Els fills de la mitjanit

Salman Rushdie, Els fills de la mitjanit 
Alzira, Bromera, 2008 ("L'Eclèctica", 156)
Traducció de Joan Sellent Arús.

El narrador d'aquesta novel·la, Saleem Sinai, va nàixer exactament a la mitjanit del 15 d'agost de 1947. És a dir, en el moment exacte que el seu país, l'Índia, assolia la independència. Això va lligar indissolublement la seua vida a la història de l'estat acabat de nàixer.

Amb aquest fet com a premissa central, Saleem es llança a una narració desbordant i monumental: la història de la seua família i d'ell mateix. Durant la primera part, explica els antecedents familiars, des que el seu avi Aadam va conéixer la que seria la seua àvia al Caixmir, fins al seu naixement. La segona part, la més extensa, explica amb deteniment la seua infantesa i adolescència, i es tanca amb la guerra entre l'Índia i el Pakistan de 1965. En la tercera part, Saleem detalla la seua vida fins al present, el 1978, quan té gairebé trenta-un anys.

Al llarg d'aquests seixanta anys, la narració recorre els principals fets que van marcar la història de l'Índia i el Pakistan. No es tracta, però, d'una novel·la històrica convencional, ja que la història és només el marc per desenvolupar la delirant història de la família Aziz primer, i Sinai després. Certament, els fets històrics semblen perseguir-los amb una predilecció gairebé màgica, especialment al protagonista, que viu a Delhi, Bombai i Pakistan, és testimoni d'aixecament militars, de guerres (com a víctima en la guerra de 1965, o com a soldat en la de Bangla Desh de 1971). Però independentment d'això, i per damunt d'això, és la història d'una família perseguida per les coincidències històriques. Fins a la inversemblança.

I és que la novel·la no pretén ser un document històric versemblant, perquè aquest component es barreja amb altres de màgics i fantàstics (d'una manera que recorda el realisme màgic). Saleem Sinai, pel fet d'haver nascut en aquella hora tan important per al país, és dotat d'unes facultats especials: té facultats telepàtiques i disposa d'un olfacte que li permet identificar de manera subtil tant olors com sentiments. És més, als deu anys descobreix que pot connectar mentalment amb els altres "fills de la mitjanit", els centenars de nens nascuts durant la primera hora d'existència de l'estat indi. Cadascun d'aquests nens gaudeix d'una propietat sobrenatural: un pot volar, un altre travessar miralls, n'hi ha canvien de sexe, o tenen poders de bruixeria. Saleem és conscient de les possibilitats que aquests fills de la mitjanit tindrien tots junts, i intenta organitzar-los. Tota una metàfora de les possibilitats embrionàries de l'Índia. Però els esdeveniments personals i col·lectius aniran per altres camins.

Amb aquesta barreja de components històrics i màgics, la novel·la avança portada per la veu narrativa de Saleem, una veu que es demora, explica, comenta, anticipa, recorda, es deté en infinitud de detalls. L'estil del narrador pot afectar en algun moment l'agilitat de l'acció, però també dota el relat d'una exhuberància que, de manera buscada, l'emparenta amb la tradició narrativa mítica oriental, índia i islàmica. I aconsegueix moments d'una gran brillantor constructiva i imaginativa.

En definitiva, una obra ambiciosa i monumental, apassionada i apassionant, aparentment caòtica (com l'Índia) però perfectament travada i planificada, que uneix història i màgia, humor i crítica política. Publicada per primer cop el 1981, va rebre el premi Booker, i l'any 2008 el Best of Booker, concedit a la millor novel·la dels quaranta anys del guardó.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 899 (6 de setembre de 2013)

Senyor de les mosques

Imatge d'una de les pel·lícules que s'han fet sobre la novel·la

El plantejament podria ser el d'una idíl·lica novel·la de nàufrags: una colla de nois anglesos entre cinc i dotze anys es troben sense adults en una paradisíaca illa de Pacífic, després que l'avió en què viatjaven ha patit un accident. Al principi, tot sembla una aventura: reunir-se, explorar, triar un cap; banyar-se, jugar, prendre els fàcils aliments, iniciar una mínima organització. Però de manera progressiva, tot anirà desintegrant-se, fins acabar convertits en uns autèntics salvatges.

D'una banda, els personatges de Ralph i el Porquet representen l'intent d'ordre. Ralph és a l'inici triat com a cap, tot i que serà el Porquet l'autèntica veu de la racionalitat, qui intentarà aconsellar Ralph. El cargol de mar amb el so del qual es convoquen les reunions simbolitza l'organització dels nois de l'illa; i el seu objectiu primordial serà mantenir un foc que avisa els vaixells de la seua presència a l'illa, és a dir, miren de no oblidar que ser rescatats és la prioritat. El foc encés simbolitza el lligam, per tant, amb la civilització.

En l'altre costat, hi ha la figura de Jack, xicot amb fusta de líder que serà l'encarregat de la caça, que es deixarà portar per l'embriaguesa de l'instint de supervivència, lligat a la caça i la sang. De mica en mica deixarà aflorar les pulsions salvatges i violentes, i constituirà una tribu enfrontada a l'organització de Ralph i el Porquet. Una tribu en la qual ell serà el cap obeït de manera cega pels altres nois, fins a deixar sols els altres dos.

La reflexió que proposa Golding és força suggerent. En el fons, ve a dir aquesta paràbola que seria la novel·la, l'ésser humà és un salvatge a penes civilitzat, i els impulsos primaris són prestos a reaparéixer en unes condicions favorables. Segurament per això els protagonistes són infants, en els quals el vernís de l'educació és encara prim i feble i pot esquerdar-se més fàcilment. I allò que el trenca és la por al desconegut, a una suposada bèstia que no és tal. Una bèstia inexistent a la qual la tribu de Jack acaba fent ofrenes, com un cap de porc clavat en una estaca.

Aquest cap de porc, de fet, és el que dóna títol a la novel·la. Simon, en una mena d'al·lucinació, té un diàleg amb el cap ple de mosques, i aquest és anomenat el Senyor de les Mosques. Que és, encara que no s'explicite en la novel·la, un dels apel·latius que tradicionalment s'ha atorgat al diable. Perquè el cap de porc simbolitza "les tenebres del cor de l'home" a què es fa referència en la darrera pàgina, aquella cosa que hi ha en l'home que fa que tot s'espatlle. "Com es que tot es fa malbé d'aquesta manera?", pregunta Ralph en un moment determinat (vuité capitol).

L'autèntica natura salvatge de l'home, la impotència de la civilització davant la barbàrie, la constatació que l'home és un llop per a l'home. O, com han dit alguns anant més enllà, la confrontació entre la democràcia i el totalitarisme. En tot cas, una lectura molt suggerent.

Preguntes sense resposta

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 897 (16 d’agost de 2013)

(Els dies que han passat des de la redacció i publicació d'aquest article fan que algunes qüestions no siguen ja d'estricta actualitat; com la darrera, que ha trobat resposta aquesta setmana, almenys en el sentit literal)

La inactivitat d’aquesta secció durant els darrers mesos (primer, propiciada per la feina; després, per la peresa, ho reconec) ha fet que se m’hagen anat acumulant unes quantes preguntes pendents. Cadascuna de les quals, potser, valdria per a un article. Ja el faré, si cal, però ara mateix no sé quin triar. I també cal dir que em fa una mandra estiuenca desenvolupar-les en un article. Aquestes són algunes de les preguntes que, per si de cas, vull que quede clar que no esperen resposta.

A propòsit del Ramadà, que ha tingut lloc aquest estiu, tenim consciència de la importància de la comunitat musulmana a casa nostra? Què pensem fer? Fem com si no estigueren? Anem deixant créixer la intolerància? Hi ha algun pla d’integració formulat des de l’Ajuntament?

Com és que uns quants economistes distants i freds demanen que a Espanya es baixen els jornals un 10% i gairebé ningú diu res? Fins quan seguirem aguantant?

De veritat la gent que té plaques solars ha de pagar per l’energia que produeix? Però, és que ens han pres per imbècils? Repeteixo: fins quan seguirem aguantant?

Per què cada cop hi ha més gent al nostre poble que fa públiques opinions ridícules sobre la llengua? ¿Som els valencians un poble tan desgraciat que serà incapaç de treballar constructivament per l’ús i la conservació de la seua llengua, deixant polèmiques que distreuen de l’objectiu?

La variant de la N-340 s’acabarà abans o després de la Sagrada Família de Barcelona?

I un misteri encara més gran: els carrers nous al voltant de l’avinguda Maestrat, seran algun dia per a circular, o hi volen fer un parc temàtic?

Per què els turistes vénen a Benicarló?

Què se n’ha fet dels concerts a festes d’agost? Algú de la comissió es planteja fer algun any, encara que fóra per casualitat, algun concert de música en valencià?

Per què les festes no il·lusionen el poble? No ens adonem que el programa cada any s’assembla més al de l’any anterior? Hem assumit ja que les falles són les autèntiques festes populars de Benicarló, i ja ho acceptem?

A qui se li va acudir tenir una figura a festes anomenada Dulcinea?

Com és que a festes només hi ha dames? Els homes no poden representar el poble? Fa por canviar les coses?

Per quin raó els programes menuts de festes són només en castellà?

I, per últim, la que aquests dies em neguiteja més: per què no plou? Ningú sent com jo que necessitem una bona tempesta que s’enduga la pols?

(Ara m'adono que potser aquesta darrera es pot llegir en clau literal o metafòrica)

 

 

La platja de Madrid

L'AVE ha arribat aquesta setmana a Alacant. Des de Madrid, és clar, no des de València ni des de Barcelona. Passant per Albacete, una ciutat de gran valor estratègic, com és ben sabut. Els alacantins ja poden estar contents. Ara compten amb una infraestructura fonamental, el tren que sens dubte necessitaven: la connexió amb la gran capital, la salvació econòmica per al País Valencià. Ara els madrilenys poden arribar a la Mediterrània en poc més de dues hores. Enhorabona.

Els grans estrategs espanyols han dissenyat per als valencians un futur esplendorós. Serem un dels motors econòmics d'Ep·panya, gràcies al sector turístic, capdavanter de la nostra recuperació econòmica. Gràcies als turistes madrilenys que ompliran Benidorm. És clar que l'aposta podria ser pel turisme estranger, fins i tot per un turisme de qualitat que no es basés només en el sol i la platja. Però és més fàcil i segur optar pels visitants de la meseta. I sobretot millor per als madrilenys, que així tenen més a prop la platja. Ara, per fi, Madrid té platja, o la té a només dues hores d'Atocha. I els valencians podem assolir la nostra vocació històrica, la nostra voluntat dins la indissoluble unitat de destí espanyola: ser la platja de Madrid, convertir-nos en un país de cambrers i socorristes a major glòria del turista castellà. Quina millor manera d'"ofrenar noves glòries a Espanya"?

És veritat, per què negar-ho, que mentre es gasten diners en aves tenim una educació retallada per totes bandes. Al cap i a la fi, per a què volem millorar l'educació, si hem de treballar en una botiga de souvenirs? És cert que amb la milionada que costa aquest tren, es podrien haver cobert molts altres serveis que, per a alguns ciutadans, poden tenir preferència. Com per exemple el corredor mediterrani, que garantisca una vertebració econòmica amb Barcelona i França. Per a aquests (pocs) ciutadans crítics, tenim el servei d'intoxicació mediàtica que parla del prestigi que suposa tot plegat; que som el segon país del món després de Xina en quilòmetres d'alta velocitat (en tenim més que Alemanya, i que Merkel ràbie); que això dóna visibilitat a la "marca Espanya". I l'espanyol mitjà aviat deixarà les crítiques, i passarà a sentir-se cofoi i a cantar "yo soy español, español"... i a mirar jugar la selecció.

Si, malgrat tot, alguns valencians desagraïts (entre els quals, de ben segur, molts lectors d'aquest pamflet infame) persisteixen en la seua actitud negativa, seran titllats ràpidament d'antiespanyols (un insult, com tothom sap), contraris al bé comú, antisistema, radicals. Res podrà aturar l'expansió triomfant de l'AVE per tot Espanya, passant sempre per Madrid. Ens enfonsarem en la misèria més absoluta, però tindrem unes vies d'alta velocitat que seran l'enveja d'Europa i el món.

O la riota?

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 899 (21 de juny de 2013)

Literatura de butxaca / 12 : Chandler

"Els assumptes policials -va dir, quasi gentilment- són un autèntic problema. Es pareixen molt als assumptes de política. Exigeixen homes de qualitat, però no ofereixen res de prou interessant com per atreure'ls. Per això hem de treballar amb l'únic que podem aconseguir... i el que aconseguim són individus com aquests."

Raymon Chandler, La dama del llac (1943), cap. 27

Literatura de butxaca / 11 : Hemingway

Actualitat d'unes paraules d'un personatge de Hemingway, a propòsit dels polítics espanyols.

"En Robert Jordan confiava en la República com a forma de govern, però creia que hauria de desempallegar-se d'aquella colla de lladres de cavalls que l'havien menada a la situació en què es trobava quan esclatà la revolta. ¿Hi haurà hagut mai cap poble els dirigents del qual hagin estat tan evidentment els seus enemics com aquest?"

Ernest Hemingway, Per qui toquen les campanes (1940), capítol 13, trad. Jordi Arbonès

Llegir Espriu

Salvador Espriu, Poemes i narracions (Antologia), Alzira, Bromera ("Els Nostres Autors", 70). Introducció i antologia d'Antoni Prats.

La millor manera de celebrar els aniversaris dels escriptors és llegint-los. I en el cas de Salvador Espriu, del naixement del qual es compleixen enguany cent anys, l'editorial Bromera ens ho ha posat molt fàcil, oferint-nos una oportuna antologia de la poesia i la narrativa d'aquest autor. Una antologia necessària, perquè les que hi havia eren o d'abast limitat o ja antigues. Aquesta, a cura d'Antoni Prats, ofereix un tast prou complet i coherent de part de l'obra espriuana, deixant-ne fora per raons pràctiques el teatre. Hem d'agrair, per tant, un cop més, a aquesta meritòria editorial valenciana el servei cultural que du a terme.

L'antologia es divideix en dos blocs ja indicats en el títol. El primer és el dedicat a les narracions. Tot i que Espriu és sobretot conegut per la poesia, no va ser fins a la postguerra que conreà aquest gènere. Durant els anys trenta, es dedicà de manera gairebé exclusiva a la narrativa, amb uns resultats gens menyspreables. És autor d'un conjunt de narracions notable, amb un treball lingüístic molt important, algunes de les quals anà reelaborant en diverses ocasions durant tota la seua vida.

Sens dubte, Ariadna al laberint grotesc (1935) és el cim de la producció narrativa d'Espriu, amb contes com "Els subalterns" o la celebèrrima "Tereseta-que-baixava-les-escales", una peça de precisió estructural que és tinguda merescudament entre les millors narracions escrites en català durant el segle XX. Ja en els darrers anys de vida, Espriu tornà a la prosa amb Les roques i el mar, el blau (1981), conjunt de recreacions o glosses d'episodis de la cultura clàssica, fetes sovint amb certa ironia, que barreja erudició, els típics personatges "grotescos" espriuans i un gran domini tècnic i lingüístic.

La guerra i la postguerra van abocar Espriu a la poesia, on veié el canal a través del qual poder expressar allò que volia esquivant la censura. L'antologia d'Antoni Prats ens permet veure molt clarament l'evolució de l'Espriu poeta. En els primers poemaris, hi predominava el tema del passat perdut, la preocupació per la mort i la finitud de l'existència. Reflexió, cal dir-ho, arrelada en les experiències col·lectives. Cementiri de Sinera (1946) presenta uns poemes de gran bellesa lírica i to elegíac, que articula al voltant del mite de Sinera (Arenys, i per extensió Catalunya) un cant sobre la desfeta del país: "Ran de la mar tenia / una casa, un lent somni" (poema XXV). Tant als poemes de Les hores (1952) com d'El caminant i el mur (1954), entre altres d'aquesta època, hi ha la reflexió sobre el pas del temps, sovint de manera més contemplativa i serena que angoixada.

La pell de brau (1960) és una reflexió poètica sobre la llibertat i la tolerància com a principis guia a la Península Ibèrica, i inaugurava l'etapa d'una poesia més cívica. Però cal tenir en compte que la poesia d'Espriu sempre havia tingut un vessant patriòtic i col·lectiu: les reflexions sobre la mort i el temps s'hi originaven. Crec que és aquest aspecte social allò que dóna unitat i sentit a la poesia espriuana, sovint entesa, potser amb una visió parcial, com una poesia metafísica, hermètica o complicada.

Els clàssics només ofereixen allò que contenen si se'ls perd el respecte. És a dir, si se'ls treu de la prestatgeria i se'ls llegeix sense prejudicis. I llegit amb aquesta actitud, Espriu té moltes coses a dir i molts lectors a guanyar. L'antologia que ens ofereix Bromera és un primer pas immillorable per a entrar en el bell món d'Espriu, aquell que va poder escriure: "He donat la meva vida a les paraules".

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 883 (10 de maig de 2013)

Tots som poliglots (a propòsit del lapao)

Ara que el Govern d'Aragó ha decidit rebatejar la llengua que es parla a la Franja com a LAPAO (Llengua Aragonesa Pròpia de l'Àrea Oriental; vegeu la notícia), en un eufemisme ridícul per a evitar el "maligne" nom de català, m'he adonat que ara ja parlo una altra llengua. Perquè si la gent del Matarranya parla LAPAO, jo també el dec parlar, perquè trobo que xarrem igual, què vols que et diga.

M'ha vingut al cap un article que vaig escriure el 2004 sobre un tema molt paregut. Ací el teniu, i ja obvio cap comentari més sobre el tema. Després de constatar el poc que hem avançat en aquests anys.

TOTS SOM POLIGLOTS
Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 455 (22 d'octubre de 2004)

La més recent rebrotada de la qüestió del nom de la llengua (que si valencià i català poden ser oficials per separat a Europa, que si s’hauria de dir valencià/català o català/ valencià, i altres discussions) en un principi em va indignar, després em va produir un cansament i una fatiga inaguantables, tot seguit vaig decidir ignorar el tema. Però finalment he obert els ulls. L’opció més raonable és enganxar-se al carro que toca.

M’explicaré. A la vista dels esdeveniments, està vist que això de la llengua no és, ni de bon tros, una qüestió científica (quins acudits!), sinó que depén de la voluntat de la bona gent, i que és una cosa que es tria. Sembla que si els valencians en pes i l’Estatut diuen que parlen valencià, això vol dir que no parlen català, i en conseqüència s’ha de parlar de dues llengües diferents, diguen el que diguen els lingüistes (què sabran ells!). Jo he arribat a la conclusió que és una gran idea, i que caldria portar-la fins a les últimes conseqüències.

Per què hem de parlar només de valencià i català? Crec que és inajornable plantejar un debat al poble benicarlando. Què parlem, nosaltres? No pot passar un dia més sense consultar la ciutadania local. La gent de Benicarló, què vol parlar? En aquesta consulta, enquesta o plebiscit popular, suposem, hi posaríem quatre opcions: “jo parlo valencià”, “jo parlo català”, “jo parlo valencià/català” (hauríem de posar-ne una altra amb “català/valencià”?) i “jo parlo benicarlando”. Per no coaccionar l’opció lingüística i en nom de la llibertat d’elecció, deixaríem un espai per a “altres”, amb el benentés que caldria detallar-les. Jo molt em suposo que guanyaria, i amb molt bon criteri, l’opció del benicarlando. Llavors caldria que el nostre il·lustríssim declarara el benicarlando llengua oficial de la localitat

La nostra ciutat seria espill per a d’altres, i aleshores apareixerien el vinarossenc, el calijó, el morellà i el canareu, per exemple. No em direu que no hi ha diferència entre les maneres de parlar d’aquests pobles. Doncs s’agafa la via directa de llengües diferents, i problema solucionat. Crec que podríem arribar a tenir entre Catalunya i el País Valencià uns quants centenars de llengües.

Potser algú pensa que les diferències entre totes aquestes llengües al nostre abast són mínimes, i que no permeten pensar que són llengües diferents. Que ens entenem perfectament. I aquí és on hi ha els avantatges. Molt prompte els valencians serem l’únic poble del món que, de forma natural, parlen dues llengües, valencià i català (o tres, si incloem el castellà). Amb el moviment que proposo, sense necessitat de fer cursets ni exàmens, ni estades a l’estranger, tots parlarem almenys quatre o cinc llengües. Les que calguen. Tantes com vulguem inventar-nos. I com que faran falta un fum de traductors, tindrem ocupació fàcil i assegurada.

La flama en moviment

En un període de pocs mesos, han dit adéu dos grups fonamentals en la història de la música en valencià: Al Tall i Obrint Pas. Què dir d'Al Tall, grup gairebé mític, part integrant de la cultura del País Valencià, uns pioners que van aconseguir vincular la música tradicional amb la reivindicació col·lectiva, i convertir-la en un signe d'identitat de potencialitats indiscutibles. No es pot negar que "Tio Canya" o tot el disc Quan el mal ve d'Almansa són autèntics himnes nacionals; himnes per a una nació que es nega a existir, i alhora es nega a desaparéixer.

Al Tall es poden retirar amb la satisfacció del deure acomplert. Durant dècades han sembrat la llavor de la música arrelada a la cultura pròpia i al país, i es poden retirar sabent que han donat fruit. De fet, Obrint Pas es poden considerar, clarament, fills o néts d'Al Tall. Aquests xics, formats en l'escola valenciana democràtica, han fet un salt endavant importantíssim. Han pres les sonoritats tradicionals recuperades per Al Tall i les han fusionat amb ritmes ballables: rock, ska, reggae, hardcore. Als inicis amb una certa ingenuïtat, limitant-se a emprar la dolçaina, però progressivament aconseguint un so unificat, propi, original i poderós.

Amb el temps s'han fet grans, i madurs, tant musicalment com lletrísticament. Els dos darrers discos, Benvingut al paradís (2007) i Coratge (2011) són per a mi els millors, els més complets. La qual cosa no vol dir que en discos anteriors no s'hi troben autèntiques perles que han passat a formar part del bagatge emocional de tota una generació: "Del sud", "Som", "La flama", i moltes més. I, al seu torn, han esdevingut mestres. Molts grups han seguit el model d'Obrint Pas: un so folk i alhora modern, unit a un compromís irrenunciable pel país.

Obrint Pas han aconseguit una cosa que fa vint anys, quan van començar, no semblava possible, ni tan sols somiable: que la música en valencià ocupés un espai de certa normalitat social. Ells han aconseguit que penetre en amplis sectors juvenils, i gràcies al seu compromís, que amb la música s'estenga el seu missatge. Un missatge que viu el fet de ser valencià amb optimisme, sense acritud, com un fet positiu ple de possibilitats, arrelat en el passat i l'essència col·lectiva i projectat cap a un futur que podem guanyar.

Ara, Obrint Pas ho deixen de manera indefinida. I ho fan amb el mateix esperit de sempre, com ho prova el fet que hagen anomenat la darrera gira "Seguirem". Seguiran ells (Xavi Sarrià, Miquel Gironés, Miquel Ramos i la resta), perquè de ben segur ens oferiran nous fruits de la seua activitat. I seguirem tots els altres, el país, els seus espectadors. Seguirem perquè la música en valencià és més viva que mai, hi ha més grups i de més qualitat i diversitat que mai, i això també ha estat gràcies a la normalitat que ha suposat Obrint Pas. Seguirem perquè com diu una de les seues cançons més emblemàtiques, la flama ha passat de mà en mà. Com va fer Al Tall, Obrint Pas ha passat la flama de tot un poble en moviment, i saben que no s'apagarà fàcilment.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 879 (12 d'abril de 2013)

Quicos i Botifarres

(El següent article va ser escrit fa ja vora dos mesos, i publicat al núm. 64 de la revista La Font, del mes de març)

Anit vaig tindre una nova prova de la importància del grup, de la vida comunitària i del moviment. Era el dia abans del termini fixat per la redacció de La Font per a entregar els articles, i jo encara no el tenia fet. Això encara entraria dins la normalitat, perquè és un fet conegut que sempre escric l’article el darrer dia. La qüestió és que no tenia ni tan sols tema. Volia que fos un article sobre música, però encara no sabia de qui parlar.

 Vaig compartir les meues inquietuds amb els membres de la comissió diocesana. I amb aquella facilitat i generositat, de seguida van sorgir propostes. “Podries parlar dels vint anys de Quico el Célio”. Home, i tant! Quin grup més representatiu del nostre bisbat podríem triar? Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries és un grup que no necessita presentació per a la gent de les Terres de l’Ebre. Jo diria, vist des del sud, que han estat un dels puntals per a la consciència col·lectiva ebrenca. Cançons com “De la Terra de l’Ebre D.O.”, “Lo carrilet de la Cava” o la mítica “Es cantava i es canta” (“De Roquetes vinc...”) són autèntics himnes a les nostres terres.

Personalment, trobo a faltar que els Quicos siguen més coneguts al sud del Sénia. Jo només vaig tenir una ocasió de veure’ls, a Benicarló, i ja fa anys. I és una llàstima, perquè la música i el món de les seues cançons són també la música i el món dels valencians del Maestrat. Ja ho diuen ells: “de la vora del riu Sénia / veig camins que van al sud: / les mateixes oliveres / i els mateixos garrofers”. O en un altre tros: “Diu que al Tossal dels Tres Reis / quan fa vent sona una jota / i que la canten tres veus, / tres veus que se saben entendre: / Matarranya, Maestrat / i la gran terra de l’Ebre.”

Fidels a aquesta idea, Quico el Célio i companyia es van ajuntar l’any passat o l’altre amb el cantador valencià Pep Gimeno “Botifarra” en un disc conjunt, titulat La barraca. El disc demostra els punts de contacte musicals, culturals i de veure la vida entre l’Ebre i el País Valencià. És un disc excel·lent, que espero que haja servit per a donar a conéixer el Botifarra en terres catalanes.

El Botifarra és un cantant de música tradicional valenciana que és un autèntic fenomen de la naturalesa. No només per la seua veu prodigiosa. L’hauríeu de veure en directe: és un devessall de gràcia, de cultura popular, enfila cançons amb dites, refranys, embarbussaments, anècdotes i acudits amb una naturalitat extraordinària. I ha aconseguit una cosa insòlita: fer que molta gent jove escolte la música valenciana d’arrel. Us recomano els discos del Botifarra i sobretot que l’aneu a escoltar en concert.

Una altra proposta, a la comissió, va ser: “Parla d’Al Tall, que s’han retirat”. Al Tall han estat fonamentals per a la música valenciana dels darrers trenta o quaranta anys. I la millor prova d’això, i també el millor homenatge que se’ls pot fer, ara que han dit adéu, és constatar la vitalitat que demostra gent com Pep Gimeno “Botifarra”.