divendres, 13 de maig de 2022

Addicte als comentaris

No sé si deu ser greu, començo a pensar que sí. Ja fa temps que quan llegeixo notícies a internet, sobretot a facebook, que és la xarxa que solc utilitzar més, tinc tendència a mirar els comentaris que els usuaris hi posen. Fins i tot m'hi entretinc més que amb la notícia o l'article en ell mateix. És com un descens als inferns, una atracció fatal per alguna cosa tèrbola que em causa alhora repulsió i fascinació.

La cosa va començar per a mi durant la pandèmia, i especialment s'intensificà durant els debats al voltant de les vacunes. A sota qualsevol notícia sobre els efectes de la covid, sobre els avenços o dificultats en investigació, hi veies la quantitat de comentaris. Facebook te'n destacava algun, hi clicaves. Ja havies begut oli. Accedies així a uns debats delirants, en què tothom sabia de tot. La pandèmia ens ha descobert amb quina facilitat hi ha una gran quantitat de gent que opina de tot.

Un dels aspectes més inquietants d'aquest submón: la icona de la careta que riu. Una notícia sobre vacunació al facebook, i a sota tres-centes persones que posen la icona que indica que allò els fa riure, que se'n foten. En el mateix fil hi ha comentaris que reben aquesta mateixa careta, com un menyspreu lacònic de rebuig; és el riure del cunyat, "tu què sabràs", "no em faces riure, home", l'absència total d'argumentació. No és un riure simpàtic, no; és el riure àcid del joker.

El problema de tot aquest univers de comentaris és que en alguns moments pots arribar a pensar que et mostren el pols de l'opinió general de la població. Sortosament no és així. Tot i la quantitat de comentaris d'antivacunes, per posar un exemple, al final la gent majoritàriament es va vacunar. Malgrat els extremismes polítics que llegeixes en les xarxes, les opinions demencials i intolerants, al capdavall el gruix de la societat té més sentit comú. De tant en tant cal posar en quarantena el que llegeixes en aquests fils d'internet, sortir de la pantalla i respirar l'aire fresc de la gent real.

I tanmateix, no puc evitar-ho. Sovint ni tan sols llegeixo l'article, vaig directament als comentaris. A sota, a un clic, s'obri tot un món d'opinions sense fonamentar, una finestra a l'estultícia humana, a l'agressivitat gratuïta de gent que s'insulta sense ni tan sols conéixer-se. És una un dels millors exemples d'aquesta tendència actual a la manca de diàleg, a mantenir-se en la pròpia idea sense cap argumentació sòlida.

Vull deixar de mirar els comentaris internàutics, vull prescindir d'eixa riuada de negativitat. Però exerceix sobre mi la fascinació de l'abisme, l'atracció del costat fosc de l'ésser humà. M'ho hauré de fer mirar?

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1332 (13 de maig de 2022)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada