El cant i el ball de la muntanya

Irene Solà, Canto jo i la muntanya balla 

Barcelona, Anagrama, 2019

("Llibres Anagrama", 61)

Canto jo i la muntanya balla, la segona novel·la d'Irene Solà, ha estat un dels llibres més premiats i reconeguts dels darrers mesos. A més del Premi Llibres Anagrama que va obtindre, recentment ha estat guardonat amb el Premi de Literatura de la Unió Europea 2020, per esmentar només dos dels reconeixements que ha rebut, als quals cal sumar l'acollida entusiasta per part de lectors i crítica. Una unanimitat que posa en relleu la capacitat de suggestió de la proposta de l'autora.

La novel·la no té una trama especialment complexa, o almenys no és allò més destacable. Dues generacions d'una família d'un poble del Pirineu, amb dues desgràcies fortuïtes, i com això les marca. Centrar-se en això hagués pogut donar tota una altra novel·la, potser més previsible, o més dramàtica, però Solà tria altres viaranys menys transitats. Amb una estructura polifònica, cada capítol està contat per un narrador diferent, amb la particularitat que aquests narradors són tant éssers humans com elements de la natura (els núvols, un cabirol,unes trompetes de la mort, la mateixa muntanya, entre d'altres) o éssers fantàstics provinents de la mitologia pirinenca, com dones d'aigua o fantasmes.

Aquesta diversitat de veus comporta, en primer lloc, que la trama familiar que hem esmentat adés quede integrada dins del conjunt, com si fos una realitat més del decurs atemporal de la muntanya. En segon lloc, cada capítol de la novel·la té una entitat fins a cert punt independent, i alguns de manera molt evident, com el que té com a narradora a una nena exiliada durant la guerra civil, escrit en castellà. El conjunt esdevé una mena de cant coral en què tots els elements donen una visió polièdrica de la muntanya. Una visió en la qual juga un paper destacat el passat, representat per les veus dels morts que d'alguna manera romanen.

Amb tot plegat es transmet la sensació que la vida humana s'insereix dins del decurs global i fins a cert punt indiferent de la natura, i que tot forma part de tot. Un cert panteisme, potser, però em sembla que més literari que ideològic, més estètic que filosòfic. Al fil d'això, cal dir que la preocupació per l'estil i la poeticitat són elements centrals en la valenta proposta de Solà. Tant per unes coses com per unes altres, m'ha recordat en més d'una ocasió la Mercè Rodoreda de la darrera part de Mirall trencat o de La mort i la primavera.

En conclusió, Canto jo i la muntanya balla és una novel·la original, agosarada, poètica, escrita per una veu novel·lística que promet situar-se en els pròxims anys en un lloc preeminent dins del panorama literari de casa nostra.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1252 (2 d'octubre de 2020)