La bugada i el llençol

Hi ha una dita ben coneguda que diu que "a cada bugada perdem un llençol". Vindria a voler dir que a cada nou ús d'una cosa o acció se'n perden funcionalitats, fins que al final, una petita pèrdua darrere d'una altra, ja no et queda roba per a rentar. És una expressió que em ve al cap sovint en qüestions de llengua, quan constato amb sorpresa que paraules que per a mi han estat sempre d'ús habitual i normal, de sobte són desplaçades per castellanismes que tothom sembla acceptar com a naturals.

Així, hi penso quan de vegades percebo que els meus fills o nebots diuen paraules que nosaltres no hem dit mai. Per exemple, "esto" en comptes d'"açò". "Esto està molt bo", posem per cas. Per quina raó en el canvi de generació s'està perdent el demostratiu neutre? Si a casa sempre han sentit "açò", d'on surt eixe "esto" que em sona com un cop de puny a l'estómec? Bé, no cal ser ni filòleg ni Sherlock Holmes per a veure que és fruit de la influència omnipresent del castellà, que és tan forta que fins i tot penetra a l'àmbit domèstic passant per damunt de l'exemple familiar. Un llençol perdut en la bugada.

Un altre cas que em sorprén encara més és l'ús cada cop més extens del mot "sandía" en valencià, per a referir-se al que ací n'hem dit sempre "meló de moro", i més al sud, "meló d'Alger" (i més al nord, "síndria"). Ara, tothom diu "sandía". I no només persones poc acostumades a parlar valencià, o que coneixen aquesta fruita pels aparadors dels supermercats. Ho sents dir a valencianoparlants de tota la vida, fins i tot a llauradors, que estic segur que fa deu, quinze o vint anys deien "meló de moro". És a dir, que el canvi no s'ha produït en el pas d'una generació a una altra, sinó en els mateixos individus; ha segut una cosa fulminant. Com ha pogut passar això? En quin moment una persona concreta, la mateixa persona, deixa de dir "meló de moro" per a dir "sandía"? I per què?

Crec que és un bon exemple de la força abassegadora que té el castellà entre nosaltres, que pot introduir un castellanisme tan flagrant, tan diferent de la paraula originària, en tan pocs anys. Prompte els que diem "meló de moro" serem una raresa exòtica, això si no som acusats de racistes. De fet, és possible que el retrocés del mot vinga per aquesta variable de llenguatge "políticament correcte"; però podria haver-se passat a anomenar "meló roig", com déiem també de menuts, mantenint aquesta visió de la fruita com un tipus de meló (diferent del "meló de tot l'any"). Però no: "sandía", una cosa completament diferent.

O siga, que avui dia no és gens estrany sentir una persona jove dir: "Esto és una sandía". I resultarà que, encara que no ho parega, estarà parlant en valencià. Almenys suposadament. I de llençol en llençol, ens quedarem sense roba. I encara s'ataquen les iniciatives que volen promocionar i defensar del valencià. Però que no veieu qui és el dèbil en tota aquesta història?

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1351 (15 de juliol de 2022)