De Bertolt Brecht a Makinavaja

De ben segur que molta gent de certa edat recorda qui era Makinavaja, el protagonista d'un còmic que el dibuixant Ivà publicava a la revista El Jueves. D'altra banda, tots els aficionats al jazz coneixen la cançó «Mack the Knife» que cantava Louis Armstrong, i que és un clàssic del repertori d'aquest gènere. El que menys gent sap és que tant la cançó com el còmic tenen el mateix origen: una obra de teatre escrita per un dramaturg comunista alemany als anys 20. El fil que va relligar tot plegat és certament curiós.

Bertolt Brecht i Kurt Weill

L'origen de tot es troba en L'òpera de tres rals, una peça de teatre musical escrita el 1928 per Bertolt Brecht que incloïa cançons composades per Kurt Weill. Brecht, d'ideologia comunista, hi parodia la societat capitalista, que és reflectida de manera esperpèntica a través del retrat d'un submón de lladres, criminals i prostitutes. El personatge principal de l'obra era Macheath, més conegut com Mackie Messer, és a dir, Mackie el Navalla. Cal dir que Brecht i Weill adaptaven una òpera ni més ni menys que del segle XVIII, The beggar's opera, escrita per l'anglés John Gay el 1728, inspirada en un criminal real, Jack Sheppard, executat uns anys abans. L'argument era, en essència, molt semblant, inclosa la crítica social.

La part més coneguda de L'òpera de tres rals de Brecht i Weill és, curiosament, una cançó que no constava en el llibret original. Pocs dies abans de l'estrena, l'actor que havia d'interpretar a Macheath va demanar una cançó que introduïra el seu personatge. Brecht va escriure en una nit la lletra de «La moritat de Mackie Messer». Una moritat era un tipus de cançó medieval que relatava fets criminals. A l'endemà li la va enviar a Weill, que va escriure'n ràpidament la música. La peça es va incloure a l'inici de l'obra, cantada per un músic de carrer. En la cançó es narren diversos fets delictius del personatge. Poc pensaven els autors que aquella cançó, posada com a pròleg d'una obra radicalment anticapitalista, tindria tan llarga fortuna durant el segle XX.

L'òpera de tres rals va ser un gran èxit a l'Alemanya de la República de Weimar, i durant anys la moritat va ser molt popular, cantada en tots els cabarets de l'època. Amb l'arribada del nazisme, tant Brecht com Weill es van exiliar. Weill va acabar recalant anys després a Nova York, Brecht va iniciar un periple d'anys pels països escandinaus. Semblava que la cançó quedaria només en el record, però dècades després Marc Blitzstein, admirador de Weill, i que també coneixia Brecht, va estrenar a Nova York la versió anglesa de L'òpera de tres rals. Això era el 1954, i la nova versió era protagonitzada per Lotte Lenya, llavors ja viuda de Weill.

El muntatge es va representar a Broadway durant diverses temporades. Entre les persones que el van veure hi havia el productor musical George Avakian, que va intuir que a aquella cançó que obria l'obra se li podria traure un partit jazzístic. La va oferir a diversos cantants, però no va ser fins que li la va proposar a Louis Armstrong que va poder sortir endavant el projecte. Armstrong sembla que s'hi entusiasmà, i afirmava que la lletra li recordava «alguns paios que havia conegut a Nova Orleans». Ja amb el títol «Mack the Knife» i la lletra de Blitzstein, no només la va cantar Armstrong, sinó que la versió que en va fer Bobby Darin va ser número 1 de la llista Billboard. També la van cantar gent com Bing Crosby, Ella Fitzgerald i Frank Sinatra, entre molts altres.

Tanmateix, el recorregut de la cançó no va acabar aquí. Rubén Blades va concebre el 1978 la seua popular «Pedro Navaja» com un homenatge a la peça, tot i que amb una lletra i una melodia completament noves i personals. I el 1986 Ivà va crear el personatge de còmic Makinavaja que esmentàvem al principi, inspirant-se en la cançó «Mackie el Navaja», de José Guardiola, una versió en castellà del ja cèlebre estàndard de jazz. De fet, i per a tancar part del cercle, en un dels còmics un personatge canta una cançó punk que és una traducció de la lletra de «Mack the Knife».

No deixa de ser irònic que una cançó la lletra de la qual havia estat escrita per un comunista militant, per a una obra amb un fort missatge anticapitalista, es convertís en un emblema de la cultura nord-americana. És clar, la figura del protagonista ja apareixia descontextualitzada de l'obra teatral, que era on es condensava la crítica social. Encara és més sorprenent que un còmic espanyol dels anys 80-90 tinga una llunyana relació amb el teatre alemany d'entreguerres. La curiosa i laberíntica història del personatge de Mackie és una bona mostra dels viaranys insospitats a través dels quals es genera la cultura popular.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1368 (3 de febrer de 2023)