representativa de la seua literatura. Aquesta edició catalana del llibre va rebre el Premi Llibreter 2016.
Lucia Berlin va tenir una vida intensa i plena de vicissituds que constitueix la matèria primera de la seua narrativa. Nascuda a Alaska filla d'un enginyer de mines, va passar la seua infantesa per diversos jaciments de Nord-amèrica. Durant la Segona Guerra Mundial va viure amb la família materna a El Paso, i després visqué l'adolescència a Xile. Va estudiar a Nou Mèxic, es va casar molt jove i va tenir dos fills del primer matrimoni. Després encara es casaria dos cops més i tindria dos fills més. Va viure en llocs molt diversos, féu multitud de feines per criar els seus fills i passaria una llarga i destructiva addicció a l'alcohol.
Tots aquests detalls vitals, i molts més que apareixen detallats en la nota biogràfica que tanca el volum, són imprescindibles per a entendre els relats de Berlin. Aquests, en la seua major part, s'inspiren en algun moment o vivència personal. L'alcoholisme, les addiccions d'alguna de les seues parelles, les conflictives relacions familiars, les experiències extretes de la seua feina com a infermera o el que fos, embarassos, la mort de la germana. Molt sovint es tracta de realitats sòrdides, però que són "transfigurades", per dir-ho així, pel fet que són narrades amb humanitat, amb un estil directe i sense concessions però que alhora mostra una acceptació i una naturalitat de tot allò.
Hi ha en aquests contes una certa atracció pels ambients populars, per la imperfecció humana, fins i tot per la marginalitat (derivada en gran part de la mateixa experiència de l'autora), però travessada de comprensió (anava a dir compassió) i d'un humor suau, ple de bonhomia. Hi és molt present un ambient "hispà" que la Lucia coneixia molt bé: el sud dels Estats Units, El Paso, Ciutat de Mèxic, Xile.
Una de les fites més difícils d'assolir per a un escriptor és crear un univers narratiu personal, una atmosfera literària pròpia, que permeten identificar-lo de manera intransferible. Els relats de Lucia Berlin ho aconsegueixen. El lector, a l'inici, pot no trobar al·licient a uns relats en els quals no sembla haver-hi molta trama, però a mesura que avança la lectura es crea un pòsit, es va configurant un món amb unes lleis pròpies en el qual se sent a gust, i que ja serà per sempre reconeixible: el món de Lucia Berlin.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada