Homenatge a Jaume Vallcorba

Dissabte passat va morir el filòleg i editor Jaume Vallcorba, un nom de referència per a la cultura catalana de les darreres dècades. Creador i director de l'editorial Quaderns Crema, des de 1979, empresa de la qual no cal dir la importància que ha tingut, per a qualsevol lector mitjà en català. Només cal donar una ullada ràpida al seu catàleg. Casualment, la mort de Vallcorba m'ha enxampat llegint un llibre d'aquest catàleg impressionant: els Contes de Txékhov.

Com a silenciós i modest homenatge a la mort d'aquest gran home de la nostra cultura, he pensat d'indicar els llibres publicats per ell que tinc a la meua biblioteca. Són pocs, menys dels que voldria, però malgrat tot indicatius de la diversitat i la qualitat de l'obra publicada per Vallcorba. Per a un editor culte i exquisit com ell, el millor és que parlen els llibres.

Contes, d'Anton P. Txékhov.

Diversos llibres de contes de Quim Monzó: Uf, va dir ell, El perquè de tot plegat, Mil cretins i altres.

Les metamorfosis, d'Ovidi.

L'instint, de Sergi Pàmies.

La solitud de les parelles, de Dorothy Parker.

Gertrudis, de J.V. Foix.

Els contes de Canterbury, de Geoffrey Chaucer.

L'home que es va perdre i Quo vadis, Sànchez?, de Francesc Trabal.

Exercicis d'estil, de Raymond Queneau.

El conte del Graal, de Chrétien de Troyes.

Figures de calidoscopi, de Ramon Solsona.

Obra poètica de Josep M. Junoy. Estudi i edició de Jaume Vallcorba.

Gràcies, Jaume Vallcorba.

Música i infinit

Fa pocs dies va acabar el ramadà, el mes durant el qual els musulmans practiquen el dejuni diürn i intensifiquen les seues pràctiques religioses. Bona part de la comunitat islàmica de Benicarló ha celebrat durant aquests trenta dies les oracions, en acabar el dia, a les pistes esportives que hi ha al costat de l'institut Ramon Cid. Des de casa meua, que es troba bastant a prop, els he sentit cada nit, entre les onze i les dotze si fa no fa. He sentit com pregaven, com predicava l'imam, i també com cantava.

De fet, desconec qui cantava, si era l'imam o algun fidel encarregat de la tasca. El cas és que la música arribava amb major o menor claredat, depenent de la direcció de l'aire nocturn, fins a la meua terrasseta, on jo llegia o treballava. Alguna persona amb qui he parlat, que també ho sentia des de casa seua, deia que ho trobava molest. Ans al contrari, a mi em relaxava bastant. En la quietud de la nit estival, les característiques modulacions dels càntics religiosos em feien viatjar cap als països musulmans, aportaven una nota d'exotisme en la quotidianitat que em resultava agradable.

No m'agradava només, tanmateix, pel poder d'evocació que la música tenia, i que em feia viatjar sense moure'm de lloc. A més, aquella música monòtona, de ritme lent i cadència profunda, em produïa una sensació de pau i benestar, em feia sentir un assossec i una calma interiors que resultaven plaents. Predisposava l'interior, és clar, per a l'elevació espiritual. Això em feia pensar en la capacitat de la música per afavorir l'obertura cap a l'infinit i la transcendència que és l'aspiració i la raó d'ésser de les religions.

En certa manera, els càntics musulmans em recordaven els shomyo o cants litúrgics budistes, que tots hem sentit en pel·lícules o documentals, la capacitat dels quals per a la contemplació interior són ben evidents, fins al punt que són emprats com a mitjà de relaxació per gent no creient. En la cultura cristiana, els casos són abundants, de ben segur per proximitat. Des del cant gregorià que entonaven els monjos medievals, fins als oratoris de Haendel o les cantates de Bach (la música que deuen escoltar els àngels mentre contemplen Déu), la història de la música occidental ha donat exemples excelsos de músiques que ens apropen, de manera eficaç, a la part d'infinit que tenim dins, a l'espiritualitat i la transcendència que l'home ha tendit a buscar al llarg dels segles.

Segurament les religions sempre han emprat la música perquè és el llenguatge humà més universal, el que sap expressar millor l'inefable, allò que no es pot explicar amb paraules. I l'experiència religiosa és, en ella mateixa, inexpressable, com bona part dels sentiments. Probablement, mai som tan a prop de l'absolut com quan escoltem els càntics dels muetzins islàmics o una passió de Bach. Gràcies a la música, ens elevem, som una mica més que homes, som més infinits que mai.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 945 (1 d'agost de 2014)

Literatura de butxaca / 13: Kerouac

 
"L'única cosa que anhelem en la vida, que ens fa sospirar i gemegar i tenir nàusees de tota mena, és el record d'alguna santedat perduda que va ser experimentada probablement a l'úter i només pot ser reproduïda (encara que detestem admetre-ho) en la mort. Però qui desitja morir?"

Jack Kerouac, A la carretera, part II, cap. 4 (trad. Manuel de Seabra)

Narrativa tropical

Aprofitar la mort d'un escriptor per a rellegir la seua obra és, més enllà d'una certa morbositat necrofílica, una excusa com qualsevol altra per a tornar a visitar llibres que valen la pena. Una operació, la de la relectura, que a mi, personalment obsessionat a llegir llibres pendents, em costa emprendre. Ho vaig fer fa unes setmanes amb Cien años de soledad, just l'endemà de conéixer la notícia de la mort de Gabriel García Márquez. Feia segurament uns vint-i-cinc anys que l'havia llegit. Recordo que en aquella primera ocasió el llegia en els migdies calorosos de juliol, en el descans xafogós a l'hora que el sol cremava més. Un context ben apropiat per a una novel·la tan pròpia de terres càlides.

Efectivament, mentre m'endinsava en la complexa trama de la família Buendía, amb el seu embolicat encreuament de personatges que repeteixen noms inversemblants (José Arcadio, Aureliano), contínuament em sentia envoltat per una atmosfera tropical. Tant per la forma com pel fons de la novel·la. Per la forma, per l'estil barroc, de gran riquesa lèxica, pròdig en adjectius, amb poca presència del diàleg: una narració que avança amb la força i la contundència d'un riu amazònic, entre densa vegetació. I pel fons, és clar, aquesta història tan coneguda que combina realisme amb màgia i fantasia, en allò que es va convenir a anomenar "realisme màgic". Una història que conjuga elements de la història contemporània de Colòmbia, i de tota Sud-amèrica, com ara les guerres civils, les dictadures o la forta presència de les companyies bananeres nord-americanes; amb la fantasia i la màgia: aparicions d'espectres, endevinacions del futur, l'assumpció en cos i ànima al cel d'un personatge, estores voladores portades per gitanos prodigiosos.

I pensava, mentre llegia, ara que fa més de vint anys que tinc vint anys i unes quantes lectures més a les esquenes i als ulls, que això, aquesta barreja de real i meravellós, és ben pròpia de les cultures iberoamericanes. Els exiliats catalans que van haver de viure molts anys a l'Amèrica del Sud després de la guerra civil es van sentir profundament copsats per una realitat aclaparadora, que s'imposava a l'individu, una realitat bigarrada, com la vegetació de la selva, en la qual es difuminaven les fronteres entre allò real i allò màgic. Pere Calders va trobar un món en el qual es vivien realment situacions absurdes com les que ell imaginava en els seus contes, i va reflectir-ho estupefacte en un llibre com Aquí descansa Nevares, sobre el qual no es cansava de repetir que moltes situacions les havia vistes en realitat a Amèrica, en aquest cas a Mèxic, on ell va haver de viure exiliat. Com Lluís Ferran de Pol, que ho va mostrar en algunes narracions de La ciutat i el tròpic.

També va viure molts anys a Amèrica, i en concret a Colòmbia, un escriptor català molt menys conegut, almenys aquí, Ramon Vinyes. Pertanyent a una generació anterior a la de Calders o Ferran de Pol, ja havia viscut a Colòmbia abans de la guerra, i hi tornà en el moment de la derrota. En el seu llibre A la boca dels núvols, també es pot percebre l'impacte de l'insòlit i la màgia tan present en la realitat sud-americana. Vinyes visqué a la ciutat de Barranquilla, on va participar activament de la vida cultural, regentava una llibreria, va publicar revistes literàries, i esdevingué un intel·lectual admirat per l'anomenat Grup de Barranquilla. Grup format per diversos escriptors, entre els quals precisament un jove García Márquez. Vint anys després, aquest va incloure la idolatrada figura de Ramon Vinyes com un personatge més en la galeria de Cien años de soledad: l'anomenat "sabio catalán" que coneix el darrer membre de la família Buendía.

Al capdavall, la realitat màgica i extraordinària que apareix en la magnífica novel·la de García Márquez és la realitat del tròpic que tant va impactar els escriptors exiliats catalans als anys quaranta. Un món en el qual es vivia sense contradicció la realitat i el mite, la història i la llegenda. Macondo, en definitiva. I aquell exili català trobà el seu lloc, petit, també, en aquest món.

Assegut al mig, Gabo. Assegut també, el segon per la dreta, Ramon Vinyes

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 941 (4 de juliol de 2014)

El tramvia de la memòria

Joan F. Mira
El tramvia groc
Barcelona, Proa, 2013 ("A Tot Vent", 600)

Ningú no pot negar el pes de Joan Francesc Mira dins l'actual panorama de la literatura catalana, al País Valencià i en general. Autor d'una obra novel·lística de primer nivell, d'una gran coherència tècnica i de contingut; traductor de prestigi d'obres clàssiques de la literatura universal (com la Divina Comèdia, els Evangelis o l'Odissea); autor d'una completa obra assagística i d'articles d'opinió, tot plegat n'ha fet una figura de referència dins la cultura valenciana. Ara, amb El tramvia groc, Mira obre una altra via dins el sòlid conjunt de la seua obra: la prosa memorialística.

L'autor valencià recorda la seua infantesa, durant els anys quaranta i inicis dels anys cinquanta, en el barri de la Torre de València. Ens explica, per tant, la seua relació amb tot un món particular, a cavall de l'Horta i la ciutat, lligades pel tramvia groc que ell mateix agafava cada matí per anar a estudiar als escolapis, com ens explica al capítol segon. Coneixem com era la família de l'autor, quins jocs practicava, en quines lectures s'inicià, com era la casa on vivia, quan nasqué sa germana o com morí son pare. Sabem com era la petita granja que tenien a casa, a quines escoles va estudiar, quines foren les primeres nenes amb qui tingué tracte.

Tanmateix, Mira vol explicar un món, més que no pas una vida. Hi ha elements autobiogràfics que són, òbviament, el fil conductor del llibre, però El tramvia groc és, en molts sentits, un llibre de memòries amb poca presència del jo. Mira tria de la seua infantesa els fets i vivències personals que són susceptibles de despertar un interés col·lectiu. Hi ha una posició antropològica o estètica: descriu escenes, objectes, episodis, persones, que prenen valor no pel fet de pertànyer a la vida de l'autor, als seus records, sinó en tant que generen una emoció, un sentiment que pot ser compartit pel lector.

Així, en el tercer capítol aprofita la descripció de l'hort familiar per a elaborar un esplèndid cant a l'horta valenciana, que mereixeria figurar en les antologies sobre el paisatge del país. O, en el primer, la descripció de la carretera o camí reial de Madrid a la vora del qual vivia, li serveix per a fer tota una reflexió que arriba fins a la Via Augusta dels romans, i encara més enllà. Són les memòries d'un antropòleg que exerceix com a tal, o simplement d'un home acostumat a veure la realitat des d'una visió cultural. Així, la narració de la pròpia vida esdevé molt més, la descripció de tota una manera de viure, de tot un món.

Per això, segurament, l'obra no segueix un ordre cronològic, sinó que s'organitza per centres d'interés, un per capítol. I per això també, defuig l'expansió sentimental personal, la nostàlgia, perquè pretén aconseguir un efecte estètic. Com si fos una novel·la, de fet, amb la voluntat de fer literatura, i no només memòries. Per això també, està escrit amb l'estil propi de l'autor, sintàcticament barroc i complex, ple de referències.

Una vegada més, Mira ens ofereix un llibre cabdal, doncs. Un gran llibre de memòries perquè, en resum, és al cap i a la fi una gran obra literària.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 919 (31 de gener de 2014)

Poesia per a viure

Ara que acaba l'any dedicat a Estellés i Espriu, se m'ha acudit recuperar aquest article, de to divulgatiu, publicat a la revista La Font, núm. 65 (maig 2013)

Deu ser que m’estic fent gran. Des de fa una temporada, cada vegada tinc més tendència a llegir poesia. Alguns dels lectors direu: “Uf! Poesia!”, com parlant d’una realitat que és d’una altra galàxia, que mai us heu plantejat que puga tenir res a veure amb vosaltres. Jo també he segut d’eixe parer molt de temps, ho reconec, més que res per mandra. Però últimament, no sé què em passa, estic poètic. Allò que deia: em faig gran.

Enguany se celebren els aniversaris de dos poetes, un de català i un de valencià. Fa cent anys que va nàixer Salvador Espriu, i vint que va morir Vicent Andrés Estellés. Els dos van escriure la seua obra al llarg del segle XX, tot i que Espriu era una mica més gran. Tots dos són considerats dels poetes més importants en llengua catalana del darrer segle. Malgrat ser molt diferents.

Comencem per Estellés. Tinc costum de dir als meus alumnes (sabeu que sóc professor de secundària) que Vicent Andrés Estellés és un autor que agrada fins i tot els qui no han llegit mai poesia. Ho tinc comprovat: llijo en veu alta un poema seu a classe, i escolten, i noto que els impacta. La seua manera d’escriure és directa, de vegades col·loquial, arriba amb facilitat. Però ho fa sense perdre la força, amb un contingut molt humà: sap expressar com pocs l’amor, el goig de viure, la passió, de vegades també la desesperança.

En Estellés hi trobareu una mica de tot, per a triar i remenar, segons el gust de cadascú i el moment. Des d’un poema dedicat al pimentó torrat, fins a una proclama patriòtica (“Assumiràs la veu d’un poble...”). Des d’un poema dolorós i sincer dedicat a la filla morta, fins a una composició humorística i festiva. Hi trobarem poemes d’amor (“No hi havia a València dos amants com nosaltres...”), i també poemes de mort. En resum, en la seua immensa obra hi ha la vida. Com deia en aquest breu poema:

“Només un mot que t’ho diria tot:

vida. Només. Amb això, bastaria...”

Salvador Espriu és molt diferent. Menys fàcil, cal dir-ho. Però crec que, a la seua manera, igualment intens. Té en comú amb Estellés els poemes patriòtics: “Ens mantindrem fidels / per sempre més al servei d’aquest poble.” I també la preocupació per la mort, però de manera més metafísica, menys vivencial. Espriu és més reconcentrat, requereix més del lector. Però també compensa, té versos i imatges d’una gran bellesa. Entre ells, alguns dels dedicats a Sinera, espai mític que, basant-se en Arenys de Mar (“Sinera” és Arenys llegit a l’inrevés), és representació de Catalunya.

Entre altres coses, la poesia d’Espriu és una poesia compromesa, amb un clam per la llibertat i també pel diàleg. Per la pau i el respecte. Alguns poemes semblen autèntiques pregàries, fins i tot n’imiten l’estil. Una poesia repleta de valors, que no pel fet que siguen coneguts no deixa de valer la pena recordar, especialment en els temps que corren.

(Si els voleu llegir, l’editorial Bromera té publicades sengles antologies d’Estellés i Espriu que estan prou bé)

Fernando Argenta i els clàssics

Hi ha notícies, fets, persones, que de cop i volta et transporten a una part substancial de la teua vida. Ahir es va conéixer la notícia de la mort, als seixanta-vuit anys, de Fernando Argenta. És molt probable que molts no el conegueu, o que la seua cara us sone com a presentador d'un programa de televisió, "El Conciertazo", que divulgava la música clàssica entre els xiquets. Per a mi, Argenta està lligat a un programa de ràdio, "Clásicos Populares", que forma part de la banda sonora de la meua infantesa i adolescència. Més encara: aquest programa va influir de manera decisiva en la meua formació personal, i suposo que en la de molta més gent.

Vaig començar a escoltar "Clásicos Populares", de Radio Nacional de España, perquè ma mare i ma germana l'escoltaven. Vaig créixer en una família en què la ràdio era un element quotidià, quasi omnipresent. Vaig sentir el programa de Fernando Argenta fent deures a l'hivern, treballant al camp a l'estiu, llegint, escrivint, esmondant tomaqueres, fent matemàtiques, regant carxoferes. Es tractava d'un programa que encara avui em semblaria genial i revolucionari: aconseguia fer que la música clàssica (com se la sol anomenar, de manera poc precisa) fos entretinguda, fins i tot divertida. Perquè el programa era, sobretot, divertit. Reies i t'ho passaves bé escoltant-lo. Aconseguien que els clàssics no només no foren avorrits, sinó atractius i entretinguts.

La clau era presentar la música clàssica amb sensibilitat i alhora amb una manca de reverència que la feia propera. Per a Argenta i la seua companya, la locutora Araceli González Campa, Bach era "el viejo peluca" i Beethoven "el sordo genial". Es treia transcendència al fet d'escoltar els clàssics i se'ls apropava a l'oient, que els assimilava amb naturalitat, sense cap consciència d'estar accedint a un contingut d'alta cultura. No calia tampoc saber solfeig, ni formar part de l'elit musical. Senzillament, la música t'agradava, perquè Argenta sabia com fer perquè t'arribés. I un cop començaves per les peces més conegudes i populars, acabaves accedint a l'immens conjunt de la música clàssica.

Em recordo amb catorze o quinze anys anant al mercat del dimecres a comprar cintes de casset de Mozart o Dvorak. Recordo com estudiava posant-me canals de clàssica de fons (i encara ara, és la música que em va millor per a treballar): Radio 2, Catalunya Música. Fins i tot vaig arribar a dirigir i presentar un programa de música clàssica a Ràdio Benicarló: es deia "Discoteca Clàssica", i més endavant, "Toccata i Fuga". Ara, això em fa enrogir, de pensar en la gosadia: jo no era, ni ho sóc ara, un expert en aquesta mena de música, només un aficionat bàsic, però la inconsciència adolescent em va portar a llançar-me a l'efímera aventura de fer un programa que estava descaradament inspirat en els "Clásicos Populares" de Fernando Argenta.

Ahir, l'entranyable Fernando Argenta va morir. Ja disculpareu el to massa personal d'aquest article, però la seua desaparició m'ha fet reviure tota una etapa de la meua vida, tot un aspecte de la meua formació, sense el qual no seria qui sóc. Disculpeu l'expansió sentimental.

Article aparegut a La Veu de Benicarló, núm. 912 (6 de desembre de 2013)

Desmuntant Macbeth

Francesc Puigpelat
El retorn de Macbeth
Alzira, Bromera, 2013 ("L'Eclèctica", 221)
XXIV Premi de Novel·la Ciutat d'Alzira

Suggerent exercici el que es planteja Francesc Puigpelat en aquesta novel·la: escriure una continuació de Macbeth, de Shakespeare. Suggerent i també agosarat, per dos motius. En primer lloc, per l'alta consideració que l'obra original té en el cànon de la literatura occidental, fet que la converteix en gairebé "intocable". En segon, perquè Puigpelat no es limita a imaginar-ne una segona part, sinó que s'atreveix a reinterpretar el sentit convencional que se li ha donat a la primera.

L'acció se situa quaranta anys després de la mort del rei Macbeth, és a dir, quatre dècades després del final de la tragèdia shakespeariana. Un suposat fill il·legítim de Macbeth, amb el mateix nom, arriba al castell de Fleance, fill de Banquo. Els dos fills dels protagonistes de la història original es desvetlaran mútuament, al llarg d'una nit intensa, els enigmes i les claus de la vida i la mort dels seus pares. Amb l'aparició d'altres personatges i diverses sorpreses i girs argumentals que faran que, a la fi de la nit, de la conversa i de la novel·la, tant els personatges com el lector coneguen la veritat, allò que realment va succeir. I les conseqüències posteriors.

La proposta de Puigpelat és original i està duta amb bon pols narratiu. Tot i que parteix d'una condició prèvia que, en certa manera, la limita: el lector ha de conéixer i tenir ben present l'argument de la tragèdia de Shakespeare. Si no, difícilment en gaudirà al mateix nivell. Perquè ens trobem davant d'un divertiment intel·lectual que juga a plantejar dubtes i descobrir buits o incongruències en la història original, per a després solucionar-los i donar-los resposta. Assistim, per tant, a una mena de desmuntatge en peces de l'obra de Shakespeare, per a després tornar-la a muntar, fins que ens dóna (potser) un objecte diferent al primer. Tot un exercici de crítica i d'interpretació literària, portat a la pràctica en forma de novel·la.

Certament, el novel·lista es pren llicències, que alguns puristes potser rebutjarien. En realitat, però, només fa el que ha de fer un novel·lista: inventar, fabular. Per exemple, amb el personatge de Lady Macbeth. En l'obra de Shakespeare, ben poca cosa sabem d'ella, simplement que és el paradigma de l'ambició i la maldat. Puigpelat li inventa una biografia, un caràcter, algunes relacions desconegudes amb altres personatges, i li dóna una entitat absolutament nova. Igualment, interpreta la figura del rei Macbeth de manera més complexa i, diguem-ne, humana, fins i tot contemporània. Es podria dir que eixos no són els personatges de Shakespeare. Però, recordem-ho, ens trobem davant d'una novel·la, no d'una reescriptura del clàssic. L'operació de Puigpelat és lícita, i a més se'n surt molt bé.

Diem que se'n surt perquè, per damunt de tot, El retorn de Macbeth es llegeix amb gust, i el lector sent contínuament el desig de saber com es resoldran els diversos enigmes plantejats. El novel·lista juga bé les seues cartes, i el lector no només sent el plaer de revisitar i analitzar el clàssic que ja coneixia, sinó també el de seguir la intriga d'una nova novel·la.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 910 (22 de novembre de 2013)

Un país sense televisió

Mai hagués esperat que el tancament de Canal 9 per part del govern valencià em produïra una commoció semblant. Fa anys que Canal 9 no forma part del meu horitzó audiovisual, ni tan sols sé en quin número el tinc al meu televisor, i només la veig quan hi ha pluges intenses. Des d'un punt de vista televisiu, els programes que feia no m'interessaven, quan no em repel·lien, perquè formaven part d'un pa i circ repugnant i alienant. Recentment, hi havia programes dignes (com "Trau la llengua"), però reconec que la meua dinàmica d'ignorar el canal ja era difícil de canviar. Ideològicament, era impossible veure la televisió dels valencians sense sentir un profund fàstic per la manipulació política a què feia objecte la ciutadania. Res de nou: per a molts, Canal 9 era una vergonya.

I tanmateix, la notícia del tancament m'ha disgustat profundament. Segurament, sempre quedava la possibilitat de, algun dia hipotètic, redreçar-la i convertir-la en una televisió digna. Ara, fins i tot això ens han tret. Al capdavall, era un mitjà en valencià, l'únic que existia al país. Els xiquets valencians ja no poden veure dibuixos en valencià. Tots els esforços que faça l'escola seran encara més estèrils (ja ho eren), perquè la presència pública de la nostra llengua queda abocada a l'abisme: el valencià es dirigeix així cap a la invisibilitat social. Una llengua que no "viu" en la seua societat, que no es troba al carrer i en els mitjans, és una llengua inexistent, un patois que es parla a casa i amb quatre amics. Ja ho era, no ens enganyem, però el tancament de RTVV és la llosa que tanca el sepulcre.

Els valencians ens mereixíem una ràdio i una televisió públiques en valencià. Ens la mereixíem, i ens l'han pres. Es consuma així, cada cop més, el procés de sucursalització dels valencians. Totes les notícies sobre nosaltres que veurem seran filtrades des d'informatius realitzats a Madrid, serem com a molt una desconnexió "regional" de les cadenes "nacionals". Amb la democràcia i l'autogovern autonòmic, els valencians ens vam dotar d'algunes eines per a revertir la dinàmica sucursalitzadora que els sectors valencianistes havien denunciat durant el franquisme. A poc a poc, aquelles tímides ferramentes van desapareixent, en el camí accelerat cap a una nova "regionalització" dels valencians.

Des d'alguns sectors s'aplaudeix la decisió del govern d'Alberto Fabra, escudant-se en criteris econòmics. Com que RTVV era profundament deficitària, calia tancar-la, i això suposa un pas endavant en la reducció del famós dèficit públic. Val a dir, però, que hom sospita que han enfonsat l'ens després d'haver-lo fet malbé a consciència. Qui són els culpables de la mala gestió? No és l'existència com a tal de televisions autonòmiques allò que caldria qüestionar-se, sinó la capacitat de gestionar-les d'uns polítics corruptes i immorals que no només han endeutat a propòsit la televisió, sinó que l'han convertit en un titella al servei dels seus interessos. A més, de veritat algú creu que amb els diners que ara s'estalviaran invertiran en coses, com diuen, "més necessàries"? De debò pensa algú que ara dotaran els hospitals i contractaran més mestres? Per favor, però és que encara queda algú que no veja en mans de quins polítics ens trobem?

Vull creure que no. Vull creure que els valencians no ho tenim tot perdut. Vull creure que encara es pot tornar enrere, i tenir una televisió valenciana en valencià i de qualitat, sense manipulació. Vull creure-ho, però no sé si puc.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 908 (8 de novembre de 2013)

Paraules amb saó / 10: garrama

Aquests jugadors de cartes de Caravaggio fan garrames

El mot que volia comentar en l'entrada d'avui me'l va suggerir l'altre dia la meua bona amiga Imma Pitarch, d'Albocàsser, que tot i no ser filòloga és una de les persones que conec amb més estima i amor per les nostres paraules.

A Benicarló i el Maestrat en general, garrama és un mot molt usual. L'apliquem, sobretot, al joc, com a sinònim de 'trampa'. Quan un juga al cinquet, o al guinyot, o al parxís, i no juga net, li diem: "Estàs fent garrama!", "No val fer garrames!". En els jocs infantils, quan érem xiquets, ho déiem constantment. I qui fa garrames, és un garramós. Són paraules que coneixem des de ben menuts, que hem aprés jugant amb els germans i els amics, i que de tan sentits i interioritzats que els tenim, ni tan sols reparem en ells.

Doncs bé, no busqueu garrama al diccionari normatiu (el DIEC), perquè no el trobareu. Tampoc al Vocabulari de cruïlla de Joan Beltran, tot i que segurament és propi de l'àmbit territorial del sud de Catalunya, perquè sí apareix al llibre El parlar de la Ràpita, de Pep Carcellé. També el recull el "salvador" Diccionari català-valencià-balear d'Alcover i Moll: "Engany, trampa, principalment en el joc o en els tractes". I el situa en aquest sentit a Tortosa, el Maestrat i Castelló; i fins i tot ho il·lustra amb una cita de l'escriptor castellonenc Josep Pascual Tirado, la qual cosa em demostra que les "garrames" arriben més al sud que no em pensava. De fet, segurament abraça tot el valencià, tot i que ho hauria de comprovar algú amb més documentació que jo. Per cert, que el DCVB recull garramós però només el situa a Morella.

El més curiós és l'origen de la paraula, que segurament és el que recull l'Alcover-Moll com a primera accepció: "Tribut que es pagava, entre els moros, al rei o senyor territorial [...]". Més curiós encara: el diccionari de la Real Academia Española també arreplega el mot: "Cierta contribución que pagan los musulmanes a sus príncipes"; i afegeix com a col·loquialisme: "Robo, pillaje, hurto o estafa". És a dir, d'un tribut entre moros va passar a significar un robatori o estafa, i d'aquí a les trampes en el joc. Potser per alguna creença popular que tractes entre moros no podien ser nets? Pot ser.

Tot i que a risc de no ser entés, jo ho tinc molt clar: prefereixo dir-li a algú garramós que trampós. No ho sé, té un altre sabor. És més contundent. I em porta a les discussions quan jugàvem, de menuts, amb els germans, i ens discutíem per una carta mal tirada o per comptar de més al parxís. És el poder de les paraules.