En aquests casos solc fer meu l'argument d'eixos alumnes, i els dic que, efectivament, la literatura no serveix per a res; com, de fet, la major part de les millors coses de la vida, com una cervesa amb els amics, l'amor, una posta de sol. Tanmateix, no és cert. La literatura té la utilitat d'ajudar-nos a entendre'ns a nosaltres mateixos i entendre la realitat que ens envolta. En aquest sentit, és una de les eines més potents que hi ha.
Aquests dies ho he tornat a explicar a propòsit de Hamlet, en l'assignatura de Literatura Universal. Hi ha una escena, que Shakespeare situa significativament al bell mig de l'obra, en què es representa una obra teatral: és la famosa escena del "teatre dins el teatre". Però situem-nos. Hamlet ha rebut la revelació que el seu pare ha estat assassinat per Claudi, actual rei i germà del difunt, que a més s'ha casat amb sa mare. Però no està segur de la veritat i ordeix un pla: demana a uns actors que representen una petita peça teatral davant la cort en què es posa en escena una situació idèntica al presumpte assassinat de l'anterior rei. Depenent de la reacció de Claudi, Hamlet comprovarà si és culpable.
Quan explico aquesta escena, intento transmetre (sense èxit, ai las) la complexitat que té i la profunditat de sentit que Shakespeare li atorga. De sobte, ens trobem que els personatges de l'obra que estem llegint (Hamlet, Claudi, Ofèlia i companyia) deixen de ser simples personatges per a esdevenir com nosaltres, espectadors. Es planteja un tema que als barrocs els entusiasmava: quins són els límits entre la realitat i l'aparença, entre la veritat i la ficció. Si els personatges es transformen en espectadors, com nosaltres, adquireixen una entitat més real. On comença i on acaba la ficció en aquest joc d'espills? Què és teatre i què realitat? Qui ens diu que nosaltres, espectadors "reals", no som també personatges d'una enorme obra, "el gran teatro del mundo" que deia Calderón? La vida és teatre també, és ficció. D'ací a dir que la vida és un "somni", una "il·lusió" (de nou, Calderón), hi ha només un pas. D'una altra manera, la pel·lícula Matrix plantejava un tema semblant.
Però encara podem donar-li un altre pas de rosca a l'escena. Allò que Hamlet fa representar als comediants és la realitat del que ha passat: l'assassinat del seu pare tal i com es va produir, un fet que en la vida "real" només coneixen l'assassí, i que ell mateix sospita. Tota la resta de personatges, la resta de Dinamarca, no ho sap. Per tant, allò que està passant en l'escenari de la ficció teatral és més "real" que l'aparent "realitat": en l'obra teatral que Hamlet i els altres observen, que en teoria és ficció, s'està representant la "veritat", una veritat que tothom desconeix.
Claudi s'aixeca sorprés i iracund, i fa aturar la representació, perquè veu que allò que s'està representant davant de tothom és l'assassinat que ha comés. Amb aquest fet, es descobreix davant Hamlet, i demostra la seua culpabilitat. Per tant, el teatre, la "ficció", allò que era teòricament "invenció", la literatura al capdavall, no només és l'autèntica veritat sinó que ajuda a entendre la realitat. Shakespeare ens està dient que el teatre, la literatura, l'obra d'art en definitiva, són un camí d'accés al coneixement, mostren la veritat més profunda i autèntica.
Per a què serveix la literatura? Shakespeare ho tenia clar: per a entendre millor el món i a nosaltres mateixos. I per a saber qui ha matat el pare de Hamlet, és clar.
Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1222 (28 de febrer de 2020)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada