diumenge, 11 de desembre del 2022

L'hora del decreixement

Fa uns anys, poc abans de l'esclat de la pandèmia, vaig veure en la televisió valenciana À Punt una minisèrie excel·lent, francesa, que es deia El col·lapse. Eren vuit capítols breus, rodats en un pla seqüència, que ens mostraven diversos episodis produïts a l'entorn d'un eventual esfondrament sobtat de la civilització i el sistema econòmic actuals. La sèrie tenia un to una mica apocalíptic, però feia reflexionar sobre com de febles són els equilibris en què es mou el nostre sistema social, i com la conjunció de crisis ecològiques, energètiques i econòmiques pot desencadenar una reacció en cadena.

No és aquest el to que adopta Jordi Marín en el seu assaig Educar per al col·lapse, publicat per Onada Edicions. De fet, l'autor, nascut a Ares del Maestrat i professor de secundària, insisteix en diverses ocasions que qui busque en el llibre un suport a les tesis alarmistes i catastrofistes en quedarà decebut. Però tampoc defuig l'opinió que la societat tal i com l'entenem avui en dia canviarà de manera radical al llarg del segle XXI. No serà d'un dia per l'altre, repeteix, però és altament probable que això passe, fruit de diverses crisis a què ens trobem abocats i que exposa en la segona part de l'assaig: la crisi climàtica, la pèrdua de biodiversitat, la crisi energètica, la digital i la social.

Marín exposa de manera molt clara i entenedora diverses dades que han de fer reflexionar qualsevol persona que no es vulga posar una bena als ulls. Avui en dia ja gairebé ningú nega el canvi climàtic -o gairebé ningú-, si bé no s'estan prenent les mesures que caldria. En canvi, hi ha altres qüestions de les quals no som tan conscients i que ja tenim a sobre. Per exemple, la crisi energètica. Està clar que els combustibles fòssils s'estan esgotant, els especialistes ho tenen clar de fa anys. Se'n seguiran extraient, però seran cada cop més costosos de generar, i per tant més cars. L'impuls que s'està donant al cotxe elèctric és una fugida endavant que evita encarar-se amb el fet que no hi ha prou electricitat per a un parc automobilístic tan descomunal, i els minerals per a les bateries són limitats i insuficients.

Una cosa semblant passa amb les energies renovables. Marín és contundent: ni els defensors de l'energia solar i eòlica veuen que puguen subministrar tota l'energia que es demanda actualment al món. El problema és un altre. El ritme a què actualment viatgen l'economia i la societat globals són insostenibles, no hi ha manera d'assumir-los perquè no hi ha prou recursos. Volem tenir més, consumir més, créixer i créixer de manera il·limitada, amb un món que sí que en té, de límits. L'anomenat "creixement sostenible", que és una idea optimista i positiva, és en realitat il·lusori: senzillament no és possible. En realitat, és un mite, una trampa del sistema neoliberal, basat en la idea que sempre s'ha de seguir creixent.

Però no. No sempre hem de seguir creixent, quan ja no hi ha més espai ni recursos per a créixer. L'única opció que hi ha, i que cada cop defensen més científics, és el decreixement. El ritme de vida que hem dut durant les darreres dècades és irreal, i hauríem d'anar canviant de mentalitat. No només perquè és l'única manera de salvar el planeta, sinó perquè a mitjà termini ens caldrà decréixer a la força. Quan no hi haja prou matèries primeres perquè tots tinguem un mòbil nou cada any, els mòbils seran més cars i en tindran només aquells que puguen pagar-lo. El mateix passarà amb l'energia. Res desapareixerà, probablement, però el seu accés serà més reduït, i caldrà que ens hi adaptem.

El decreixement no és només una opció, és una realitat que ens vindrà. Per això cal que comencem a canviar la mentalitat cap a una austeritat conscient, una nova manera de viure amb menys. No és normal que mengem productes de temporada tot l'any, no és normal que anem a tot arreu en cotxe, no és normal que canviem de roba, de mòbil o del que siga quan no és necessari. Si aprenem a viure de manera més senzilla, practicarem el decreixement en el nostre dia a dia. És el camí per a coexistir amb més harmonia amb el món on vivim, i també la via per adaptar-nos als canvis futurs amb resiliència.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1361 (16 de desembre de 2022)

4 comentaris:

  1. Molt acertada la reflexió. No calen tantes coses, al final no valores res. En menys en realitat tenim més, perquè li dones més sentit al que tens.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les necessitats són relatives, i sovint creades artificialment per interessos econòmics.

      Elimina
  2. M'agrada molt la reflexió. Per senzilla, per realista, pel to en el que està feta. En realitat això del decreixement, a l'àmbit personal, i més si es fa com a opció, pot ser un alliberament més que una tragèdia. A l'àmbit social, fet amb solidaritat i justícia també, encara que fet de qualsevol manera pot portar sofriment a una gran part de la població. A les nostres mans està.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies. Per això cal educar les noves generacions perquè estiguen preparades i puguen adaptar-se als canvis que venen.

      Elimina