En la mitologia grega, Tirèsias era un home cec que posseïa el do de la vidència. Si volguérem explicar-ne el perquè, caldria anar més enrere en el mite, però ara no cal. El que ens interessa de moment és que s'unien en ell aquestes dues característiques: una limitació física, la ceguesa, compensada per un do interior, la capacitat de veure allò amagat. Una contraposició evident: el cec és aquell que és capaç de veure millor la realitat; ceguesa física enfront de visió interior. La figura de l'endeví cec és, probablement des de Tirèsias, un tòpic recurrent en la història de la literatura. Com si la visió espiritual fos més fàcil d'assolir sense l'entrebanc de la vista. Probablement també per això la tradició imaginava que Homer era cec: la capacitat creativa podia ser entesa com una mena de vidència. Per cert, Borges també era cec, i alhora un gran visionari. I abans que ell, Milton.
Així succeeix, en efecte. Quan Tirèsias li diu que és l'assassí que està buscant, Èdip li etziba: "ets cec de les orelles i de l'enteniment com ho ets de la vista (...). Vius a la nit i, doncs, no ens pots fer cap mal, ni a mi ni a ningú que vegi la llum". Tirèsias, acusat de traïció, acaba explotant: "com que m'has retret la meva ceguesa, et diré que, encara que hi veus, no distingeixes en quin punt de desgràcia et trobes, ni tampoc on vius ni amb qui vius". I rebla: "Ara hi veus bé, però ben aviat veuràs només la foscor". La dualitat entre visió i ceguesa, entre llum i foscor, és treballada de manera magistral. La llum de la veritat no és percebuda justament per aquell, Èdip, que pel fet de gaudir de la visió dels ulls, creu que veu la veritat. Però la veritat és interior, no evident, per això és més possible veure-la per a qui no posseeix el sentit de la vista.
Sòfocles reforça aquest simbolisme en el desenllaç, ben conegut: quan Èdip descobreix la veritat, això és, que ha matat el seu pare i s'ha casat amb sa mare, es trau els ulls. El fet de conéixer la veritat, de veure la llum, comporta la ceguesa física. Ara ja és com Tirèsias: és cec dels ulls però vident interiorment. Sòfocles remarca el fet com si la visió intel·lectual de la veritat fos incompatible amb la visió física. És a dir: la veritat no és mai evident, no és un fet que "salte a la vista", sinó que cal veure-la de manera interior. La veritat no es troba mai en les aparences, sinó que és oculta i cal una altra manera de "veure". És més, les aparences poden significar un destorb per al coneixement.
Després de Sòfocles, el motiu del "cec que veu" va reapareixent. En els Fets dels Apòstols, s'explica la revelació que rep Saule al camí de Damasc. Ja sabeu: Saule de Tars, futur apòstol Pau, persegueix els cristians, fins que un dia, anant cap a Damasc, és envoltat per una llum que el fa caure del cavall. La il·luminació s'identifica com a Jesús, i en marxar la llum s'adona que -efectivament- s'ha tornat cec. La metàfora és la mateixa: el descobriment de la veritat, la "il·luminació", literal en aquest cas, li fa perdre el sentit físic de la vista. La veritat interior versus la visió exterior. En aquest cas, el símbol lluminós ens forneix d'un altre element: la "llum de la veritat" és tan forta que els sentits humans, físics, no poden resistir-la, no poden percebre-la. En el cas de Pau, la ceguesa és temporal: tres dies després recuperarà la visió. Però el sentit simbòlic ja ha quedat clar.
Pérez Galdós va optar per posar el nom de Pablo al jove cec de la seua obra Marianela. Resumim. Marianela (o Nela) és una xica d'origen humil, poc agraciada i analfabeta, però bondadosa i sensible, que acompanya Pablo, que com hem dit és cec, fent-li de guia. Ell és un jove de classe acomodada, instruït i ben plantat, que identifica la bellesa amb la bondat a l'inici de la novel·la. Per tant, creu que Nela és bonica, ja que és bona. Jutja la bellesa com a reflex de l'interior. "El don de la vista puede causar grandes extravíos", afirma en un passatge, "aparta a los hombres de la posesión de la verdad absoluta... y la verdad absoluta dice que tú eres hermosa, hermosa sin tacha ni sombra alguna de fealdad." I conclou: "¡Ah, menguados! ¡A cuántos desvaríos os conducen vuestros ojos!".
Ja ho veiem: de nou, el cec és qui pot veure més enllà de les aparences, i malgrat que Nela és lletja i pobra, ell jutja per l'interior. Però arriba un metge prestigiós al poblet miner on viuen, i inicia un tractament que retornarà la vista a Pablo. Cosa que aconsegueix, efectivament, i quan el jove recobra la visió, veu la bellesa de la seua cosina Florentina i s'enamora d'ella. De fet, passa a valorar la bellesa no per criteris morals, com feia abans, sinó per criteris purament estètics i materials: allò que mostren els ulls. Però, quin Pablo veia millor? ¿El que estava enamorat de Nela sense veure-la, només per com era, o el que se sent atret especialment per la imatge exterior? Potser Pablo ha fet un viatge a la inversa del d'Èdip: de vident cec a passat a cec amb vista. Tanmateix, en ell no hi ha mala intenció; és simplement com si l'aparició del món físic li ocultara la visió d'allò que no es percep amb els sentits, d'allò essencial.
Al llarg d'aquest recorregut per la literatura, se'ns plantegen dues opcions: donar valor i preferència a allò aparent, el que es veu, el que a la vista de tothom sembla valuós; o assumir la visió de la veritat i prescindir de les aparences físiques, anar a allò que és essencial i ocult. Quedar-nos amb allò que es pot tocar, o intentar explorar la bellesa, la transcendència, el que ens fa humans. La veritat i la saviesa estan amagades, no són evidents. Hauríem de ser "cecs" al món material per a "veure" endins, de manera més profunda. Però potser tots ens assemblem més al Pablo de Galdós, tan contents amb el nostre món d'aparences.
Publicat a La Veu de Benicarló, núms. 1302 i 1303 (1 i 8 d'octubre de 2021)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada