Irene és una dona jove que acaba de sortir d’un psiquiàtric, a qui el metge recomana, quan li dona l’alta, que escriga com a mètode terapèutic. Ella segueix el consell i redactarà uns quaderns, com un diari sense dates, on deixarà constància dels pensaments, les angoixes, les pors, els sentiments que la dominen. A la protagonista li ha agradat sempre escriure, i fins i tot havia escrit una novel·la, guanyadora d’un premi literari. El títol de la novel·la era La vida des del fons.
Anna Maria Villalonga, professora universitària i crítica literària, és coneguda sobretot per la seua dedicació al gènere negre, com a divulgadora i investigadora i també com a autora. Les seus dues novel·les anteriors, La dona de gris (2014) i El somriure de Darwin (2017), pertanyen de fet a aquest gènere, així com altres narracions que ha publicat en diversos reculls i antologies. Amb Els dits dels arbres, tanmateix, canvia radicalment de registre, i es llança a l’exploració en primera persona dels pertorbadors laberints de la malaltia mental, a través de la figura d’Irene, una dona que, efectivament, ha caigut al fons i ens ofereix una visió de la vida des d’aquesta perspectiva particular.
En aquesta novel·la, més que els fets, que n’hi ha, importa deixar constància de com la consciència de la protagonista percep el món. La Irene té un greu problema de relació amb l’entorn, que li impedeix la comunicació normal amb les altres persones i la porta a recloure’s en ella mateixa. Es troba “expulsada del món”. En aquesta reclusió íntima, dona voltes en espiral als traumes que l’han portada a la situació actual, i que se’ns aniran descobrint. La veu narrativa és directa, aparentment senzilla, i és aprofundida per un subtil simbolisme. Aconsegueix que un argument aparentment difús connecte amb el lector, el qual se sent implicat en la història de la narradora.
Ens trobem, per tant, davant d’una novel·la que és l’anatomia del dolor psicològic, de la marca emocional que uns fets viscuts poden produir en una persona. L’objectiu de la novel·la ens pot recordar la novel·la psicològica de la primera meitat del segle xx. Però Villalonga defuig l’anàlisi de les manifestacions més patològiques i extremes de la malaltia mental, i en canvi adopta un enfocament més humà. No cerca una anàlisi mèdica i profunda del cas de la protagonista, sinó una empatia personal. En aquest sentit, des d’una perspectiva extraliterària, cal valorar que la novel·la visibilitza una realitat que el nostre “món feliç” pretén ignorar, tot i que és absolutament present, en els nostres carrers, en els nostres veïnats.
Hi ha un altre element molt diferent que fa que Els dits dels arbres tinga un interés afegit i divers: el fet que la narradora és una escriptora, i escriu els seus dietaris amb voluntat de fer literatura. Observa la realitat amb la intenció de trobar alguna història per a escriure. L’actitud d’Irene és la d’una “espectadora” que contempla el món “des del marge”. “Ben mirat, escriure ja lliga amb aquest perfil”, admet ella mateixa (p. 21). Però, és això suficient? “Observar és essencial, d’acord. És la part del lleó de l’escriptura. Però no és l’única. També s’ha de viure. Per escriure, s’ha de viure” (p. 68). En certa manera, la novel·la mostra els intents de la protagonista de crear literatura tot i les seues dificultats per a inserir-se en la vida real, tot i les seues mancances relacionals. Aquesta reflexió metaliterària és un dels aspectes més suggeridors de l’obra, i potser, en el fons, un dels seus temes centrals.
Anna Maria Villalonga ens ofereix, amb Els dits dels arbres, un artefacte precís i ben engreixat que funciona a la perfecció. Aconsegueix l’empatia del lector, ajuda a difondre la realitat de les malalties mentals, assoleix un to que fa reeixits equilibris entre la senzillesa i l’elaboració literària, i planteja una profunda reflexió sobre la gènesi i les condicions del fet literari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada