Capellans, anarquistes i vampirs

Sebastià Alzamora, Crim de sang, Barcelona, Proa, 2012 ("A Tot Vent", 569). Premi Sant Jordi 2011.

Primers mesos de la guerra civil. És el moment més cru de la persecució religiosa a Barcelona. Apareix mort un sacerdot marista que vivia d'incògnit amb altres companys en una pensió, amb signes de violència extrema. La policia comença a investigar el cas, però hi ha peces que no encaixen. No sembla que es tracte d'un assassinat com els altres de sacerdots que s'estan produint. Mentrestant, els membres de la congregació marista tracten d'arribar a un acord amb els dirigents anarquistes per fugir del país.

Amb aquesta arrencada, Crim de sang, el més recent premi Sant Jordi, sembla situar-se dins del gènere híbrid de la novel·la històrica amb elements de novel·la negra. Una variant que compta amb molts i reeixits exemples. Però Alzamora fa una passa més enllà i hi barreja recursos de la novel·la gòtica: hi llegim intercalats els escrits o monòlegs d'un misteriós personatge, un suposat vampir que sembla el responsable de les morts. D'altra banda, el metge i el jutge encarregats del cas de l'assassinat treballen a donar vida a un ésser inanimat.

De l'encaix de peces tan diverses en resulta una narració atractiva, que fa ficció sobre fets històrics saltant-se desacomplexadament la fidelitat històrica. Cosa que li dóna un aire de frescor i de novetat al tractament d'uns temes i una època molt visitats ja en la nostra literatura: la guerra civil, convertida en un marc on situar una història entre fantàstica i policíaca. O fins i tot terrorífica. L'autor sap extreure partit imaginatiu d'una realitat històrica, les terribles matances de religiosos de la reraguarda durant els primers mesos de guerra, creant escenes d'un gran impacte, sovint cinematogràfiques. Com la magnífica escena final en el claustre de les caputxines de Sarrià, plena de tensió i emoció.

No hem de considerar, tampoc, la novel·la com un simple entreteniment producte de la mescla de gèneres. Al capdavall, duu implícita una reflexió sobre la violència, i fins a quin grau l'ésser humà pot arribar a uns extrems de maldat i crueldat que el converteixen en un monstre. Per això el paper del "vampir" va perdent protagonisme al llarg de la novel·la enfront d'altres personatges, suposadament "humans", que es comporten com a veritables éssers sense ànima. Val a dir que l'autor no podria haver trobar una època de la nostra història recent més propícia per a situar aquesta reflexió.

Crim de sang és, en conclusió, una novel·la hàbil, molt ben estructura i narrada, que pot complaure a un ventall molt ampli de lectors sense ser, tanmateix, un producte de baixa exigència. Una prova que es pot fer novel·la de gènere amb originalitat i qualitat.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 842 (20 de juliol de 2012)

Literatura de butxaca / 8

"Vaig reflexionar en com els règims polítics, siguen del signe que siguen, en com les injustícies més denigrants, en com els exèrcits més poderosos, no estaven facultats per derrotar els homes que disposaven de l'arma devastadora de la integritat moral."

Ferran Torrent, Bulevard dels Francesos (2010), pàg. 404.

Estiu

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 841 (13 de juliol de 2012)

NOTA: Aquest article va ser escrit abans de saber-se la nova onada de retalls, la pujada de l'IVA, etc. Potser si l'escrigués avui tindria un to més radical.

Ha arribat l'estiu, i fins i tot per als que no treballen en el món educatiu, es respiren vacances. Els xiquets marquen, sense saber-ho, el pols col·lectiu, i el fet que ells no vagen a classe ens duu a relaxar el ritme, buscar alternatives d'oci, desconnectar-nos. També a mirar cada vegada menys les notícies. Diuen que el proper divendres (el dia que surt aquest número de La Veu) el govern Rajoy anunciarà noves i contundents mesures "d'ajustament", com en diuen eufemísticament. Però ens agafarà amb la guàrdia baixa, amb el cervell i la capacitat d'indignació mig de vacances.

O potser no són només les vacances. Hi ha un desànim tan profund, una desesperança tan instal·lada en la consciència cívica del país, que ja no queden ganes de reacció, desigs de revolta. És sorprenent que amb les coses que han estat passant els darrers mesos, la societat en el seu conjunt haja reaccionat de manera tan tímida. Sí, hi ha hagut alguna manifestació, sobretot de funcionaris de l'ensenyament i la sanitat; les farmàcies pengen cartells, els miners fan marxes. Però no es percep cap força social prou potent que puga canviar la direcció perversa que prenen els esdeveniments.

Fem l'efecte d'una societat anestesiada. Només es reacciona a impulsos futbolístics, banals. Es retalla en educació, sanitat, s'apugen els impostos, i els carrers només s'omplin si guanya "la Roja". Ens han inculcat una mena de determinisme: les coses són així perquè no hi ha més remei. No s'hi pot fer res, tot obeeix a un designi suprem que, tot i la seua maldat, estem abocats a acatar. Encara més: l'hem d'acatar com una mena de penitència per uns pecats comesos en el passat. Vam viure "per damunt de les nostres possibilitats", se'ns diu, i ens emmotllen al cervell una mala consciència que ens fa acotar el cap sota el jou. Obediència, submissió, penediment. L'opi del poble és el discurs econòmic oficial, com si fos una nova religió.

Però és estiu, sí. Si l'ambient no propicia la revolta (tot i que moltes grans revolucions han sigut a l'estiu), potser sí que el temps lliure pot afavorir la reflexió. Cada cop sembla més clar que el poder vol una societat sense criteri, adotzenada, sense opinió. Per això no els sap greu retallar en educació, la peça clau d'un futur digne. Volen un país de cambrers, de porters de casino, que només pensen a tenir un bon smartphone o que el seu equip de futbol guanye. La intel·ligència i la lucidesa són, com ho han estat sempre, revolucionàries i subversives. Aquest estiu, doncs, almenys, llegiu, penseu, escriviu. Estareu preparant la llavor del canvi social i moral que vindrà. Que ha de vindre.

Epistolari de Serrahima i Pedrolo (amb pròleg meu)

Fa poques setmanes, durant l'atrafegat mes de juny que em va tocar viure, va aparéixer un llibre en el qual hi tinc alguna cosa a veure. Es tracta de Crítica literària i debat religiós. Epistolari, de Manuel de Pedrolo i Maurici Serrahima. L'edició és de Pagès Editors de Lleida, i ha anat a càrrec de Josep Poca. Dic que hi tinc alguna cosa a veure perquè sóc l'autor d'un dels dos pròlegs que obren el volum.

Josep Poca, editor de diversos textos de Serrahima, va decidir ja fa temps dedicar els seus esforços a publicar les cartes que van creuar el mateix Maurici Serrahima i el novel·lista Manuel de Pedrolo entre 1954 i 1978. Com que l'epistolari, molt reflexiu i dens, se centra sobretot en qüestions literàries i religioses, Poca va buscar dues persones que feren sengles pròlegs sobre cadascun d'aquests aspectes. Josep Gil va encarregar-se de comentar el diàleg filosòfico-religiós entre tots dos escriptors. Jo vaig analitzar-ne el debat literari, en un pròleg que es titula "El novel·lista i el crític. El debat literari entre Serrahima i Pedrolo".

Bé, el mèrit del llibre és de l'incansable Josep Poca, i de Serrahima i Pedrolo, òbviament. Però sempre fa goig veure aparéixer un llibre en el qual s'ha tingut alguna responsabilitat, encara que en aquest cas siga secundària. Tot i ser un treball força acadèmic, es tracta d'un llibre recomanable, al marge de la meua intervenció, especialment per als lectors interessats en la cultura catalana de postguerra i en concret en l'obra de Pedrolo i Serrahima.

Paraules amb saó / 8 : quera

El DIEC (Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans) ho recull: una quera és un "corc". Però en canvi no recull l'ús figurat amb què jo sempre l'he sentit, en l'expressió que em deia ma mare, i que jo ara dic als meus fills: "És que eres una quera consumidora!". O siga, que no para de burxar, que es fa molest. Quantes vegades no he sentit mares (no sé per què els pares no ho deien tant) dir això als xiquets!

Però, com sol passar, l'Alcover-Moll sí que deixa constància d'aquest sentit, evidentment derivat del primer: "Persona que insisteix molestosament, que mai calla, que es queixa o gemega sempre". I afegeix on s'usa aquesta expressió: Gandesa, Tortosa, Alcanar, Morella. És a dir, la nostra terreta, la nostra petita pàtria lingüística, encara que no esmente Benicarló em sento identificat del tot amb eixos noms, que és on van recollir el mot els enquestadors. L'Alcover-Moll és un diccionari enorme.

Per cert, que l'etimologia de quera és la mateixa que la de la paraula càries: del llatí CARIES. O siga, que suposo que càries és un cultisme (mot agafat directament del llatí), i quera la paraula que de manera natural ha evolucionat en la nostra llengua. Anant més enllà: podem anar a curar-nos una "quera" al dentista?

Una curiositat. Quan vivia a Barcelona hi havia una llibreria especialitzada en excursionisme, al carrer de Petritxol a tocar de la Plaça del Pi, que es deia La Quera. Si no ho recordo malament, i sembla que encara existeix. I la quera que li dóna nom, és el corc de la fusta? En aquest sentit limitat a l'animal s'empra a tot el nord-occidental (de fet, hi ha una revista satírica apareguda fa poc a Lleida que es diu precisament La Quera). O és la nostra quera humanitzada, emprenyadora i tortosina?

Ací la llibreria

I ací, el més recent número de la revista

Llegir Fuster, vint anys després

Avui fa vint anys que va morir Joan Fuster. Una data significativa per partida doble, o triple, perquè enguany és el noranté aniversari del seu naixement i també fa quaranta anys que va publicar la seua obra més coneguda i emblemàtica, Nosaltres, els valencians. És complicat en un apunt breu i improvisat dir res sobre Fuster que no s'haja dit en infinitat d'ocasions. Alhora, hom creu que ha de fer referència a l'aniversari. Perquè Fuster no ha estat un escriptor com tants d'altres, sinó que ha marcat profundament la manera de pensar-nos. El Fuster cívic i polític és potser el més recordat, per a bé i per a mal.

Amb tot, jo veig Fuster com un gran escriptor i un gran pensador, independentment de la importància i la validesa de les seues idees nacionals. Els seus escrits expressen les idees que vol transmetre amb claredat i amenitat, i amb profunditat. Dit en altres paraules: llegir Joan Fuster és un plaer. Un plaer estètic. I també un plaer intel·lectual. És gairebé impossible no estar d'acord amb el que diu en els seus assaigs, perquè es fonamenta en un raonament implacable. Probablement, per això el van denostar els seus oponents: perquè no eren capaços de contraargumentar al mateix nivell.

Hi ha un altre Fuster menys conegut pel gran públic. Es tracta de l'historiador de la literatura. Els textos que va dedicar a Ausiàs March són, en aquest sentit, il·lustratius. Aconsegueix interpretar el poeta medieval amb un enorme sentit divulgatiu no exempt de rigor: els seus textos són encara de referència en àmbits acadèmics, tot i el seu to precisament poc acadèmic.

Joan Fuster va ser un dels millors escriptors en català del segle XX, i també una de les ments més lúcides i més ben amoblades de la nostra cultura contemporània. I el millor homenatge que se li pot fer és llegir-lo, i no només anomenar-lo. Podeu començar pels seus aforismes, per anar fent boca.

"Reivindiqueu sempre el dret a canviar d'opinió: és el primer que us negaran els vostres enemics."

Un pont de narracions

El Pont Cooperativa de Lletres, Un pont sobre el meridià, Benicarló, Onada Edicions, 2012 ("Narratives", 18).

El Pont Cooperativa de Lletres és una entitat nascuda fa ara gairebé dos anys amb la voluntat d'aglutinar els escriptors en català de les comarques del nord valencià, de la Plana en amunt. Després d'un període constituent, fan la seua presentació amb un volum col·lectiu de narracions que du per títol Un pont sobre el meridià, editat per l'editorial benicarlanda Onada. Compte, el llibre no aplega tots els autors d'El Pont: només els narradors, i tampoc tots. Però ja és un primer fruit de la voluntat dels membres de l'associació d'aplegar-se en aventures creatives compartides.

Com sol afirmar-se de manera tòpica en aquests casos, es tracta d'un recull molt divers. I això malgrat la consigna comuna que els tretze autors que han participar en l'aventura s'han autoimposat: centrar-se en les comarques castellonenques i abordar problemàtiques de tipus social i territorial. Però és que -i no podia ser altrament- cada escriptor ha donat una visió i un enfocament ben diferent del peu forçat que els limitava o inspirava. Aquesta és precisament la gràcia d'aquesta mena de jocs literaris.

En Un pont sobre el meridià, la majoria dels autors han optat per la crítica social més directa i actual. És el cas de Joan B. Campos, Joan Pla o Vicent Sanz, implacables en les seues estampes (ben diverses entre elles, d'altra banda) sobre la decadència política, social i econòmica del nostre país. Aquesta mateixa visió comporta sovint una perspectiva irònica, que percebem clarament en algunes de les narracions esmentades abans i en les de Jordi Colonques, Albert Garcia Pascual o Joan Andrés Sorribes. Es tracta d'un humorisme més o menys sorneguer o corrosiu, depenent dels casos. Hi ha una certa coindidència en un bon grup de narracions a considerar que la realitat social del territori dóna per a un riure amarg. Un riure per no plorar.

D'altres autors deriven cap a vessants més intimistes, com Rosabel Gumbau (que tampoc s'està de fer una mirada sobre l'especulació urbanística, però amb un to nostàlgic), o Vicent Almela i F. Mezquita Broch, que prefereixen parlar de les respectives crisis vitals dels protagonistes. D'altres opten per oferir-nos mirades sobre el passat (la guerra, en el cas de Nel·lo Navarro; la postguerra, en el de Vicent Pallarés) o sobre el present, amb un to entre costumista, humorístic i irònic (Pasqual Mas, Antoni Pitarch).

En conclusió, un mostrari ben variat i miscel·lani de temes i de maneres de narrar. Un èxit, per tant, perquè d'això es tractava: fer d'aquest llibre un aparador que visualitzara la insòlita vitalitat de la literatura escrita en català a les comarques de Castelló. La realitat literària que treu el cap en aquest recull és realment encoratjadora, i posa de manifest l'existència i la consistència d'un nodrit grup d'escriptors al territori que mostren una més que contrastada solvència. Els observadors atents ja sabien d'aquesta creixent vitalitat castellonenca. Però és obvi que el fet d'haver-se aplegat en una associació i d'oferir projectes comuns com Un pont sobre el meridià els dóna una presència pública molt més notòria, i els permet superar el mur d'invisibilitat a què els té sotmesos, sovint, una cultura amb massa centres i massa perifèries. Llarga vida, per tant, a El Pont.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 837 (15 de juny de 2012)

Premi per als Exilis (de ja fa uns dies)

En un apunt de ja fa unes quantes setmanes, l'escriptor Urbà Lozano (de qui, per cert, tinc ganes d'emprendre la seua recent novel·la La trampa del desig), des del seu bloc Més content que un gínjol, va decidir atorgar-nos el premi dels Liebster Blog. Es tracta d'un premi honorífic fet amb la intenció de divulgar blocs que tenen menys de dos-cents seguidors; cada premiat n'ha de guardonar cinc més, i així va continuant la cadena.

Em vaig alegrar moltíssim del premi, sobretot pel crèdit que em mereix l'origen. Saber que gent que admires t'està seguint i aprecia les quatre tonteries que escrius, dóna satisfacció, per què ens hem d'enganyar. Però em va agafar en el precís moment que em va caure a sobre una allau de feina que em va literalment sepultar, com feia anys que no em passava, i aquests Exilis han llanguit, per no dir que han emmudit del tot, durant més d'un mes. O siga que he tardat més del compte a fer-me ressò del premi.

I he tardat justament perquè volia fer-ho com cal, és a dir, difonent cinc blocs que crec que valen la pena, i no tenia temps per a entretindre'm en una entrada elaborada. Però ha arribat el moment de la justícia i, com li vaig dir a l'amic Gínjol, continuaré la cadena, sobretot per agraïment al seu gest.

Aquests són els cinc blocs (en podria haver seleccionat més) pels quals us hauríeu de donar un volt. En ordre alfabètic del títol:

El rastre de Clarisse. L'escriptor Vicent Usó parla de literatura, de política, de cultura i de tot el que li vinga bé. No sé què ho fa, que sempre subscriuria les seues paraules. És el bloc d'un escriptor compromés. Tot i que darrerament està una mica inactiu (li deu passar com als Exilis), és molt recomanable.

Els Papers de Can Perla. Obra de Manel Alonso Català, altaveu de les lectures, les creacions (poesia i narrativa) i les inquietuds literàries de tota mena d'aquest activíssim autor de Puçol, així com les seues col·laboracions en altres mitjans.

Ilercavònia. El traiguerí Vicent Sanz manté (que jo sàpiga) dos blocs: Triticària, centrat en les qüestions literàries (pròpies i alienes), i aquest Ilercavònia, que inclou entrades de caràcter més general. No m'he sabut decantar per cap dels dos, i faig una mica de trampa i els considero com una sola cosa. Tots dos de visita obligada, sempre encertats, sempre ben escrits, sempre molt elaborats.

L'Epistolari Blau. Senzillament, perquè trobo molta afinitat entre les entrades de Manuel Pérez i Muñoz i el que a mi em ve de gust llegir. Actualitat, literatura, arts escèniques, política... De tot (com correspon a un bloc en el seu sentit més general) i molt ben dit. M'hi identifico.

Vent d Cabylia. Pràcticament tots els posts que hi publica Vicent Baydal em semblen interessants. N'hi ha de treballadíssims, especialment els de temàtica històrica, que és la seua especialitat: són peces de primer nivell. Sempre amb la identitat i la realitat valenciana com a prioritat. Absolutament recomanable.

Ja em perdonareu que tots els blocs siguen indicatius de les meus fílies, però suposo que ja es tracta d'això.

Si els premiats volen continuar la cadena, les normes són les següents:

1) Copiar i enganxar en el bloc el logo del premi i fer-ne un enllaç al bloc que t’ha atorgat el premi.

2) Recomanar cinc blocs que tinguen menys de 200 seguidors, i  fer-hi un comentari perquè sàpiguen que han rebut el premi.

3) Esperar que continue la cadena i que cadascú dels cinc trie els seus cinc blocs, tot i que no hi estan obligats.

Botifarra, la paraula viva

El darrer disc de Pep Gimeno "Botifarra", que es titula Te'n cantaré més de mil, té un dibuix a la coberta que, un cop desplegat, mostra al propi cantador cantant, amb els peus ben afermats a terra. Tan ben posats estan els peus, que ja no són peus, sinó arrels que s'enfonsen en la terra. La metàfora és evident: Gimeno s'alimenta de la tradició popular per al seu cant, ben arrelat en la cultura del país.

Més de dues-centes persones es van convocar en el concert que va oferir Pep Botifarra divendres passat a l'auditori de Benicarló, organitzat per l'Associació Cultural Alambor, que enguany celebra el seu trenté aniversari. Després d'un parlament compromés per part d'Àlvar Anyó, la rondalla va interpretar el primer tema, instrumental. Tot seguit, va aparéixer Pep. I es va posar el públic a la butxaca de seguida. La seua veu poderosa, sòlida, però plena de matisos i inflexions, va oferir amb solvència jotes, versaes, romanços, cants de batre i altres peces tretes del més profund de la cultura musical valenciana.

Però el Botifarra no és només un cantador. És també un veritable joglar, un showman de la cultura popular, un home amb una capacitat enorme per a omplir l'escenari. I l'ompli amb la sola virtut de la paraula. Dites, refranys, històries, anècdotes, facècies, embarbussaments, omplien els espais entre cançó i cançó, entre les rialles del públic, que anava establint una afable complicitat amb Pep Gimeno i els músics que l'acompanyaven. Una complicitat no exempta d'admiració, davant la prodigiosa memòria i capacitat verbal demostrada pel Botifarra.

Botifarra i la seua rondalla, amb Pere Gumbau

La cirereta local, o comarcal, del recital va ser la participació de Pere Gumbau, el cantador de Càlig, excel·lent com sempre. Va ser un moment d'agermanament de la cançó popular de la Costera i la Ribera amb la del Maestrat i les Terres de l'Ebre. Musicalment, els músics de la rondalla van estar magnífics, mostrant una sintonia perfecta amb el Pep. Va ser un veritable goig, una festa de la paraula cantada i dita, de la cultura oral del nostre país,que es va demostrar més viva que mai en la boca de Pep Gimeno.


El Botifarra i els seus músics van demostrar que la música popular poc arribar al públic general. Després de les generoses dues hores que va durar el concert, el sentiment generalitzat era de satisfacció. Satisfacció per la bona estona que havíem passat, i pels sentiments positius associats al fet de ser valencians que el recital ens havia desvetlat, que no és poc en els temps que corren. Molta gent m'ha dit que hi tornaran si es presenta una altra ocasió. Com en la portada del seu disc, el Botifarra va arribar i va plantar fondes les arrels al nostre poble.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 832 (11 de maig de 2012)

Una dona del segle XX

Albert Llimós, La dona que fugia de la boira, Barcelona, Proa, 2010 ("A Tot Vent", 532). Finalista del Premi Sant Jordi 2009.

Tota una vida. En aquesta novel·la l'autor ens ofereix la vida sencera d'una dona, la Teresa, des que naix en un petit poble de Lleida a inicis de segle XX. Queda sense mare des del moment de nàixer, i haurà d'aprendre de ben jove a afrontar tota sola els revessos de la vida. Amb ella el lector viurà les seues relacions amb els homes, la separació de la família, la guerra civil amb tots els trencaments que li suposa, l'anada a Lleida i després a Barcelona empesa per unes circumstàncies difícils. Finalment, l'aparent redempció que aconsegueix en la postguerra

La vida de la Teresa no és precisament un camí de roses. Sembla concentrar en ella la part pitjor de la història de Catalunya del segle passat. Pertany sense dubte al bàndol dels humiliats i ofesos per l'esdevenir històric, com una altra il·lustre figura femenina de la literatura catalana, la Colometa de La Plaça del Diamant. El referent rodoredià sembla evident, però Llimós vol fer, clarament, una novel·la diferent. I un personatge diferent: Teresa no és Colometa. Té un tarannà lluitador, compromés, actiu. És una dona valenta, conscient de la seua posició en el món, que s'implica, que assumeix els riscos de les seues decisions. Tan humilment heroica que en algun moment sembla inversemblant.

La novel·la pot ser llegida com una visió de la nostra història del segle XX, amb una atenció especial pels efectes devastadors de la guerra. Però una visió des d'uns ulls de dona: és una contribució a la petita història, a la història quotidiana de les dones durant aquell segle convuls. Perquè és per la seua condició de dona que Teresa ha de convertir-se en una persona forta i supervivent. I dones són també la major part de persones que l'ajuden al llarg de la vida, amb l'excepció del seu germà. És una novel·la sobre com de difícil fou ser una dona en aquella època i aquesta terra.

Albert Llimós empra una tècnica fragmentària de múltiples capítols breus entre els quals sovint no hi ha solució de continuïtat. Això convida el lector a ressituar-se contínuament i a completar la història, i alhora permet a l'autor poder abraçar un període de temps tan llarg sense ser prolix. Aconsegueix així oferir una novel·la llegidora i al mateix temps interessant, que suposa un bon debut d'aquest autor novell.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 829 (20 d'abril de 2012)