La flama en moviment

En un període de pocs mesos, han dit adéu dos grups fonamentals en la història de la música en valencià: Al Tall i Obrint Pas. Què dir d'Al Tall, grup gairebé mític, part integrant de la cultura del País Valencià, uns pioners que van aconseguir vincular la música tradicional amb la reivindicació col·lectiva, i convertir-la en un signe d'identitat de potencialitats indiscutibles. No es pot negar que "Tio Canya" o tot el disc Quan el mal ve d'Almansa són autèntics himnes nacionals; himnes per a una nació que es nega a existir, i alhora es nega a desaparéixer.

Al Tall es poden retirar amb la satisfacció del deure acomplert. Durant dècades han sembrat la llavor de la música arrelada a la cultura pròpia i al país, i es poden retirar sabent que han donat fruit. De fet, Obrint Pas es poden considerar, clarament, fills o néts d'Al Tall. Aquests xics, formats en l'escola valenciana democràtica, han fet un salt endavant importantíssim. Han pres les sonoritats tradicionals recuperades per Al Tall i les han fusionat amb ritmes ballables: rock, ska, reggae, hardcore. Als inicis amb una certa ingenuïtat, limitant-se a emprar la dolçaina, però progressivament aconseguint un so unificat, propi, original i poderós.

Amb el temps s'han fet grans, i madurs, tant musicalment com lletrísticament. Els dos darrers discos, Benvingut al paradís (2007) i Coratge (2011) són per a mi els millors, els més complets. La qual cosa no vol dir que en discos anteriors no s'hi troben autèntiques perles que han passat a formar part del bagatge emocional de tota una generació: "Del sud", "Som", "La flama", i moltes més. I, al seu torn, han esdevingut mestres. Molts grups han seguit el model d'Obrint Pas: un so folk i alhora modern, unit a un compromís irrenunciable pel país.

Obrint Pas han aconseguit una cosa que fa vint anys, quan van començar, no semblava possible, ni tan sols somiable: que la música en valencià ocupés un espai de certa normalitat social. Ells han aconseguit que penetre en amplis sectors juvenils, i gràcies al seu compromís, que amb la música s'estenga el seu missatge. Un missatge que viu el fet de ser valencià amb optimisme, sense acritud, com un fet positiu ple de possibilitats, arrelat en el passat i l'essència col·lectiva i projectat cap a un futur que podem guanyar.

Ara, Obrint Pas ho deixen de manera indefinida. I ho fan amb el mateix esperit de sempre, com ho prova el fet que hagen anomenat la darrera gira "Seguirem". Seguiran ells (Xavi Sarrià, Miquel Gironés, Miquel Ramos i la resta), perquè de ben segur ens oferiran nous fruits de la seua activitat. I seguirem tots els altres, el país, els seus espectadors. Seguirem perquè la música en valencià és més viva que mai, hi ha més grups i de més qualitat i diversitat que mai, i això també ha estat gràcies a la normalitat que ha suposat Obrint Pas. Seguirem perquè com diu una de les seues cançons més emblemàtiques, la flama ha passat de mà en mà. Com va fer Al Tall, Obrint Pas ha passat la flama de tot un poble en moviment, i saben que no s'apagarà fàcilment.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 879 (12 d'abril de 2013)

Quicos i Botifarres

(El següent article va ser escrit fa ja vora dos mesos, i publicat al núm. 64 de la revista La Font, del mes de març)

Anit vaig tindre una nova prova de la importància del grup, de la vida comunitària i del moviment. Era el dia abans del termini fixat per la redacció de La Font per a entregar els articles, i jo encara no el tenia fet. Això encara entraria dins la normalitat, perquè és un fet conegut que sempre escric l’article el darrer dia. La qüestió és que no tenia ni tan sols tema. Volia que fos un article sobre música, però encara no sabia de qui parlar.

 Vaig compartir les meues inquietuds amb els membres de la comissió diocesana. I amb aquella facilitat i generositat, de seguida van sorgir propostes. “Podries parlar dels vint anys de Quico el Célio”. Home, i tant! Quin grup més representatiu del nostre bisbat podríem triar? Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries és un grup que no necessita presentació per a la gent de les Terres de l’Ebre. Jo diria, vist des del sud, que han estat un dels puntals per a la consciència col·lectiva ebrenca. Cançons com “De la Terra de l’Ebre D.O.”, “Lo carrilet de la Cava” o la mítica “Es cantava i es canta” (“De Roquetes vinc...”) són autèntics himnes a les nostres terres.

Personalment, trobo a faltar que els Quicos siguen més coneguts al sud del Sénia. Jo només vaig tenir una ocasió de veure’ls, a Benicarló, i ja fa anys. I és una llàstima, perquè la música i el món de les seues cançons són també la música i el món dels valencians del Maestrat. Ja ho diuen ells: “de la vora del riu Sénia / veig camins que van al sud: / les mateixes oliveres / i els mateixos garrofers”. O en un altre tros: “Diu que al Tossal dels Tres Reis / quan fa vent sona una jota / i que la canten tres veus, / tres veus que se saben entendre: / Matarranya, Maestrat / i la gran terra de l’Ebre.”

Fidels a aquesta idea, Quico el Célio i companyia es van ajuntar l’any passat o l’altre amb el cantador valencià Pep Gimeno “Botifarra” en un disc conjunt, titulat La barraca. El disc demostra els punts de contacte musicals, culturals i de veure la vida entre l’Ebre i el País Valencià. És un disc excel·lent, que espero que haja servit per a donar a conéixer el Botifarra en terres catalanes.

El Botifarra és un cantant de música tradicional valenciana que és un autèntic fenomen de la naturalesa. No només per la seua veu prodigiosa. L’hauríeu de veure en directe: és un devessall de gràcia, de cultura popular, enfila cançons amb dites, refranys, embarbussaments, anècdotes i acudits amb una naturalitat extraordinària. I ha aconseguit una cosa insòlita: fer que molta gent jove escolte la música valenciana d’arrel. Us recomano els discos del Botifarra i sobretot que l’aneu a escoltar en concert.

Una altra proposta, a la comissió, va ser: “Parla d’Al Tall, que s’han retirat”. Al Tall han estat fonamentals per a la música valenciana dels darrers trenta o quaranta anys. I la millor prova d’això, i també el millor homenatge que se’ls pot fer, ara que han dit adéu, és constatar la vitalitat que demostra gent com Pep Gimeno “Botifarra”.

Espriuana: Dia de la Poesia Catalana a Internet

Avui hom proposa de celebrar el Dia de la Poesia Catalana a Internet. A mi m'ha agafat una mica a contrapeu perquè estic passant uns dies fora de casa, sense els llibres a l'abast. Però casualment (juro que és casualitat!) m'ha enxampat llegint l'antologia de textos de Salvador Espriu que ha publicat recentment l'editorial Bromera. I enguany justament en celebrem el centenari del naixement (eixa és la raó perquè he emprés la lectura d'aquest volum).

Admeto que estic redescobrint la poesia d'Espriu. Ja coneixia la més compromesa, com aquesta de La pell de brau:

A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l'aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l'ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.


Però no coneixia o no valorava tant la més lírica, com aquesta d'El caminant i el mur:

CANÇÓ D'ALBADA

Desperta, és un nou dia,
la llum
del sol llevant, vell guia
pels quiets camins del fum.
No deixis res
per caminar i mirar fins al ponent.
Car tot, en un moment,
et serà pres.



Hi ha poemes que sota una aparença de lirisme melangiós amaga tot un sentit col·lectiu. Com aquest de Cementiri de Sinera:

Els meus ulls ja no saben
sinó contemplar dies
i sols perduts. Com sento
rodar velles tartanes
pels rials de Sinera!
Al meu record arriben
olors de mar vetllada
pels clars estius. Perdura
en els meus dits la rosa
que vaig collir. I als llavis,
oratge, foc, paraules
esdevingudes cendra.

Un altre dia en parlaré. Avui es tractava de sentir uns tastos de la veu d'Espriu.

Dona

Dedicat a totes les dones. Un poema de Maria Mercè Marçal.

Amb totes dues mans

Amb totes dues mans

alçades a la lluna,

obrim una finestra

en aquest cel tancat.

Hereves de les dones

que cremaren ahir

farem una foguera

amb l'estrall i la por.

Hi acudiran les bruixes

de totes les edats.

Deixaran les escombres

per pastura del foc,

cossis i draps de cuina,

el sabó i el blauet,

els pots i les cassoles,

el fregall i els bolquers.

Deixarem les escombres

per pastura del foc,

els pots i les cassoles,

el blauet i el sabó.

I la cendra que resti

no la canviarem

ni per l'or ni pel ferro

per ceptres ni punyals.

Sorgida de la flama

sols tindrem ja la vida

per arma i per escut

a totes dues mans.

El fum dibuixarà

l'inici de la història

com una heura de joia

entorn del nostre cos

i plourà i farà sol

i dansarem a l'aire

de les noves cançons

que la terra rebrà.

Vindicarem la nit

i la paraula DONA.

Llavors creixerà l'arbre

de l'alliberament.

Maria Mercè Marçal

Bruixa de dol (1979)

Un deute amb Joan Sales (2)

(Si voleu llegir la primera part d'aquest article, podeu fer-ho ací)

Incerta glòria, la principal obra escrita per Joan Sales (de qui el 2012 vam celebrar el centenari del naixement), és una novel·la excessiva es mire per on es mire. Començant per la seua gènesi. Tot i publicar-se en una primera versió el 1956, després d'haver guanyat el premi Joanot Martorell de l'any anterior, Sales la va anar ampliant i reelaborant al llarg de gairebé vint anys, de manera que a cada nova edició incorporava elements nous. Així, la novel·la final és unes tres vegades més llarga que la primera versió.

I és que Sales la considerava la novel·la de la seua vida, en més d'un sentit. No només perquè hi va abocar bona part de la seua experiència durant la guerra civil, sinó també perquè hi desenvolupà les inquietuds i obsessions que el van marcar vitalment. En efecte, tres de les quatre parts de què consta Incerta glòria s'ambienten en la guerra civil. Però el lector que hi busqués un testimoni sobre la guerra s'enganyaria. O millor: no hi trobaria només això. Hi ha guerra en l'obra, evidentment, perquè els protagonistes, Lluís, Cruells i Soleràs, són soldats republicans. Però la guerra és el marc i la metàfora de les reflexions existencials que els preocupen. Que són les que preocupaven a Sales.

Per què passa la joventut? Quin sentit té l'aspiració a transcendir si no som res? Què hem vingut a fer ací, quin sentit té la nostra recerca assedegada al llarg de la vida? Per què les estrelles ens fan companyia en la nit? Quin impuls ens mou a sentir-nos més a prop dels perdedors que dels triomfadors? Aquestes són només algunes de les reflexions que la novel·la planteja. I, al capdavall, Sales hi dóna alguna resposta, la seua resposta. Però allò que colpeix el lector són les preguntes, perquè sent que plantegen interrogants bàsics de l'existència.

Tot plegat, Sales ho fa amb una gran desmesura, amb molt poc sentit de l'equilibri. Centenars de pàgines, desequilibris estructurals, diàlegs eterns entre filosòfics i humorístics, entre la raó i l'absurd, incoherents i poc versemblants. Alguns lectors d'Incerta glòria (m'ho han dit) se senten desconcertats per aquestes irregularitats. A mi també em va passar, fins que vaig llegir Dostoievski, les novel·les dels quals presenten un munt d'imperfeccions formals que perden importància davant la profunditat temàtica. Alguna cosa semblant va fer Sales, que admirava l'autor rus, salvant les distàncies. Per cert, Sales va traduir Dostoievski.

És impossible descriure en aquestes poques línies una novel·la tan polièdrica i calidoscòpica com Incerta glòria. Hi ha personatges anarquistes que es converteixen al cristianisme arran de la persecució religiosa de 1936, i seminaristes que lluiten en l'exèrcit republicà i seran capellans antifranquistes en la darrera part, ambientada en la postguerra. Hi ha la descripció de la fam i la misèria de la rereguarda, i hi ha episodis del front que mostren la germanor que en els moments de calma bèl·lica hi havia entre els dos bàndols. Hi ha enamoraments apassionats, descripcions d'un lirisme intens i gens forçat (que agradaven molt a Mercè Rodoreda), diàlegs farcits d'humor esperpèntic, escenes absurdes. Com deia al principi, tot en excés, en abundància barroca.

Excessiva, reiterativa, catòlica i irònica, en ocasions profunda i reflexiva, de vegades simplista i superficial, imperfecta i alhora genial, Incerta glòria és en definitiva una de les novel·les més singulars escrites en català al segle XX.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 872 (22 de febrer de 2013)

Literatura de butxaca / 10: Sales

"- [...] entre els militars sublevats d'una banda i els anarquistes desbordats d'una altra, ¿què havien de fer, com havien de reaccionar? 'Ni els uns ni els altres', deia el tiet Eusebi; 'ni el roig ni el negre', deia el marquès. 'Guanyi qui guanyi, jo he perdut', afegien tots dos. Hi ha hagut un horrible malentès en aquest país desventurat que és el nostre; tot això que hem viscut des del 19 de juliol de 1936, papà, és incoherent, com un mal somni [...]
-La gent, va dir, no ens hauríem d'unir per les idees, sinó pels sentiments; quan penso que en nom de l'abolició de la pena de mort estan assassinant mitja Catalunya... ¡Que m'hagi calgut passar el cap de la seixantena per comprendre que les idees no valen una punyeta!"

Joan Sales, Incerta glòria, segona part

Un deute amb Joan Sales (1)

(Sento que li devia un article a Sales en el seu centenari, i per això encara que siga unes setmanes tard, vull pagar aquest deute.)

Un soldat republicà al front d'Aragó en plena crisi existencial. La seua companya que ha quedat a Barcelona amb el fill petit i viu la dura experiència de la rereguarda. Un seminarista que lluita amb el bàndol republicà també al front aragonés. I un excèntric amic comú de tots tres que els visita de manera alterna, un personatge que tant sembla de vegades un cínic, com un amargat, com un devot creient. Un personatge que és un misteri i fa qüestions que trasbalsen els altres tres.

Aquest és l'esquema bàsic d'una de les grans novel·les escrites en català en el darrer segle: Incerta glòria. I l'any 2012 es van complir cent anys del naixement del seu autor, Joan Sales. Sales era un personatge ben peculiar. Nascut en plena època noucentista, res en la seua obra permet identificar-ho, si no és per reacció. Fou corrector de català, alumne de Pompeu Fabra, però abans de la guerra no escrigué res de remarcable, només alguns poemes que formarien part de Viatge d'un moribund, llibre que ara s'ha reeditat.

Iniciada la guerra civil, marxà voluntari a lluitar amb l'exèrcit republicà. Des del front, va mantenir una correspondència interessantíssima amb el poeta Màrius Torres, a qui havia conegut poc abans de l'esclat del conflicte. Aquestes Cartes a Màrius Torres es lligen com una novel·la i ofereixen visions peculiars i vívides del període convuls que vivia el país. Sales s'hi desfoga tant en contra d'uns com dels altres, i especialment contra els polítics que han portat a aquella situació. Durant la guerra va ser empresonat per no haver delatat un germà que no s'havia incorporat a files. Un exemple, afirmava ell, que les coses no podien anar bé de cap manera.

Després de la derrota, va marxar a l'exili francés i d'allà a la Republica Dominicana i Mèxic. A Mèxic fundà, amb altres escriptors, la revista Quaderns de l'Exili, que propugnava entre altres coses la creació d'un exèrcit català que lluitara amb els aliats contra el feixisme, de manera que després de derrotar Hitler anaren a per Franco. Tot això mentre completava un camí personal de retorn al cristianisme que havia iniciat precisament durant la guerra. Cristianisme i nacionalisme seran les dues grans forces que guiaran la seua vida.

Sales, ja ho veieu, anava contracorrent. Quan torna a Catalunya, el 1948, entra a treballar en el món editorial. Amb els anys tindrà la seua pròpia editorial, Club Editor, en la qual publicarà les obres dels principals novel·listes catalans de postguerra, Mercè Rodoreda i Llorenç Villalonga. De nou, unes cartes, aquest cop a Rodoreda, publicades fa uns pocs anys, s'erigeixen com una altra gran obra de Sales "a l'ombra". Era un polígraf que no podia evitar fer de la correspondència un vehicle per a contenir tot el que volia dir.

És justament rellegint unes cartes, les que havia escrit a Màrius Torres, que començà a pensar en una novel·la. Me l'imagino llegint-les quan tornà el 1948 de l'exili i pensant a donar a aquelles reflexions forma narrativa. Seria Incerta glòria, la novel·la de la seua vida.

(Podeu llegir la segona part d'aquest article clicant ací)

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 870 (8 de febrer de 2013)

Paraules amb saó / 9 : gonia

Reprenc després de mesos d'inactivitat aquesta sèrie poc seriosa (vull dir poc exhaustiva, i també poc científica) de mots molt usats en la parla del Maestrat i les Terres de l'Ebre, però amb escassa presència al registre escrit. I ho faig amb la paraula gonia, que a l'entorn col·loquial del tortosí és molt i molt comú. En l'entorn familiar de Benicarló l'he sentida tot sovint, i em consta que a molts altres pobles de la comarca.

Amb tot, no apareix, cosa estranya, al Diccionari català-valencià-balear d'Alcover i Moll, tan documentat i útil en altres ocasions. Sí la recull, en canvi, Joan Beltran i Cavaller al seu Vocabulari de Cruïlla (editat per Onada Edicions de Benicarló), al qual hem fet referència en més ocasions. Beltran hi fa constar: "Recollim ací un mot que no hem sabut trobar en cap recull lèxic i que tampoc no hem pogut documentar, tot i que es tracta d'un terme molt usat en la parla col·loquial".

El sentit de gonia és el de 'pressa': "No em dónes gonies!". També 'desfici o ansietat': "Xiqueta, quina gonia!". O també 'malestar': "No em toques amb les mans brutes, que em fas gonia".  Sembla bastant clar que la paraula prové de agonia, que com passa amb altres paraules perd la a inicial pel contacte amb el determinant femení: "la (a)gonia", "quina (a)gonia".

A mi em fa l'efecte, però no ho puc assegurar del cert, que aquest és dels mots del nostre parlar compartit amb el valencià de més al sud. Segurament ho podria comprovar amb una recerca més aprofundida, però no és aquest l'objecte d'aquestes entrades, sinó deixar constància del vigor i la vitalitat de paraules del nostre entorn que no solen aparéixer en textos formals. I gonia és en aquest sentit un bell exemple.

Actualització (13 de febrer de 2013):

El mot gonia apareix també al llibre El parlar de la Ràpita, de Pep Carcellé Freixas (Ajuntament de Sant Carles de la Ràpita, 2009): "Gonia.- Pressa. Portar pressa. Ex.: Va, ràpid, que porto molta gonia!".

Sobre Seidia i Canigó

 Fa uns dos anys, als amics del CEL (Centre d'Estudis Lingüístics de les comarques centrals del Països Catalans) em van publicar a la seua revista BeCEroLes un estudi titulat "'Fugint lo més possible de servilisme': la relació entre Seidia i Canigó". Ara que han tret un nou número de la revista, ja es pot llegir l'anterior en el portal RACÓ (Revistes Catalanes d'Accés Obert) aquell número i per tant el meu article. L'enllaç, per si us ve de gust donar-hi un cop d'ull, és aquest.

En aquell moment vaig quedar molt satisfet d'aquell text, i ara em fa molt de goig que es puga llegir públicament. Tot i que no pertany a l'àmbit al qual he dedicat prioritàriament les meus esporàdiques recerques (que és la novel·la del segle XX, i sobretot de postguerra), em va permetre d'endinsar-me en un llibre com Seidia, de l'escriptor de Benassal Joaquim Garcia Girona (1867-1928). Seidia és un poema sorprenentment poc conegut, i només la precària situació de la nostra cultura permet explicar aquesta poca difusió. Es tracta d'un poema èpic, a la manera de Verdaguer (però amb diferències, com tractava de demostrar en l'article a que em refereixo), situat en els episodis històrics de la conquista per part de Jaume I de les terres castellonenques. La trama històrica i col·lectiva, molt basada en el Llibre dels Fets, s'entrelliga amb una història amorosa fictícia entre el cristià Artal i la mora Seidia.

Seidia, escrit entre 1905 i 1918 i publicat el 1920, és una obra d'una ambició immensa, i és gràcies a l'admirable tasca de la gent de Saó (dels quals també caldria parlar àmpliament) que es va tornar a editar l'any 2000, en transcripció i adaptació de l'admirat i benicarlando Ramon París. Ambició, la d'aquell erudit capellà benassalenc, que es veié recompensada amb una obra de mèrits més que suficients com perquè el seu nom fos molt més reconegut. Es tracta entre moltes altres coses d'un veritable cant a la geografia de les nostres comarques interiors (Morella, Ares, Benassal, Culla, i altres pobles hi prenen un protagonisme especial), i d'un autèntic monument lingüístic i cultural. Un llibre que hauria de ser un orgull per als valencians. En una cultura normal, que s'estimés a ella mateixa en la mesura que és saludable l'autoestima col·lectiva, el nostre país estaria ple d'escoles, biblioteques i carrers que durien el nom de Garcia Girona i de Seidia.

Bé, tota aquesta expansió és per a tornar-vos a dir que podeu llegir el meu article, modesta contribució al coneixement i la valoració d'aquesta obra, a internet, a l'enllaç que us he deixat més amunt i que ara repeteixo ací.

Creix la indignació

Dibuix d'Ortifus

Primer cas. Uns llauradors jubilats de Xeraco són sancionats per uns inspectors de treball pel fet de treballar als seus horts. Es veu que, com que estaven jubilats, era il·legal que treballaren al camp. Fins i tot se'ls va amenaçar amb traure'ls la pensió. Pel que sembla, els inspectors de treball de la Generalitat Valenciana no tenen altra feina que anar perseguint jubilats que conreen quatre encisams i tomaques per a passar el temps.

Segon cas. Corre per les xarxes socials el cas d'una dona de Requena, a l'atur, que va trobar una targeta de crèdit i va comprar menjar per als seus fills per valor de 200 euros. Aquesta dona, que a més patia violència de gènere, està a punt d'enfrontar-se a una pena de gairebé dos anys de presó.

Mentre els inspectors de treball s'entretenen trescant pels camins rurals a la caça i captura del jubilat delinqüent; mentre la justícia s'entreté a perseguir i castigar els lladres de xutxes i de supermercats, els autèntics infractors van fent la viu-viu, i els comptes de Suïssa van creixent. Eixos altres sí que roben, i no 200 euros: ja que s'hi posen, ho fan a consciència, a l'engròs. I se'n surten. El famós Luis Bárcenas està investigat per la trama Gürtel des de fa quatre o cinc anys, però igualment ha regularitzat 10 milions d'euros amb la recent amnistia fiscal. I fins fa no res tenia despatx al carrer Gènova, cotxe oficial i escorta. Rodrigo Rato ha enfonsat Bankia i, amb ella, ens ha enfonsat a tots nosaltres, i com a premi resulta que entra a treballar a Telefònica quan encara estan processant-lo.

La comparació entre, d'una banda, els jubilats de Xeraco i la dona de Requena, i de l'altra els Bárcena, Rato i companyia (Camps, Duran, Urdangarín...) és grotesca i enervant. Resulta indignant comprovar que els mecanismes legals, justos i necessaris, només s'acarnissen amb els infractors menors, mentre dia sí i dia també surten als mitjans de comunicació els desfalcs i les lladronícies dels que ens han portat i ens segueixen portant a la ruïna col·lectiva. Amb tota impunitat. Ja sé que els sofistes i els políticament correctes diran que això és demagògia, que no és comparable, i altres arguments capciosos. Tant me fa.

Tot plegat encara és agreujat per la situació de crisi cruel i inhumana que vivim. Aquells que estrenyen el ciutadà mitjà amb l'argument, a priori vàlid, que passem per una situació difícil, estan perdent (si no l'han perduda ja) tota credibilitat i legitimitat moral. Com poden demanar-nos sacrificis? Com poden demanar-nos que ens empassem tancar urgències, fer cua als metges, tenir trenta o trenta-cinc alumnes per aula, en nom d'una austeritat que ells no practiquen? No és només que no s'apliquen les mateixes receptes que ens fan empassar als altres, si vols per força. És que amb els diners que s'estalvien dels serveis que ens haurien de garantir, segueixen enriquint-se. És d'un cinisme immoral.

Personalment, cada dia em sento més indignat, amb un desig revolucionari de canviar-ho tot de dalt a baix. El que em pregunto és perquè no creix la indignació a tota la societat. O sí que ho fa?

Dibuix de Manel Fontdevila

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 868 (25 de gener de 2013)