Un monstre em ve a veure

Article publicat a la revista La Font, núm. 76 (octubre 2016)

M’incomoda anar a veure una pel·lícula perquè sembla que “s’ha d’anar a veure”, perquè tothom en parla i surt a tota hora per la televisió. Em sento arrossegat i sense criteri. Però en fi, al capdavall m’abellia Un monstre em ve a veure, la nova pel·lícula del director Juan Antonio Bayona, que va dirigir Lo imposible fa uns anys.

El film se centra en un xiquet de 12 anys, Conor, que està passant uns moments francament difícils: la seua mare té un càncer terminal, pateix assetjament a l’escola i el seu pare no viu amb ells. Prop de casa seua hi ha un vell i enorme teix, prop d’una església, que estimula la seua imaginació. De tal manera que una nit se li apareix el teix com un enorme monstre que parla i camina, que li explicarà tres històries. A condició que al final Conor li explique el malson que té cada nit, que és “la seua veritat”. 

La relació amb el seu monstre imaginari ajudarà el xiquet protagonista a plantar cara a les pors i el patiment que viu. Un dels temes que planteja és, clarament, la importància de la imaginació per afrontar la vida real: la ficció i la narració com a teràpia, i com a camí d’accés a la veritat. En un determinat moment, el personatge del monstre afirma que “les històries són animals salvatges”, ja que un cop creades no se sap què poden desencadenar. En la pel·lícula, les narracions ajuden a viure millor la vida. Hi estic bastant d’acord: és per això que el cinema i la literatura ens fan tant de bé. És un missatge que em recorda un altre film que m’entusiasma, Big Fish, de Tim Burton.

M’ha semblat molt encertat, en un altre sentit, com Un monstre em ve a veure dibuixa el món interior del xiquet (l’actor que l’interpreta, per cert, ho fa de manera excel·lent al meu entendre). Conor és un preadolescent en un moment delicat de la seua vida, i això es complica per la dificultat que té per exterioritzar els seus sentiments, de dolor, ràbia, impotència. Fins al punt que, realment, l’espectador pateix de veure el patiment del personatge. La pel·lícula tracta la necessitat d’expressar-se cap enfora i alhora la resistència a fer-ho, tan pròpia dels adolescents i, en certa forma, de tothom. 

A banda d’aquests temes que suscita, el film és molt bonic de veure, amb uns efectes especials espectaculars i alhora molt càlids, molt equilibrats, que creen una atmosfera de fantasia agradable. Les històries que explica l’arbre-monstre ens són mostrades amb uns dibuixos d’animació esplèndids, bellíssims. Visualment, el resultat és impecable. 

Un monstre em ve a veure és, en conjunt, i a diferència de l’anterior pel·lícula del director, una obra intimista, a estones poètica. Trista, realment, però a mi no m’ha paregut tan lacrimògena com deien alguns que l’havien vista. Tot i tractar temes dolorosos, trobo que ho fa amb sensibilitat i sense deixar-se dur per l’excés.