La mirada pertorbadora

Article publicat a la revista Caràcters, núm. 87 (2019).

Anna Moner

La mirada de vidre

Bromera, Alzira, 2019

254 pàgines

La novel·lista de Vila-real Anna Moner ha aconseguit en menys d’una dècada i amb tres novel·les situar-se com un dels valors emergents més interessants de la narrativa valenciana actual. I el que és més remarcable, amb uns trets temàtics personals que la doten d’una veu pròpia potent i amb caràcter.  Amb Les mans de la deixebla (2011) i El retorn de l’Hongarès (2015) ja havia mostrat un interés pel costat fosc de la condició humana, sempre amb una ambientació en èpoques històriques pretèrites, que ara es consolida amb La mirada de vidre, que va obtenir el XXX Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira.

La novel·la ens situa a Barcelona l’any 1905, i ens mostra el protagonista, el fotògraf Roger Queralt, treballant per a la mèdium Madame Babinski en una tasca ben peculiar: fer fotografies dels difunts a les sessions d’espiritisme per tal d’entregar-les als clients que sol·liciten aquests serveis. Queralt és un addicte a la morfina que intenta evadir-se així de la realitat tot revivint les experiències viscudes cap al 1898 al sanatori de Sant Gervasi, on va treballar a les ordres del doctor Robert Isaac, especialista en malalties nervioses.

La narració es mou entre aquests dos moments en la vida de Queralt: el present a la consulta espiritista, on viu en un enrarit i inquietat ambient amb la mèdium i la seua ajudant estrafeta; i la vida passada al sanatori, eix principal de l’argument, en el qual el protagonista va ser testimoni i col·laborador necessari dels insòlits experiments que el doctor Isaac duia a terme amb els interns. Unes pràctiques pertorbadores que provocaven determinades reaccions en el pacients mentals per a deixar-ne constància fotogràfica. Entre les víctimes d’Isaac hi havia una dona a qui anomenà la Valquíria, que deixà una marca obsessiva en el fotògraf. Queralt alterna la seua feina de fotògraf d’esperits amb una constant i creixent addicció a les injeccions de morfina i les visites a una intèrpret del tarot que li anirà interpretant les cartes que la Valquíria li donà.

Com veiem, Moner posa sobre el tauler narratiu una sèrie de peces molt suggeridores: la medicina psiquiàtrica, les malalties mentals, l’espiritisme, el tarot, la fotografia, l’art. Probablement cap ambient siga més adequat per a la conjunció de tots aquests elements que la Barcelona del tombant de segle, de la qual també retrata en algunes pàgines brillants l’ambient de l’entorn del Paral·lel. Extreu un bon rendiment de tots aquests ingredients, elaborant una narració captivadora, opressiva, plena d’elements morbosos, que transita per les fronteres més tèrboles de la condició humana.

Les referències estètiques són fonamentals. Isaac pretén reproduir i millorar amb les fotografies dels malalts mentals determinats quadres de la tradició artística, especialment amb figures femenines. A més aquest personatge expressa una idea estètica d’arrel simbolista: la bellesa de la lletjor, de la raresa, de la deformitat. “L’art permet transformar el que resulta desagradable o repulsiu a la vista en quelcom captivador, que no deixi indiferent ningú”, afirma el personatge. Un axioma que en certa manera defineix l’estètica de la pròpia novel·la. El gust per la morbositat, per la perversió refinada, pels ambients enrarits, dota l’obra d’una atmosfera decadentista, també molt d’acord amb la Barcelona de finals del segle xix.

El fet que la trama siga lleu i que predomine l’ambientació, la descripció d’atmosferes i l’acumulació d’escenes, no ens ha de fer creure que ens trobem només davant d’un exercici estètic. A La mirada de vidre hi trobem suggerits amb habilitat diversos temes. Certament hi trobem una reflexió implícita sobre el vessant més pertorbador i morbós de l’ésser humà. Però també sobre el costat fosc de la recerca del coneixement; al capdavall, les cruels recerques del doctor Isaac tenen la pretensió de ser científiques. La figura de la Valquíria serveix per a mostrar també com es va crear, per part de determinats àmbits de la cultura del finals del vuitcents, una certa imatge artística de la figura femenina, i planteja fins a quin punt aquesta idealització no està exempta de violència.

A més, però, la figura del protagonista fotògraf, testimoni i alhora còmplice dels fets que retrata, es pot entendre com una metàfora de la indiferència i la passivitat davant l’abús a què són sotmesos els innocents, els humiliats, representats en els bojos del sanatori. A què són sotmeses les dones. Idea reforçada per l’abúlia que caracteritza el personatge, la seua manca d’acció al llarg de la trama. És la “mirada de vidre” del títol, mirada que en certa manera és també la de la veu narrativa, que retrata escenes d’una crueltat colpidora amb una fredor calculada, volguda. L’autora ens posa així davant del mirall: potser la mirada del lector, la mirada de tots nosaltres, és també de vidre. La mateixa mirada freda i inexpressiva de Mimí, la inquietant nina de porcellana de la mèdium, que obre i tanca el llibre.