Llegir Fuster, vint anys després

Avui fa vint anys que va morir Joan Fuster. Una data significativa per partida doble, o triple, perquè enguany és el noranté aniversari del seu naixement i també fa quaranta anys que va publicar la seua obra més coneguda i emblemàtica, Nosaltres, els valencians. És complicat en un apunt breu i improvisat dir res sobre Fuster que no s'haja dit en infinitat d'ocasions. Alhora, hom creu que ha de fer referència a l'aniversari. Perquè Fuster no ha estat un escriptor com tants d'altres, sinó que ha marcat profundament la manera de pensar-nos. El Fuster cívic i polític és potser el més recordat, per a bé i per a mal.

Amb tot, jo veig Fuster com un gran escriptor i un gran pensador, independentment de la importància i la validesa de les seues idees nacionals. Els seus escrits expressen les idees que vol transmetre amb claredat i amenitat, i amb profunditat. Dit en altres paraules: llegir Joan Fuster és un plaer. Un plaer estètic. I també un plaer intel·lectual. És gairebé impossible no estar d'acord amb el que diu en els seus assaigs, perquè es fonamenta en un raonament implacable. Probablement, per això el van denostar els seus oponents: perquè no eren capaços de contraargumentar al mateix nivell.

Hi ha un altre Fuster menys conegut pel gran públic. Es tracta de l'historiador de la literatura. Els textos que va dedicar a Ausiàs March són, en aquest sentit, il·lustratius. Aconsegueix interpretar el poeta medieval amb un enorme sentit divulgatiu no exempt de rigor: els seus textos són encara de referència en àmbits acadèmics, tot i el seu to precisament poc acadèmic.

Joan Fuster va ser un dels millors escriptors en català del segle XX, i també una de les ments més lúcides i més ben amoblades de la nostra cultura contemporània. I el millor homenatge que se li pot fer és llegir-lo, i no només anomenar-lo. Podeu començar pels seus aforismes, per anar fent boca.

"Reivindiqueu sempre el dret a canviar d'opinió: és el primer que us negaran els vostres enemics."

Un pont de narracions

El Pont Cooperativa de Lletres, Un pont sobre el meridià, Benicarló, Onada Edicions, 2012 ("Narratives", 18).

El Pont Cooperativa de Lletres és una entitat nascuda fa ara gairebé dos anys amb la voluntat d'aglutinar els escriptors en català de les comarques del nord valencià, de la Plana en amunt. Després d'un període constituent, fan la seua presentació amb un volum col·lectiu de narracions que du per títol Un pont sobre el meridià, editat per l'editorial benicarlanda Onada. Compte, el llibre no aplega tots els autors d'El Pont: només els narradors, i tampoc tots. Però ja és un primer fruit de la voluntat dels membres de l'associació d'aplegar-se en aventures creatives compartides.

Com sol afirmar-se de manera tòpica en aquests casos, es tracta d'un recull molt divers. I això malgrat la consigna comuna que els tretze autors que han participar en l'aventura s'han autoimposat: centrar-se en les comarques castellonenques i abordar problemàtiques de tipus social i territorial. Però és que -i no podia ser altrament- cada escriptor ha donat una visió i un enfocament ben diferent del peu forçat que els limitava o inspirava. Aquesta és precisament la gràcia d'aquesta mena de jocs literaris.

En Un pont sobre el meridià, la majoria dels autors han optat per la crítica social més directa i actual. És el cas de Joan B. Campos, Joan Pla o Vicent Sanz, implacables en les seues estampes (ben diverses entre elles, d'altra banda) sobre la decadència política, social i econòmica del nostre país. Aquesta mateixa visió comporta sovint una perspectiva irònica, que percebem clarament en algunes de les narracions esmentades abans i en les de Jordi Colonques, Albert Garcia Pascual o Joan Andrés Sorribes. Es tracta d'un humorisme més o menys sorneguer o corrosiu, depenent dels casos. Hi ha una certa coindidència en un bon grup de narracions a considerar que la realitat social del territori dóna per a un riure amarg. Un riure per no plorar.

D'altres autors deriven cap a vessants més intimistes, com Rosabel Gumbau (que tampoc s'està de fer una mirada sobre l'especulació urbanística, però amb un to nostàlgic), o Vicent Almela i F. Mezquita Broch, que prefereixen parlar de les respectives crisis vitals dels protagonistes. D'altres opten per oferir-nos mirades sobre el passat (la guerra, en el cas de Nel·lo Navarro; la postguerra, en el de Vicent Pallarés) o sobre el present, amb un to entre costumista, humorístic i irònic (Pasqual Mas, Antoni Pitarch).

En conclusió, un mostrari ben variat i miscel·lani de temes i de maneres de narrar. Un èxit, per tant, perquè d'això es tractava: fer d'aquest llibre un aparador que visualitzara la insòlita vitalitat de la literatura escrita en català a les comarques de Castelló. La realitat literària que treu el cap en aquest recull és realment encoratjadora, i posa de manifest l'existència i la consistència d'un nodrit grup d'escriptors al territori que mostren una més que contrastada solvència. Els observadors atents ja sabien d'aquesta creixent vitalitat castellonenca. Però és obvi que el fet d'haver-se aplegat en una associació i d'oferir projectes comuns com Un pont sobre el meridià els dóna una presència pública molt més notòria, i els permet superar el mur d'invisibilitat a què els té sotmesos, sovint, una cultura amb massa centres i massa perifèries. Llarga vida, per tant, a El Pont.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 837 (15 de juny de 2012)

Premi per als Exilis (de ja fa uns dies)

En un apunt de ja fa unes quantes setmanes, l'escriptor Urbà Lozano (de qui, per cert, tinc ganes d'emprendre la seua recent novel·la La trampa del desig), des del seu bloc Més content que un gínjol, va decidir atorgar-nos el premi dels Liebster Blog. Es tracta d'un premi honorífic fet amb la intenció de divulgar blocs que tenen menys de dos-cents seguidors; cada premiat n'ha de guardonar cinc més, i així va continuant la cadena.

Em vaig alegrar moltíssim del premi, sobretot pel crèdit que em mereix l'origen. Saber que gent que admires t'està seguint i aprecia les quatre tonteries que escrius, dóna satisfacció, per què ens hem d'enganyar. Però em va agafar en el precís moment que em va caure a sobre una allau de feina que em va literalment sepultar, com feia anys que no em passava, i aquests Exilis han llanguit, per no dir que han emmudit del tot, durant més d'un mes. O siga que he tardat més del compte a fer-me ressò del premi.

I he tardat justament perquè volia fer-ho com cal, és a dir, difonent cinc blocs que crec que valen la pena, i no tenia temps per a entretindre'm en una entrada elaborada. Però ha arribat el moment de la justícia i, com li vaig dir a l'amic Gínjol, continuaré la cadena, sobretot per agraïment al seu gest.

Aquests són els cinc blocs (en podria haver seleccionat més) pels quals us hauríeu de donar un volt. En ordre alfabètic del títol:

El rastre de Clarisse. L'escriptor Vicent Usó parla de literatura, de política, de cultura i de tot el que li vinga bé. No sé què ho fa, que sempre subscriuria les seues paraules. És el bloc d'un escriptor compromés. Tot i que darrerament està una mica inactiu (li deu passar com als Exilis), és molt recomanable.

Els Papers de Can Perla. Obra de Manel Alonso Català, altaveu de les lectures, les creacions (poesia i narrativa) i les inquietuds literàries de tota mena d'aquest activíssim autor de Puçol, així com les seues col·laboracions en altres mitjans.

Ilercavònia. El traiguerí Vicent Sanz manté (que jo sàpiga) dos blocs: Triticària, centrat en les qüestions literàries (pròpies i alienes), i aquest Ilercavònia, que inclou entrades de caràcter més general. No m'he sabut decantar per cap dels dos, i faig una mica de trampa i els considero com una sola cosa. Tots dos de visita obligada, sempre encertats, sempre ben escrits, sempre molt elaborats.

L'Epistolari Blau. Senzillament, perquè trobo molta afinitat entre les entrades de Manuel Pérez i Muñoz i el que a mi em ve de gust llegir. Actualitat, literatura, arts escèniques, política... De tot (com correspon a un bloc en el seu sentit més general) i molt ben dit. M'hi identifico.

Vent d Cabylia. Pràcticament tots els posts que hi publica Vicent Baydal em semblen interessants. N'hi ha de treballadíssims, especialment els de temàtica històrica, que és la seua especialitat: són peces de primer nivell. Sempre amb la identitat i la realitat valenciana com a prioritat. Absolutament recomanable.

Ja em perdonareu que tots els blocs siguen indicatius de les meus fílies, però suposo que ja es tracta d'això.

Si els premiats volen continuar la cadena, les normes són les següents:

1) Copiar i enganxar en el bloc el logo del premi i fer-ne un enllaç al bloc que t’ha atorgat el premi.

2) Recomanar cinc blocs que tinguen menys de 200 seguidors, i  fer-hi un comentari perquè sàpiguen que han rebut el premi.

3) Esperar que continue la cadena i que cadascú dels cinc trie els seus cinc blocs, tot i que no hi estan obligats.

Botifarra, la paraula viva

El darrer disc de Pep Gimeno "Botifarra", que es titula Te'n cantaré més de mil, té un dibuix a la coberta que, un cop desplegat, mostra al propi cantador cantant, amb els peus ben afermats a terra. Tan ben posats estan els peus, que ja no són peus, sinó arrels que s'enfonsen en la terra. La metàfora és evident: Gimeno s'alimenta de la tradició popular per al seu cant, ben arrelat en la cultura del país.

Més de dues-centes persones es van convocar en el concert que va oferir Pep Botifarra divendres passat a l'auditori de Benicarló, organitzat per l'Associació Cultural Alambor, que enguany celebra el seu trenté aniversari. Després d'un parlament compromés per part d'Àlvar Anyó, la rondalla va interpretar el primer tema, instrumental. Tot seguit, va aparéixer Pep. I es va posar el públic a la butxaca de seguida. La seua veu poderosa, sòlida, però plena de matisos i inflexions, va oferir amb solvència jotes, versaes, romanços, cants de batre i altres peces tretes del més profund de la cultura musical valenciana.

Però el Botifarra no és només un cantador. És també un veritable joglar, un showman de la cultura popular, un home amb una capacitat enorme per a omplir l'escenari. I l'ompli amb la sola virtut de la paraula. Dites, refranys, històries, anècdotes, facècies, embarbussaments, omplien els espais entre cançó i cançó, entre les rialles del públic, que anava establint una afable complicitat amb Pep Gimeno i els músics que l'acompanyaven. Una complicitat no exempta d'admiració, davant la prodigiosa memòria i capacitat verbal demostrada pel Botifarra.

Botifarra i la seua rondalla, amb Pere Gumbau

La cirereta local, o comarcal, del recital va ser la participació de Pere Gumbau, el cantador de Càlig, excel·lent com sempre. Va ser un moment d'agermanament de la cançó popular de la Costera i la Ribera amb la del Maestrat i les Terres de l'Ebre. Musicalment, els músics de la rondalla van estar magnífics, mostrant una sintonia perfecta amb el Pep. Va ser un veritable goig, una festa de la paraula cantada i dita, de la cultura oral del nostre país,que es va demostrar més viva que mai en la boca de Pep Gimeno.


El Botifarra i els seus músics van demostrar que la música popular poc arribar al públic general. Després de les generoses dues hores que va durar el concert, el sentiment generalitzat era de satisfacció. Satisfacció per la bona estona que havíem passat, i pels sentiments positius associats al fet de ser valencians que el recital ens havia desvetlat, que no és poc en els temps que corren. Molta gent m'ha dit que hi tornaran si es presenta una altra ocasió. Com en la portada del seu disc, el Botifarra va arribar i va plantar fondes les arrels al nostre poble.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 832 (11 de maig de 2012)

Una dona del segle XX

Albert Llimós, La dona que fugia de la boira, Barcelona, Proa, 2010 ("A Tot Vent", 532). Finalista del Premi Sant Jordi 2009.

Tota una vida. En aquesta novel·la l'autor ens ofereix la vida sencera d'una dona, la Teresa, des que naix en un petit poble de Lleida a inicis de segle XX. Queda sense mare des del moment de nàixer, i haurà d'aprendre de ben jove a afrontar tota sola els revessos de la vida. Amb ella el lector viurà les seues relacions amb els homes, la separació de la família, la guerra civil amb tots els trencaments que li suposa, l'anada a Lleida i després a Barcelona empesa per unes circumstàncies difícils. Finalment, l'aparent redempció que aconsegueix en la postguerra

La vida de la Teresa no és precisament un camí de roses. Sembla concentrar en ella la part pitjor de la història de Catalunya del segle passat. Pertany sense dubte al bàndol dels humiliats i ofesos per l'esdevenir històric, com una altra il·lustre figura femenina de la literatura catalana, la Colometa de La Plaça del Diamant. El referent rodoredià sembla evident, però Llimós vol fer, clarament, una novel·la diferent. I un personatge diferent: Teresa no és Colometa. Té un tarannà lluitador, compromés, actiu. És una dona valenta, conscient de la seua posició en el món, que s'implica, que assumeix els riscos de les seues decisions. Tan humilment heroica que en algun moment sembla inversemblant.

La novel·la pot ser llegida com una visió de la nostra història del segle XX, amb una atenció especial pels efectes devastadors de la guerra. Però una visió des d'uns ulls de dona: és una contribució a la petita història, a la història quotidiana de les dones durant aquell segle convuls. Perquè és per la seua condició de dona que Teresa ha de convertir-se en una persona forta i supervivent. I dones són també la major part de persones que l'ajuden al llarg de la vida, amb l'excepció del seu germà. És una novel·la sobre com de difícil fou ser una dona en aquella època i aquesta terra.

Albert Llimós empra una tècnica fragmentària de múltiples capítols breus entre els quals sovint no hi ha solució de continuïtat. Això convida el lector a ressituar-se contínuament i a completar la història, i alhora permet a l'autor poder abraçar un període de temps tan llarg sense ser prolix. Aconsegueix així oferir una novel·la llegidora i al mateix temps interessant, que suposa un bon debut d'aquest autor novell.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 829 (20 d'abril de 2012)

Pau Alabajos

Foto: Ricardo Mascarell

Fa uns dies parlava de com Obrint Pas són la banda sonora de la "primavera valenciana" (ho deia ací i ací). Mentre ho escrivia, era conscient que hauria de dedicar un altre article a un altre cantautor que també és la música de fons de tota la joventut que vol un canvi social al nostre país. Parlo, evidentment, de Pau Alabajos.

Avui no és encara eixe article. Els fets se m'han avançat, i avui Pau Alabajos ha actuat a Benicarló. No era un concert d'estrella. Es tractava d'un acte dels alumnes de 4t d'ESO de l'IES Joan Coromines destinat a recollir diners per al viatge de final de curs. Dos coses em criden l'atenció. Primer, la disponibilitat i proximitat de Pau, que em fa l'efecte que ha actuat amb una bona dosi de voluntarietat. Segon, i especialment, el fet que els xics i xiques de l'institut, segurament ben assessorats, hagen pogut pensar en un cantautor que no posen a Los 40 Principales. I el que és millor, se les sabien, les cançons.

Les cançons d'Alabajos són susceptibles d'esdevenir veritables himnes de la joventut valenciana compromesa. I la gent del Coromines encara han sabut remarcar el missatge de les cançons amb la lectura d'uns poemes adients que establien diàleg amb les composicions del músic de Torrent. Ja és tot un tret d'identitat d'aquest institut, això: s'han convertit en especialistes, hi tenen la mà trencada.

Ha estat, un cop més, un acte d'esperança, de reafirmació. D'esperança en la joventut benicarlanda i valenciana, com ha dit Òscar Coll al tancament del recital. De reafirmació en els valors de renovació social, de solidaritat, de justícia, de confiança en la pròpia llengua i cultura. Hi som encara i hi hem de continuar sent.

Antonio Tabucchi: Prendre partit en un món en crisi

Avui ha mort Antonio Tabucchi, autor italià molt proper a la cultura portuguesa. Això m'ha fet recordar, immediatament, la lectura, ja fa anys, de la seua novel·la més coneguda, Afirma Pereira (1994). He reviscut les bones sensacions que em va transmetre el llibre, i tibant del fil m'ha vingut al cap que jo n'havia fet una ressenya. Recercant en els arxius (físics, no informàtics, perquè és tan vella que no la tinc a l'ordinador), he trobat aquesta ressenya: va aparéixer a La Veu de Benicarló el 24 de gener de 1997. Per cert, crec que és la primera que vaig publicar.

Servisca d'homenatge a Tabucchi aquesta ressenya antiga que pot explicar millor el que vaig saber llegir en la seua novel·la que no el que ara en puga dir. I, per cert, el missatge de la novel·la em segueix pareixent vàlid. Més que mai.

PRENDRE PARTIT EN UN MÓN EN CRISI

Antonio Tabucchi, Afirma Pereira, Barcelona, Edicions 62, 1995. Traducció de Xavier Riu.

Lisboa, agost de 1938. Portugal sota la dictadura somozista. Pereira és un periodista d'edat ja avançada que s'encarrega de la pàgina cultural del Lisboa, un diari catòlic de la tarda. Vidu, solitari, malalt del cor, es fatiga cada vegada que puja al carrer on viu, i parla sol amb el retrat de la seua dona, amb qui no tingué fills. És un home que viu una mica al marge del món, pensant en el passat i en la mort. Coneixerà un jove, Monteiro Rossi, a qui prendrà com a aprenent per ajudar-lo en la secció, mogut per un sentiment paternal i de protecció. El jove, vital, rebel, antítesi del vell Pereira, es comprometrà en la lluita antisomozista i antifeixista. Aleshores, Pereira, que fins aleshores es preocupava bàsicament del seu cor delicat i dels novel·listes francesos, s'hi anirà involucrant, primer a pesar seu, i anirà fent aflorar a la superfície un humanitarisme latent, fet que el durà a comprometre's al seu torn.

Dues coses són les que caldria destacar d'aquest llibre, perfectament pensat, llegívol i molt recomanable. Per una banda, el personatge de Pereira, autèntic i adorable antiheroi, home gris i cansat que va evolucionanant ideològicament i humana, tractat amb estima i bondat, amb un humorisme que no exclou la tendresa. Un personatge molt ben dibuixat, que adquireix personalitat pròpia al llarg de la lectura -cosa ben difícil d'aconseguir.

Per una altra banda, és molt interessant l'ambient espiritual en què es mou el llibre, propi dels anys 30 europeus, uns anys d'inquietud per la guerra que es veia venir, per l'auge del feixisme. Aquest clima es troba al darrere de l'acció d'Afirma Pereira, principalment visible en les abundants referències a la guerra civil espanyola que movia en aquells moments les trasbalsades consciències europees. Un moment de crisi en què tota persona amb un mínim de consciència havia de prendre partit, i aquest és el tema de la novel·la: la presa de posició de l'home enfront el món en un context molt determinat. I això pot ser ja no ens queda tan lluny com l'any 1938.

D'aquest llibre se'n va fer una pel·lícula l'any passat, dirigida per Roberto Faenza i protagonitzada pel recentment desaparegut Marcello Mastroianni, que fa un gran paper en un film excessivament literal, que malauradament no està a l'alçada ni de l'actor ni del llibre.

Pepet i Marieta a La Barraca

Ja sé -entre altres raons, perquè ells mateixos ho van dir- que amb enguany ja són sis els anys que Pepet i Marieta actuen a la falla La Barraca de Benicarló. Tot un clàssic. Però jo fins divendres passat no hi havia anat. Encara més: no havia vist Josep Bordes i companyia mai en directe. Ja ho sabia, que era imperdonable. Però des de l'altre dia encara n'estic més convençut.

Pepet i Marieta milloren molt, en directe. La secció de vents és increïble. Són encara més divertits que en els discos, i molt més contundents. Ja sé que això sol passar en molts grups musicals, l'únic que puc dir és que jo en pocs concerts m'he divertit tant. Em vaig divertir ballant però també em vaig divertir veient el show que munten, i com de bé s'ho passen, i com saben encomanar-ho al públic. Un espectacle complet.

Un goig, vaja. Des de divendres que vaig cantant pels racons "Me moles" ("Me moles que te cagues / me moles perquè sí"). Encara somric amb la posada en escena de la cançó "Almorrana". I em vénen ganes de ballar quan recordo el cantant i líder del grup movent-se per l'escenari i animant el públic a corejar-lo. I el públic, entregat i incondicional, responia.

No crec que siga alié a aquesta empatia amb el públic el fet que siguen un grup de la terra. Oficialment són d'Ulldecona, perquè d'allà és el líder del grup, però diversos dels membres de la banda són de Benicarló. Són un fruit de la nostra petita pàtria transfronterera, el grup senyera i emblema de la terreta que no sap de rius ni de prejudicis anticatalans o antivalencians. Això, no cal dir-ho, encara me'ls fa més propers.

En acabar el concert, vaig dir als amics i amigues que anaven amb mi: "L'any que ve no me'ls perdo. I al proper concert que aneu, me'n vaig darrere." I ara us ho dic a vosaltres.

Obrint Pas, Coratge i la primavera valenciana / 2

(Podeu llegir la primera part d'aquest article ací)

El disc Coratge, d'Obrint Pas, en realitat és un disc-llibre. Un llibre amb tots els ets i uts, amb el seu ISBN, editat per l'editorial Bromera (en coedició amb el segell del disc, Propaganda pel Fet), que mereix un comentari específic. Hi són les lletres de les cançons, com és preceptiu en aquests casos, i diverses fotografies del grup. Cada cançó, a més, i això és allò que el fa especial, va acompanyada d'un o més textos al·lusius al tema escrits per un bon grapat de plomes reconegudes de les lletres, el periodisme, la música.

Hi col·laboren gent de primera fila com Isabel-Clara Simó, Manuel Baixauli o Marc Granell entre els escriptors; Pau Alabajos, Feliu Ventura, Josep Nadal o Cesk Freixas, cantautors i músics; o els periodistes Vicent Partal o Pascual Serrano. Entre d'altres. Els textos són un bon reforç als missatges que el disc transmet, de lluita, de combat, de compromís. I constitueixen també tota una geografia de la revolta, del dolor, de l'esperança, de tot allò que ens increpa com a ésser humans en el món d'avui.

Així, Santiago Alba escriu sobre els morts del mar Mediterrani, i Alabajos sobre els camps de refugiats palestins. August Gil dedica el text als immigrants que van lluitar pels drets dels treballadors a Catalunya, i David Segarra, als indígenes marginats de Sud-amèrica. Angela Jackson ens ofereix un commovedor relat sobre l'amor de dos brigadistes que van lluitar a la nostra guerra civil.

Però roda el món i torna al Born. Alguns dels textos, com les mateixes cançons del disc que glossen, parlen de València. I en parlen amb amor i esperança. Llegiu “Valències”, de Marc Granell, i “Benvinguts a València”, de Xavi Sarrià, que em sembla un veritable manifest del disc, del grup i de tots els valencians dignes. Són magnífics els textos que acompanyen la cançó "Al país de l'olivera", de Partal, Baixauli i Elvira Cambrils. Són textos d'amor sincer a la terra, com la mateixa cançó, que, per cert, és una de les millors del disc i on Xavi Sarrià demostra que és un gran lletrista. Una gran peça que també inaugura un vessant més intimista i acústic en la trajectòria d'Obrint Pas. (que podeu escoltar més avall)

Sí, efectivament la primavera valenciana ja existia de fa temps. Hi era latent, per exemple, en aquest Coratge i en els textos que l'acompanyen. Totes les primaveres es gesten a l'hivern, palpiten sota la neu i el gebre. Però tard o d'hora afloren. I llavors són imparables.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 825 (16 de març de 2012)

Obrint Pas, Coratge i la primavera valenciana / 1

Ja fa mesos que tinc pendent un article dedicat a Coratge, el darrer disc d'Obrint Pas, que va aparéixer fa gairebé un any. No sóc crític musical, ni n'entenc prou com per a sentir-me còmode en aquest àmbit, i sempre m'apareixen nous temes o lectures sobre els quals m'és més fàcil escriure. Però ha arribat el moment. I ha arribat gràcies als fets i les mobilitzacions recents que han rebut el nom de "primavera valenciana". No entraré a descriure ni a valorar ara el que ha passat aquestes darreres setmanes a València. El que em sembla clar és que Obrint Pas són la banda sonora inevitable d'aquesta primavera valenciana.

Coratge, per a mi, és dels millors discos d'Obrint Pas. I això ja és dir molt, perquè n'han fet de molt complets, com ara l'anterior, Benvingut al paradís (2007). Hi demostren que no han perdut en absolut les essències, tot allò que els fa un grup de referència, fins i tot millorant i perfeccionant els seus reconeixibles registres musicals. Segueixen sent contundents, segueixen combinant ska i altres estils amb dolçaines i ritmes populars, però em fa l'efecte que cada cop són més elaborats, més madurats musicalment. Crec que és un disc que abelleix ballar i saltar en un concert, però que es deixa escoltar també a casa.

Això ja és prou per tenir Coratge com un disc de capçalera, de fet al costat de tota la discografia del grup. Però allò que m'ha impulsat a relacionar-lo amb els fets recents del país ha estat el missatge que es desprén de les cançons. Com sempre, Obrint Pas són reivindicatius, són denúncia ferma i clara d'una realitat que no agrada. Però no practiquen l'autoflagel·lació trista i pessimista, sinó que entenen aquesta realitat com un repte, una porta a l'acció, la lluita i l'esperança. Sense acritud, sense amargor.

"Seguirem" és el títol d'una de les cançons. "Sempre endavant", criden a "La cultura de la por". Aquesta és l'actitud: un avenç positiu, no un quedar-se plorant pels racons. O proclamen, en el que és per a mi un dels himnes del disc, la peça "Alegria": "perquè avui desafiem la por / que el poble que canta mai no mor, / amunt els punys, amunt les il·lusions, / que si cantem / si cantem mai morirem". Una explosió d'alegria reivindicativa desacomplexada.

Cançó rere cançó, Obrint Pas s'erigeixen en els portaveus autoritzats d'una València subterrània, difícilment reconeixible sota anys de renúncies i majories absolutes genocides. Però una València "orgullosa i digna", que seguia existint. És la València d'Obrint Pas, que molts créiem quasi una creació utòpica, impossible en l'era de Rita i Camps. Fins que aquest mes de febrer ha sortit al carrer, jove, culta i valenta. Existia aquesta altra València, era veritat, i ens podem felicitar que seguisca viva.

(Podeu llegir la segona part d'aquest article clicant ací)

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 824 (9 de març de 2012)