L'últim exili

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1494 (15 d’agost de 2025), últim número de la revista

El 6 d'agost de 2004 vaig publicar el primer article d'aquesta secció, "Exilis", i en justificava el títol amb aquests mots: "He pensat de titular aquesta nova secció 'Exilis', perquè la majoria de temes que em motiven a escriure em fan sentir com un exiliat interior. O perquè la utilitzaré per parlar de temes (literatura, llengua, societat, què sé jo) dels quals, a fora, no se'n pot parlar, com si La Veu fora una tertúlia clandestina de la postguerra. I així entre els exiliats ens anem fent companyia."

Durant trenta anys La Veu ha estat aquest espai de complicitat que ens permetia expressar amb llibertat les nostres inquietuds culturals, socials, polítiques. Una zona de confort per a un sector potser minoritari (o no tant com ens pensem) de la societat benicarlanda. Exiliats interiors que trobàvem en aquestes planes una òptica sobre la realitat que s'adequava amb la que teníem o intuíem nosaltres. És possible que aquest sector social no haja aprofitat prou aquesta revista com la seua plataforma. Amb motiu del número 1000, escrivia que La Veu havia d'"aspirar a ser la veu de tots aquells que tenen una actitud crítica davant la societat i la política. Ja ho és, ara cal que els altres l'escolten i la utilitzen com a altaveu."

La història dirà -com se sol dir amb cert excés de solemnitat- si això s'ha aconseguit. El que sí que ha aconseguit del cert són diverses fites. La primera i potser més destacada, és haver-se mantingut com un setmanari íntegrament en valencià durant tres dècades. Això és quelcom que pocs poden dir, i converteix La Veu de Benicarló en una de les iniciatives més destacades de suport i promoció del valencià que s'han donat mai a Benicarló, i fins i tot al País Valencià. Un autèntic miracle que hem d'agrair a un grup de persones que s'hi han mantingut constants, fidels, cabuts, setmana rere setmana.

Un altre assoliment que no se li pot escamotejar a aquesta revisteta és que, malgrat la seua modèstia, constitueix un fons històric d'hemeroteca impressionant. Trenta anys d'història de Benicarló, alerta! Poc es pensaven els estrenus redactors d'aquest mitjà que potser serien citats en el futur per historiadors i erudits locals.

A nivell personal, La Veu ha aconseguit que, tot i que de manera una mica irregular, jo m'haja mantingut escrivint aquestes cosetes que he anat encabint dins d'aquests "Exilis". Prop de dos-cents articles, que són una gota en l'oceà dels milers de pàgines de la revista, però que a mi m'han servit com a aprenentatge. Si no haguera estat per l'existència de La Veu, no els hauria escrit: el fet de saber que tenia un lloc on publicar, la relativa obligació de tenir-los acabats tal dia perquè sortiren eixa setmana, ha fet que no quedaren en una idea sense concretar.

La Veu s'acaba. Segurament ha complert el seu paper. Gràcies infinites. Pel que fa a mi, ja tinc el vici d'anar escrivint, encara que siga de tant en tant, de literatura, de llengua, d'allò que em preocupa en la societat. Ens quedem una mica orfes, però és llei de vida. Ja trobarem o crearem altres espais de comunicació. Pel que fa a mi, si voleu, exiliats, ens seguirem veient al blog.

L'illa sense mort

Article publicat a la revista Caràcters, núm. 101 (desembre 2024) i a La Veu de Benicarló, núm. 1493 (8 d'agost de 2025).

Lucia Pietrelli

Deimos

Barcelona, Males Herbes, 2024

 Deimos és, segons la mitologia grega, el fill d’Ares i Afrodita, i com a tal es va triar el seu nom per a batejar un dels dos satèl·lits de Mart (Mart és la versió romana d’Ares, déu de la guerra). A més a més, personifica el terror, com bé se’ns informa a l’epígraf inicial de la cinquena i més recent novel·la de Lucia Pietrelli. Que ningú crega, tanmateix, que ens trobem davant d’una novel·la de terror, o almenys d’una novel·la de gènere terrorífic. De fet, Deimos és una novel·la de difícil classificació, com sol ser habitual en l’autora, que també és poeta, i això es fa evident en una narració que té un elevat to poètic.

Deimos és una illa d’on un dia, poc abans de nàixer Laia, va desaparéixer la Mort; així, en majúscula, personificada, és com apareix a la novel·la. A l’illa ja no es mor, i els habitants de La Pedrera, la zona de l’illa on viuen, senten l’eternitat que se’ls obre al davant com una condemna, una llosa que els converteix en éssers taciturns, que envolta les seues existències de silenci. De fet, el “terror” a què fa referència el nom de l’illa sembla vincular-se justament a la por a la immortalitat i a una existència sense terme ni sentit. En comptes de morir, el destí dels vells sense mort és ser cridats de manera misteriosa cap una altra part de l’illa anomenada La Flor, on són privats dels ulls i els records i es converteixen en aedes que canten eternament, com si foren una mena d’Homers cecs.

En aquest context, la Laia és una noia jove que de petita va ser abandonada per la seua mare, Paula, que era de fora de l’illa. Ningú sap on va anar, i tant el pare com la filla viuen una existència al voltant de l’espera, donant voltes contínuament a l’interrogant mai no respost de per què Paula va marxar i de si tornarà algun dia. Però Laia sent la necessitat de buscar-la, arribant si cal fins on no ha arribat cap habitant de La Pedrera.

La novel·la consta de quatre parts. A la primera, el narrador és Hilari, pare de la Laia, i a través de la seua veu coneixem els elements bàsics de la vida a Deimos. Se’ns explica com la mort va fugir de l’illa a partir d’un fenomen conegut com la Tempesta, en què la mar va caure a sobre de l’illa com si fos una pluja destructora; i el naixement de Laia. En la segona i tercera parts és Laia qui pren la veu narradora, i constituirien el nucli principal de la novel·la al voltant de la recerca de la mare. La darrera part, que actua a mode de desenllaç, el narrador esdevé extern.

Deimos és una narració poc convencional, d’una densitat poètica remarcable, escrita amb un llenguatge hipnòtic que exerceix un estrany poder d’atracció sobre el lector. L’espai, els personatges i els fets que hi apareixen tenen un aire de mite antic, en el qual la mort o la mar actuen com a deïtats antigues que descarreguen la seua arbitrarietat sobre els humans. Aquesta atmosfera de llegenda es relaciona amb les traces de mitologia grega que s’hi poden reconéixer: els noms de personatges com Ismene (en la mitologia, germana d’Antígona i una de les filles d’Èdip) o de la mateixa illa, la imatge dels aedes als quals se’ls trauen els ulls (com a Èdip de nou). La mateixa ambientació mediterrània ens trasllada a aquell món: l’ambientació illenca, la presència omnipresent de la mar. Es tracta, tanmateix, d’un mite amb una narrativa molt personal, amb un to d’irrealitat constant que sura per tota la novel·la, de vegades amb imatges i situacions fins i tot oníriques. En ocasions recorda la Mercè Rodoreda més visionària, la de La mort i la primavera o Viatges i flors.

Al capdavall, Pietrelli usa aquesta narració entre mítica i simbòlica per presentar temes com el sentit de la mort en relació a la vida, els lligams familiars, la persistència i l’obsessió pel record d’allò perdut o mai tingut, la figura de la mare absent i la recerca a través del viatge –un dels grans temes de la literatura, d’altra banda. Tot plegat amanit un estil i unes imatges que en ocasions assoleixen elevats graus de lirisme i suggestió.

Carles Lluch