dimarts, 31 de maig de 2022

'Seny i sentiment': sempre Jane Austen

Jane Austen, Seny i sentiment
Barcelona, Viena Edicions, 2021
Traducció de Xavier Pàmies

L'editorial Viena va començar fa poc més d'un any amb aquest llibre la col·lecció "Club Victòria", dedicada a les novel·les angleses del segle XIX, de les quals Jane Austen seria l'exemple més conegut. A hores d'ara, el catàleg de la col·lecció ja compta amb set títols, entre ells un altre Austen (Mansfield Park), així com Agnes Grey d'Anne Brontë, Jane Eyre de Charlotte Brontë o Una habitació amb vistes d'E.M. Forster, que tot i ser posterior es relaciona amb el mateix món victorià. Les edicions són acuradíssimes, precioses, i tant per això com pel fet de posar a l'abast en català novel·les clàssiques que són d'indiscutible referència cal saludar amb entusiasme aquesta iniciativa i felicitar l'editorial.

Pel que fa a Seny i sentiment, hi veiem algunes semblances amb l'altra novel·la més coneguda de Jane Austen, Orgull i prejudici. També ací hi trobem unes germanes protagonistes, de nou s'hi barregen la necessitat de trobar marit i les dificultats econòmiques que ho condicionen tot, l'ambientació és molt similar i fins i tot el títol reflecteix unes actituds que podem trobar en els personatges protagonistes. En aquest cas, les germanes són Elinor i Marianne Dashwood: Elinor és el seny, l'equilibri, la mesura, la ponderació; Marianne és el sentiment, l'espontaneïtat, la vivència apassionada.

Hem parlat de les semblances amb Orgull i prejudici, però ja hi veiem alguna diferència: el protagonisme de la novel·la és en aquest cas predominantment femení, encara més. El paper dels homes que interessen a les germanes Dashwood és molt menys remarcable, són mers comparses, figures necessàries per a l'anàlisi i la vivència de les germanes i altres dones que circulen per la novel·la. És una novel·la molt centrada en els personatges femenins, fins al punt que en algun moment, especialment al desenllaç, es troba a faltar que l'autora hagués fet una mica més de dibuix dels masculins.

L'argument, explicat en breu, és simple, com sol passar amb les novel·les d'Austen: les dues germanes pateixen sengles desenganys amorosos, i l'afronten de manera diversa d'acord amb la manera diferent de ser que el títol enuncia. Mentre Marianne s'enfonsa i ho viu de manera molt intensa, Elinor porta les seues dificultats amb enteresa, dignitat i discreció. Al capdavall, la posició de l'autora sembla favorable a aquest darrer posicionament, com ho prova la focalització prioritària en Elinor, i el mateix desenllaç. Entre línies, hi ha una crítica irònica als excessos sentimentals del romanticisme, ben estés ja en l'època d'escriptura del llibre (1811). No és gratuït que, tot i conviure cronològicament amb el moviment romàntic, Austen no en puga ser considerada part. Perquè ser romàntic, en història de la literatura, no és simplement tractar d'amor.

Les novel·les d'Austen tenen diversos mèrits que no seré jo qui descobrisca ara. Però no puc deixar de comentar com reflecteixen amb ironia tot un món social molt determinat, el de l'alta societat anglesa d'inicis del segle XIX, la manera de relacionar-se, i com els diners ho condicionaven tot, fins i tot (o sobretot) les relacions sentimentals i matrimonials. En aquest sentit, són extraordinaris els passatges en què intervenen el germanastre de les protagonistes i la seua esposa, personatges per als quals els diners ho són, simplement, tot.

I l'altre mèrit d'Austen, potser el primer que hauríem d'haver esmentat: la llegibilitat, que es fonamenta en un gran domini de l'escriptura. És admirable confegir quatre-centes pàgines i fer-les passadores tractant uns temes en aparença tan banals. I la qualitat queda demostrada quan veiem que, contra tot pronòstic, segueix seduint els lectors actuals, fins i tot joves. Jane Austen mai defrauda.

 

Article publicat a:

La Veu de Benicarló, núm. 1334 (27 de maig de 2022) 

El Diari Online, 30 de maig 2022.

Web revista Saó, 31 de maig 2022.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada