dilluns, 13 de setembre de 2021

Hi ha homes que no condueixen

Aquest estiu hem anat de vacances amb autocaravana. La meua dona i jo, quan viatgem amb el nostre vehicle, solem fer torns per conduir quan la tirada de quilòmetres és molt llarga; i quan ens desplacem des del lloc d'estada, sovint condueix ella i jo consulto el Google Maps. Ens va bé així: ella condueix millor que jo, més tranquil·la i segura, i jo solc orientar-me millor. Així ho vam fer eixos dies també, ja que l'autocaravana que vam llogar no tenia navegador i calia consultar bastant el mòbil en els desplaçaments.

El cas és que ens vam adonar que, quan ens creuàvem amb altres autocaravanes, cosa que passava amb certa freqüència (ja sabeu que ara s'ha posat de moda, no som massa originals tampoc), el conductor de l'altra sempre era l'home. Quan dic sempre vull dir sempre, sense excepció, fins al punt que la meua dona es preguntava si era l'única que conduïa. Cal tenir en compte que en les autocaravanes hi solen viatjar famílies, o almenys parelles. No sé si en tots els dies i quilòmetres de vacances vam arribar a veure una o dues conductores.

Això em va semblar un exemple clar d'allò que s'anomenen "rols de gènere", o "estereotips sexuals". La part masculina de la parella sol ser la que condueix: això és així. Les dones saben conduir en general (no és com en la generació dels nostres pares, quan moltes dones no es treien el carnet), i condueixen; però quan van tots dos en el vehicle, sol ser ell qui agafa el volant. Fixeu-vos-hi. Això no passa només amb les  autocaravanes, és clar. M'hi he fixat en moltes parelles que conec. I que conste que no crec que siguen masclistes, ni discriminatoris; no ho són gens. Senzillament, és així, i no s'ho plantegen. Justament el fet que siga inconscient mostra que és un rol social assumit de manera implícita.

La meua dona i jo no som exemple de res. Senzillament, diguem que jo mai m'he sentit còmode amb el paper que, tradicionalment, s'atribuïa als xics. Ni m'ha atret especialment conduir, ni distingeixo les marques dels cotxes, ni tinc habilitat per a les tasques
manuals o el bricolatge, ni m'interessa el futbol, per posar alguns exemples. Durant alguns anys, això em produïa una certa insatisfacció, com si no complira amb les expectatives que suposadament havia de satisfer. Ningú m'ho reclamava, però jo sentia que no sabia fer el que tocava. Amb els anys, m'ho he tirat més a l'esquena, i si no sé arreglar un endoll, crido a l'electricista i avant, sense complexos. Més recentment m'han explicat el concepte de "noves masculinitats" i m'hi he identificat en algunes coses. No cal saber fer segons què o ser de determinada manera pel fet de ser home.

I tanmateix... Confesso que, durant les vacances en l'autocaravana, va arribar algun moment que vaig voler conduir jo, i no només perquè descansara la dona. Potser perquè en les parelles d'amics que anaven amb nosaltres també conduïa sempre l'home, potser per la pressió de veure que a tot arreu (als pàrquings, a les gasolineres) els altres homes s'adreçaven a mi donant per fet que era el mascle conductor. Potser perquè em va rebrotar el complex d'inferioritat que em devien inculcar de ben menut, les idees preconcebudes sobre què ha de fer un home com cal, i que jo creia que tenia superades.

Però no. El rol de gènere, les normes sobre quin és el suposat paper de l'home, amb tota la pressió que això suposa, segueix existint, enfonsa les seues arrels en un passat remot, en segles de convencions socials, i trau el cap quan menys ens ho pensem. I per a alguns homes és una font d'insatisfacció i de complexos. Per no parlar que aquest repartiment de papers repercuteix també en l'autolimitació de les habilitats pròpies per part de les dones. I així estem. Els estereotips sexuals ens marquen encara més del que pensem.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1300 (17 de setembre de 2021)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada