Quasi un miracle. Tots els contes
La Magrana, Barcelona, 2022
255 pàgines
La
concessió aquest 2022 del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a Antònia
Vicens ha significat el reconeixement a una personalitat que, tot i el ressò
limitat, ha anat bastint amb constància i qualitat sostingudes una obra sòlida
i respectada. Des que es donà a conéixer guanyant el Premi Vida Nova del
concurs literari de Cantonigròs de 1966 amb Banc
de fusta i, sobretot, el Sant Jordi de 1967 amb 39° a l’ombra, no ha deixat de publicar novel·les, reculls de
relats i, en els darrers anys, poesia, que han anat afermant l’autora nascuda a
Santanyí el 1941 com una de les veus més potents de la literatura balear del
darrer mig segle.
En
aquest volum s’aplega la totalitat dels contes escrits per Antònia Vicens
durant tot aquest temps. Es tracta d’un total de vint-i-sis narracions,
ordenades de manera inversa, és a dir, de les més recents a les més antigues.
Una ordenació atípica que l’autora ha justificat dient que així segueixen “el
fil de la memòria”, que va del present cap al passat. D’aquestes narracions,
més de la meitat es van publicar en el recull Primera comunió (1980); la resta, la majoria han aparegut en reculls
més breus, o de manera esparsa. Només un és inèdit, el titulat “Clar com un
mirall”.
Entre
el conte més antic, escrit el 1963 —tots els contes inclouen la data i el lloc
de redacció—, i el més recent, de 2017, hi ha una diferència de més de
cinquanta anys. És lògic, per tant, que hi detectem canvis en la manera
d’escriure de l’autora. El més evident és que els primers contes eren més
extensos (“El pintor” o “El novici”, per exemple) i amb un estil una mica més
tradicional. Més endavant, en concret a partir de Primera comunió, veiem uns relats amb una major economia del
llenguatge, un estil més precís, uns contes tallats com si foren diamants,
breus i punyents, intensos. Tanmateix, tot i aquestes diferències, malgrat
certa maduració o depuració posterior, crida l’atenció que la veu narrativa té
prou personalitat pròpia per fer-se sentir ja en els primers contes, escrits a
vint-i-dos anys.
Aquesta
unitat del conjunt es concreta, per exemple, en les temàtiques. Es tracta de
contes durs, sense concessions, de vegades cruels, que fan, dit siga de
passada, que el títol del recull —que és el d’un dels contes— tinga un ressò
una mica irònic. Bona part dels contes estan protagonitzats per dones que viuen
una vida frustrada, que no troben la manera de realitzar-se, que tenen
relacions amb homes que no les omplen, i que viuen la pressió social de la
família i el matrimoni com una llosa que les oprimeix. El tema de la frustració
matrimonial és, de fet, recurrent (“Recordances”, “Desencant”, entre d’altres),
però no és l’única. Sovint la infelicitat és motivada per quelcom més general o
inconcret, com una constatació de la impossibilitat de desenvolupar-se
plenament. Certament, la condició de la dona és un dels eixos a l’entorn del
qual gravitat la narrativa de Vicens. Però aquesta frustració vital afecta
també els personatges masculins, i acaba esclatant, en moltes de les
narracions, en algun fet violent, sobtat.
Un
altre element que unifica els contes és de tipus formal. L’autora defuig la
narració lineal, causal, i opta per viaranys menys senzills, que reclamen el
treball del lector, amb retrospeccions temporals, justificades pel fet que el
passat dels personatges juga un paper important. Tothora ens trobem dins la
consciència dels personatges, transmesa amb un estil poètic, metafòric, molt
treballat, que juga també amb la polifonia dels personatges. Sense oblidar un
treball remarcable de llenguatge, l’enorme riquesa lingüística amb la qual
l’autora juga sense esforç, pouant en la frondositat del català de Mallorca.
Quasi un miracle
és, per tant, una mostra excel·lent de l’obra d’una de les autores més sòlides
de la literatura catalana actual. Hi trobem els trets més identificables de la
seua literatura, una veu pròpia inconfusible i treballada, i una autoexigència
estilística de primer ordre.
