Homenatge a Josep Igual

Ahir vaig assistir a l'homenatge que es va fer, a la Biblioteca Sebastià Juan Arbó d'Amposta, a l'escriptor benicarlando Josep Igual, mort el passat 25 de març. L'acte es feia dins el marc de les XVI Jornades de les Lletres Ebrenques. En una primera part, es va presentar el llibre col·lectiu Josep Igual i els dies, i es van projectar les col·laboracions gravades de les persones que no havien pogut assistir, entre els quals gent com Eliseu Climent, Enric Sòria, Joan Garí o Toni Mollà. A la nit vam poder veure diverses accions poètiques, lectures de textos i parlaments d'homenatge, en els quals hi vam participar desenes de persones, que hi actuàvem moguts per l'amistat personal i/o l'admiració literària.

La quantitat i el gruix de les aportacions fan pensar que el llegat literari de Josep Igual inicia ara un altre recorregut en el qual té futur. Els lectors i amics de l'autor prenem encara més consciència ara que ha desaparegut de la vàlua de la seua producció i de la necessitat que no desaparega en l'oblit, i actes com aquest són determinants en aquest sentit. És el moment, també, d'avaluar quina ha estat la seua aportació, de situar la seua figura en el context de la literatura catalana, com bé va indicar Lluís Roda. 

Transcric ací la meua intervenció a l'acte d'Amposta, necessàriament breu atesa la quantitat de participants que érem.

Presentació de L'incert alberg a Benicarló. 27 de gener de 2017

(No puc deixar de dir, abans de començar, que he escrit açò escoltant Bach a la gramola casolana, com diria Josep.)

Tot i ser tots dos de Benicarló, vaig conéixer Josep Igual abans com a lector que personalment. Ell formava part de l’admirable, gairebé mític, grup que es movia a l’entorn de l’Associació Cultural Alambor. Publicaven el setmanari Benicarló Crònica, la revista Passadís, organitzaven trobades literàries; Josep publicava els seus primers llibres de poesia. Parlo dels 80, i ja ens n’ha parlat, com a testimoni directe, Josep San Abdón. Soc uns anys més jove que Igual, i per tant jo seguia aquells moviments des de l’atònita mirada d’un adolescent que va descobrint i alhora creant el seu lloc al món. Josep formava part d’aquell grup que eren per a mi com uns germans grans que admirava i m’obrien camins i inquietuds que d’altra manera no hauria conegut.

No va ser, tanmateix, fins anys després que el vaig començar a llegir. Des del primer moment em va atraure la qualitat de la seua prosa, sobretot, i vaig descobrir enlluernat el seu dietarisme. Va ser llavors, ja durant la primera dècada del segle, quan el vaig conéixer personalment. El vaig començar a tractar, si no recordo malament, quan va guanyar amb El rastre dels dies el XV Premi de Narrativa Alambor de 2003 (en el qual jo formava part del jurat); llavors vaig ser l’encarregat de presentar-lo amb ell mateix a Benicarló. Després també vaig col·laborar amb ell en les presentacions, a Benicarló i a La Ràpita, de la seua antologia Poemes escollits (1987-2007), el 2007, i de L’incert alberg a Benicarló el 2017. Em sento realment privilegiat d’haver pogut compartir taula i conversa amb Josep en totes aquestes ocasions, i que ell mateix comptara amb mi per a parlar dels seus llibres.

Crec que no dic res de nou si afirmo que Josep Igual és un escriptor a reivindicar. Cada nou llibre d’ell que he llegit, especialment dels seus dietaris, m’ha renovat l’interrogant: com era possible que no fora més conegut i reconegut? Segurament per la seua voluntat de viure en aquestes tan estimades perifèries nostres, i també per la seua resistència a formar part dels cercles i capelletes literàries. No vaig a fer una anàlisi de la seua obra, perquè ni jo tinc la capacitat ni tots plegats tenim ara prou temps, però deixeu-me dir només una cosa. L’estil de Josep és dels més rics i estimulants que hi ha hagut en català en els últims anys, era un mestre en allò que en podríem dir “desautomatització verbal”: dir les coses, de vegades les més quotidianes, sense banalitzar l’expressió, amb una voluntat de treball metafòric i estilístic, de manera que el lector renove la visió sobre la realitat; un estil fastuós, amb un ús precís i hàbil de l’adjectivació, amb un punt preciosista, que provoca un intens plaer estètic. Això amanit amb un pòsit de referències literàries i culturals que ja en ell mateix suposen un enriquiment per al lector. Tot passa pel tamís de la literatura. Perquè per a Josep Igual, la vida era literatura, i la literatura era la vida.