Barcelona, L'Altra Editorial, 2016
Traducció de Yannick Garcia
Sembla que L'Altra Editorial vol traduir en català les principals obres de la narradora nord-americana Carson McCullers (1917-1967), i aquest volum de relats n'és la primera mostra. McCullers va aparéixer de manera esclatant i precoç amb El cor és un caçador solitari (1940), i la seua consistència es confirmà amb novel·les com Reflexos en un ull daurat (1941). Uns pocs títols més es poden afegir a la seua trajectòria, truncada per la malaltia, l'alcoholisme i una mort prematura. Però són prou perquè siga tinguda com una de les veus amb més personalitat pròpia de la narrativa dels EUA del segle XX.
La balada del cafè trist és un títol encertadíssim, que podria titular perfectament aquesta ressenya, ja que té el punt de melancolia que impregna bona part dels relats, i en certa manera el conjunt de l'obra de l'autora. El relat que porta aquest magnífic títol és el més llarg del recull, i pertany al gènere del que en certs moments s'ha anomenat nouvelle o novel·la curta: massa llarg per a considerar-se només un conte, però no arriba a la complexitat d'una novel·la. Però això són consideracions taxonòmiques sense importància. En un ambient molt ben dibuixat del sud nord-americà, un petit poble sense horitzons, s'hi narra la història de la senyoreta Amelia, un personatge ben peculiar, inoblidable, i la seua relació estranya amb un suposat cosí que es presenta un dia al poble. Amelia, una dona enorme, ossuda i amb trets masculins, acull el geperut cosí Lymon a casa seua, i temps després obren el café que dóna títol a la història, l'única alegria en aquella població. Fins que un dia arriba un expresidiari que havia estat casat durant deu dies amb la senyoreta Amelia.
Les relacions entre els personatges d'aquest triangle són difícils d'explicar i de raonar, i l'autora no ho fa, com si donara per fet que pertanyen a l'inextricable món dels sentiments humans. Per què s'ajunten, per què s'enfronten, per què s'estimen i s'odien. El que sí destil·la aquesta narració, que funciona com una peça d'orfebreria en què tot és mostrat i res dit, és una profunda sensació de solitud, especialment colpidora en el cas d'Amelia.
I aquesta solitud és ben bé el que domina la resta de relats del llibre. Solitud, desengany, desesperança. A "Wunderkind" una nena que viu sota la pressió de ser una gran pianista descobreix que no podrà ser-ho. L'home sense família del conte "El passavolant" s'enfronta un dia, de sobte, a la recança d'una vida estable que no té. "Un dilema domèstic", amb un títol volgudament anodí, amaga el profund drama d'un marit que ha de cuidar pràcticament sol el fill mentre la seua dona davalla cap a l'alcoholisme.
Es tracta d'un retaule de personatges tendres enfrontats a situacions cruels. Situacions sovint senzilles (excepte en el primer i més llarg relat, on tot és més complex) que retraten la tragèdia quotidiana, el patiment pròxim de l'ésser humà.. Tot escrit amb un estil molt acurat, transparent, que transmet moltes més coses, molts més sentiments, de les que realment diu.
Article publicat a La Veu de Benicarló, núm 1057 (4 de novembre de 2016)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada