El problema d'Espanya

S'apropa el 12 d'octubre, Festa Nacional d'Espanya. Tots els estats tenen una festa nacional. A França, per exemple, celebren els seus valors republicans amb l'aniversari de la Revolució. Als Estats Units, com estem farts de veure a les pel·lícules, fan focs artificials pel 4 de juliol. Fa l'efecte, potser m'equivoco, que en aquests països i altres el sentiment nacional és un factor de cohesió social important. Els símbols, com la bandera, són exhibits amb orgull i no generen controvèrsia.

A Espanya, això no és així. Em sap greu per la gent que té un fort sentiment patriòtic espanyol, però no tothom a l'estat se sent identificat amb la idea d'Espanya i amb els seus símbols. Això és així, i negar-ho és voler enganyar-se a un mateix. No em refereixo només a la gent que té sentiments independentistes i tot això, no. Hi ha molta gent que, tot i que se senten espanyols, no es posaria mai una bandera espanyola al balcó. Per què passa això?

Espanya té un problema, efectivament, amb la seua bandera i els seus símbols, i és que estan excessivament connotats. No són uns símbols aglutinadors, cohesionadors, sinó excloents. Quan algú enarbora una bandera espanyola, pots encertar la seua ideologia sense massa risc a equivocar-te. I sol ser una ideologia dretana; encara més: reaccionària. Si la bandera identifica a un determinat sector polític, no és una bandera nacional: no és la bandera de tots. En algun moment l'estat espanyol ha fet alguna cosa malament, perquè el símbol estiga tan marcat ideològicament.

I allò que s'ha fet malament, potser, és que Espanya s'ha construït "a la contra". Des del mateix moment que va nàixer, va fiar la seua essència a la uniformitat i l'anihilació de totes aquelles formes polítiques, culturals i lingüístiques que no respongueren a una "idea única" d'Espanya. Espanya "havia de ser", per alguna raó, castellana i centralitzada, i calia esclafar tot allò que ho impedia. Això s'ha anat fent de manera periòdica: Felip V el Borbó al segle XVIII va eliminar tota forma d'autogovern, les llengües no castellanes han estat prohibides durant segles, i les dictadures del segle XX van fer bandera d'aquesta idea imposada d'Espanya.

Això es va comprovar especialment amb el franquisme, l'episodi més recent i el més desacomplexat, el que ha anat més de cara a l'hora de fer entendre que Espanya és una ideologia. Espanya era Franco, i els republicans, els "rojos", eren l'anti-Espanya. És a dir, que la bandera i la mateixa idea d'Espanya s'han entés com una manifestació d'ideologia franquista, autoritària.

I així, sempre. Actualment, les manifestacions d'espanyolitat tenen un marcat sentit d'agressivitat. Sembla que l'afirmació "jo soc espanyol" o "que estem en Espanya" siguen esgrimides com una arma contra aquells que no se senten prou espanyols. "Viva España", veus escrit en parets i lavabos. I penses: per què cal dir-ho? Potser han de refermar alguna cosa que està en dubte?

Lamento espatllar la festa als espanyols, però Espanya és un país fallit. És un estat, això segur, però no un país, en el sentit d'una col·lectivitat cohesionada. Perquè la idea d'Espanya és bàsicament una imposició, i va contra molts suposadament "espanyols": els republicans, els d'esquerres, els catalans, els bascos. Si per a identificar-te com a espanyol has d'anar en contra de la meitat, o un terç de la població, o contra territoris que se suposa que formen part del mateix país, hi ha alguna cosa que no rutlla.

Una altra cosa seria que canviara la idea d'Espanya. Però no pareix que els trets vagen per ací, més aviat al contrari. 

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1352 (7 d'octubre de 2022)