Lloes, la paraula del poble

Els amics de la Confraria de Sant Antoni Abat em van demanar enguany, com l'any passat, una petita col·laboració per al llibre que editen amb motiu d'aquesta ancestral festa que tant significa per a Benicarló. Avui que és el gran dia, la vespra de Sant Antoni, el dia de la foguera (tot i que pareix que la postposen per demà per la pluja), el reprodueixo ací perquè tots aquells que no tingueu el llibre el pogueu llegir. (Si voleu llegir el de l'any passat, el teniu ací)

El loero Paco Marzal dalt d'un carro el dia 16 de gener de 1980, dient la lloa del Mercat

 
Article publicat al llibre Festa i Fira de Sant Antoni Abat 2012

No sóc un especialista en cultura popular ni en antropologia, i per tant probablement diré moltes poques lligues. Però em fa l’efecte que la festa de Sant Antoni és una festa completa. Hi ha el foc, amb tot el que té d’ancestral i pagà. Hi ha la presència dels animals, com a homenatge a un dels pilars de la societat agrària tradicional. Hi ha la presència del poble al carrer, amb les desfilades de carros, una mena d’acte d’autoafirmació de les arrels col•lectives. Hi ha, no podia ser d’una altra manera, el component gastronòmic, amb les desitjades coques. I hi ha, i ací volia arribar, les lloes.

La paraula lloa (o loa) significa “lloança”. Sembla que s’originen en les lloances a Sant Antoni. La gent duia els animals a beneir i en passar davant el sant li dedicava uns versets. He llegit en algun lloc que aquest era un costum que s’estenia pel Maestrat i també per les Terres de l’Ebre catalanes i pel Matarranya aragonés, territoris tots ells amb els quals compartim tantes coses, entre d’altres la mateixa parla.

Tot i tenir un origen religiós, la lloa va anar derivant cap a la denúncia social, sempre amb un punt d’ironia. De demanar-li protecció al sant, es va passar a posar-li l’accent a aquelles coses de les quals ens havia de protegir: és a dir, la crua realitat. El nostre poble, la nostra cultura, ha tingut des de sempre una tendència al pragmatisme, a tocar de peus a terra. Per tant, si hem de demanar als sants que canvien les coses, anem a parlar d’allò que cal canviar, anem a parlar de la realitat del poble.

Evidentment, criticar la realitat no sempre ha estat permés ni tan fàcil com avui dia. Així, les lloes eren l’oportunitat que tenia la gent del poble de dir-los als poderosos a la cara quines coses no estaven bé. El to graciós, festiu, ajudava a dissimular la crítica, a fer-la més passadora. Les lloes de Sant Antoni venien a fer un paper subversiu, com el carnaval. Eren una excepció, una autorització passatgera perquè el poble pogués dir la seua sense conseqüències. La resta de l’any, muts i a la gàbia.

En realitat, tot i que ens ho pensem o ens ho volen fer creure, tampoc han canviat tant les coses. Perquè, ¿quantes oportunitats a l’any tenim de poder dir en públic als que governen allò que no fan bé? Amb l’al•licient que estan obligats a fer bona cara, perquè estan davant de tot el poble. Crec que les lloes, sobretot les que es reciten davant de l’Ajuntament, no han de fer honor al seu nom (no han de “lloar” ningú) sinó que han de ser crítiques, punyents, irreverents. Canya als que manen, que tardarem un any sencer en poder tornar-los a cantar les veritats.

D’altra banda, les lloes són una manifestació de la literatura oral tradicional. Ara no tant, però m’han contat que abans els loeros improvisaven moltes de les composicions. Això recorda altres creacions semblants, com les dels versaors valencians o els glosadors mallorquins, en el nostre àmbit pròxim; o la dels bertsolaris bascos. Aquest caràcter improvisat, efímer de les lloes, té la seua gràcia: cada any són noves, i no es conserven enlloc, cal gaudir del regal que representen en cada nova edició de la festa.

No sóc antropòleg, ho repeteixo. Però crec que les lloes són un patrimoni a conservar. Són una relíquia, una deixa de la manera d’expressar-se del nostre poble i la nostra cultura a través dels segles.

Silencis del passat

Enric Lluch, Després del silenci, Benicarló, Onada Edicions, 2010 ("Narratives", 10). Premi de Narrativa Ciutat de Sagunt 2010.

El punt de partida d'aquesta novel·la és un moment tan decisiu com la mort de la mare. Joan Queralt Font ("cinquanta-tres anys, solter", com ens el presenta repetidament el narrador) acaba de perdre la seua, i s'adona que la coneixia ben poc. Recorda com el seu pare va abandonar la llar quan ell era adolescent, després d'una aspra discussió amb el sogre, i després d'insinuar que la seua dona, Natàlia Font, no era filla d'ell. És arran d'aquest record que Joan Queralt comença a investigar sobre l'origen familiar de sa mare.

Per tant, la novel·la s'estructura sobre l'esquema de la recerca dels orígens del personatge. Amb la particularitat tècnica que la narració es desenvolupa en dos plans. D'una banda, la recerca de Joan Queralt, en el present. De l'altra, la història viscuda pel seu avi Mateu Font, situada en la dècada de 1930, en els anys previs a la guerra civil i a l'inici de l'esclat bèl·lic. De manera mil·limètrica i meticulosa, l'autor alterna els dos plans temporals que es complementen de manera impecable. Com és preceptiu en una novel·la d'aquestes característiques argumentals, el factor sorprenent és essencial. Amb una sàvia dosificació, i també sense escarafalls ni efectes especials, l'obra ens va oferint les peces que conformen el passat de la família Queralt Font, avançant en aquest doble pla temporal.

El passat familiar que el lector va descobrint se situa de manera ineludible en el context de la història recent del nostre país. És especialment interessant la manera com se'ns presenten els fets que van afectar l'avi Mateu tant a l'inici com després de la guerra civil. Sense judicis ideològics ni preses de partit prèvies, l'autor sap explicar-nos els abusos tant d'una banda com de l'altra, en una perspectiva honesta no gaire freqüent en les nostres lletres. Sense partidismes ni acusacions, hi apareixen tant els abusos i crims dels anarquistes com la revenja dels vencedors. I també se'ns mostra el tema de l'exili, de les doloroses separacions de famílies a causa dels conflictes del moment, en relació amb una història d'amor la veritat de la qual el protagonista haurà d'anar a buscar a Roma.

En resum, es tracta d'una novel·la digníssima, perfectament estructurada i treballada, que es llegeix amb interés no només per l'anècdota narrativa dels protagonistes sinó també per la manera com mostra els fets del passat històric. Cal afegir, finalment, que contribueix i no poc al bon regust que deixa la seua lectura el domini idiomàtic i la riquesa lingüística de què pot presumir Enric Lluch. És un veritable goig veure com escriu en una llengua flexible, rica però gens artificiosa, que sap conduir perfectament per als seus propòsits. Una lectura, ben cert, del tot recomanable.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 816 (13 de gener de 2012)

Literatura de butxaca / 7

"¿Us recordeu d'aquella nit que la senyora Smith m'acusà de marxista? [...] Tanmateix, la paraula 'marxista' ha arribat a desagradar-me. Massa sovint la fan servir per a descriure només un determinat pla econòmic. [...] Amb tot, el comunisme, estimat amic, és més que el marxisme, de la mateixa manera que el catolicisme (no oblideu que també vaig néixer catòlic) és més que la Cúria romana. [...] Tant els catòlics com els comunistes, tots plegats, han comès grans crims, però almenys no s'han plantat uns al costat dels altres, en la indiferència, com una societat constituïda. Més m'estimaria tenir-hi sang, a les mans, que no pas aigua, com Pilat. Us conec i us estimo força, i us escric aquesta carta amb tota cura, perquè potser que sigui la darrera avinentesa que tingui de comunicar-me amb vós. [...] Us prego (un truc a la porta em pot fer deixar inacabada aquesta frase; preneu-la, doncs, com la darrera voluntat d'un moribund) que, si heu abandonat una fe, no abandoneu tota fe. Sempre hi ha una alternativa a la fe que hem perdut. ¿O potser és la mateixa fe amb una altra disfressa?"

Graham Greene, Els comediants (1966), tercera part, capítol IV.

L'home que va matar Liberty Valance

L'altre dia vaig veure una pel·lícula que m'arribava amb l'aurèola de "clàssic" però que jo, almenys conscientment, no havia vist mai: El hombre que mató a Liberty Valance, de John Ford. Es tracta d'un western de 1962 protagonitzat per dos grans actors del gènere, John Wayne i James Stewart. Ja sé que la meua opinió sobre obres tan consagrades té molt poc mèrit, però sense intenció de descobrir la sopa d'all em ve de gust explicar que em va agradar, i molt.

El personatge interpretat per Stewart, el senador Ransom Stoddard, arriba a la població de Shinbone per assistir a l'enterrament de Tom Doniphon (John Wayne). Com que la premsa li demana les raons per què persona tan il·lustre s'ha dignat donar l'adéu a un home anònim desconegut de tothom, Stoddard explica en un llarg flash-back la història que constitueix la pel·lícula. Explica com quan era un jove advocat arribat de l'Est al poble va intentar posar llei i ordre en la localitat per mitjans legals i pacífics, mentre que Doniphon li raonava que era només amb la força de les armes que es podia imposar l'autoritat. Amb el contrast entre aquestes dues opinions se'ns explica el trànsit cap a una societat democràtica. O siga, que no és una simple pel·lícula de l'Oest, sinó que planteja una reflexió sobre els fonaments de la societat nord-americana (i, per tant, també occidental).

Amb tot, amb la llei a la mà Stoddard no en tindrà prou per acabar amb l'amenaça i la barbàrie que representa el bandoler Liberty Valance (Lee Marvin). I serà gràcies a Doniphon i la seua antiga llei violenta però honesta que podrà salvar la vida i iniciar una fulgurant carrera política. Perquè és Doniphon, el personatge de John Wayne, el que representa els valors principals de la pel·lícula. Sembla que Ford vulga dir que en els fonaments de la societat tal com l'entenem hi ha una violència inevitable: perquè la llei triomfe (Stewart) cal l'acció del pistoler (Wayne). És una visió conservadora, però no ens equivoquem, aquí és plantejada sense reaccionarisme ni dogmatisme, i fins i tot amb certa melancolia. I és així com la reflexió pren validesa general i mereix ser tinguda en consideració.

Caldria parlar molt per a esgotar els suggeriments que m'ha plantejat el film: sobre els jocs de llums i ombres, sobre la figura de Hallie (Vera Miles), sobre el paper del periodista, fonamental per a aquesta lliçó d'història americana en miniatura que planteja Ford. Però em quedo amb el símbol del cactus florit, que pràcticament obre i tanca el film, relacionat amb el personatge de John Wayne. La flor més bella naix d'una planta àrida, el millor naix del pitjor. En aquest símbol hi ha, potser, el missatge essencial de la pel·lícula.

Paraules amb saó / 6: escampavia

L'altre dia, de nou, em va passar que vaig emprar un mot que des de xicotet he sentit de manera constant, i la gent amb qui conversava va mostrar certa estranyesa. Val a dir que la lexicografia avala l'estupefacció dels meus interlocutors: la paraula escampavia no apareix en cap diccionari a l'ús, ni tan sols en el molt estimable Vocabulari de cruïlla que altres vegades he esmentat. Dic mentida: escampavia apareix a l'Alcover-Moll, però amb un sentit molt diferent del que jo utilitzo (es refereix a un tipus d'embarcació de vela).

Una escampavia és una gran estesa de coses, un desordre; seria l'acció i efecte d'escampar. És a dir, una mena de sinònim de escampada, però potser més expressiu. Era un clàssic sentir a ma mare dir-nos: "Quina escampavia que heu fet, feu el favor d'arreplegar!", per exemple. Sempre relaciono aquesta paraula amb desordre caòtic, un conjunt de coses que cal endreçar: "Tinc una escampavia de coses damunt de l'escriptori que no m'aclarixo".

Tinc seriosos dubtes sobre l'abast territorial d'aquest mot. A mi em fa l'efecte que a Benicarló, almenys, és d'ús comú. No sé si ho és en d'altres poblacions de la comarca o del domini lingüístic.

Criatura febril

La gent que ha engegat en les darreres setmanes o mesos l'aventura de l'Ateneu Cultural de Benicarló estan duent a terme iniciatives sovintejades i atractives. Compten a més amb una envejable creativitat a l'hora d'organitzar les activitats, i amb l'al·licient de tenir un local propi (al carrer sant Jaume). Dimecres dia 7 van acollir en aquest espai un acte que, en una situació normal, hauria d'omplir tot l'auditori. Olga Suàrez i Miquel Pujadó van presentar l'espectacle Criatura febril. Tot un luxe, ja us ho dic ara.

L'espectacle consistia en "poemes de sexe i de tendresa" d'Estellés, dits per Olga, salpebrats o imbricats amb cançons diverses interpretades per Pujadó. No es tractava només de cançons d'ell mateix (alguna n'hi havia, també), sinó de cantautors de la bona, magnífica tradició amb què ja comptem: Llach, Pau Riba, Ovidi, Serrat, Raimon, i més enllà encara, Brassens o Moustaki. Magnífiques versions les que ens va oferir. L'artista de Terrassa va mostrar a més la seua faceta irònica i divertida en els comentaris a cada cançó-poema.

Cal treure's el barret davant de l'extraordinària sensibilitat amb què Olga Suàrez va saber trobar els lligams entre poemes i cançons. Semblava en algun cas que hagueren estat escrits per la mateixa mà, que formaren part de la mateixa obra, que la lletra de la cançó i el poema es retroalimentaren mútuament, que es complementaren, que s'explicaren l'un a l'altre. Com si no hi hagués solució de continuïtat entre ells. Un prodigi que ja havien sabut crear amb l'anterior espectacle que van fer junts, Un entre tants: el verí d'Estellés, en què unien poemes de Vicent amb cançons (en aquell cas sí) només de Pujadó.

Què cal dir de la veu i la dicció poètica d'Olga? Ja ens té acostumats, mal acostumats, a sentir-la recitar en els actes de Rodonors Invictes amb calidesa, amb l'expressivitat justa, amb energia, fins i tot amb ira. En aquest cas, ho va fer amb erotisme, com el tema reclamava, amb la dosi exacta, sense excessos i amb molt de sentiment. Ja ho va dir Pujadó: Estellés ha trobat la seua veu.

En resum, una veritable delicatessen poètica i musical; si la veiérem representant-se a Barcelona pensaríem amb enveja que a Benicarló no hi ha actes d'aquesta alçada. I sí, ja veieu, a Benicarló s'ha estrenat, i d'aquesta manera tan senzilla i entregada, amb la humilitat d'un Pujadó que va venir de Terrassa a posta. Això hauria emocionat Estellés, ell que entenia tan bé què és ser de poble, del poble. Sembla que Suàrez i Pujadó, Miquel i Olga, li han trobat gust a això de mesclar poemes i cançons. Es nota que s'hi troben a gust, i saben transmetre-ho a la gent. O siga que esperem seguir sent tan afortunats de poder tornar-los a escoltar.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 813 (16 de desembre de 2011)

Exiliats ahir i ara

Ahir va tenir lloc l'estrena de l'espectacle Criatura febril, d'Olga Suàrez i Miquel Pujadó, a l'Ateneu Cultural de Benicarló. Una experiència del tot recomanable, magnífica, un plaer estètic de primer ordre. Ja en parlaré més extensament un altre dia. Avui només volia fer sortir en aquest bloc un text que s'hi va llegir. Es tracta d'un fragment d'una carta que Joan Fuster va escriure a Agustí Bartra el 1950. La vigència dels mots fusterians és impactant, i es troba molt relacionada amb la idea que es trobava a l'origen d'aquests "Exilis".

Sueca, 21 d'octubre de 1950

Benvolgut amic Bartra:

No sé com dir-vos el meu agraïment pels vostres bons mots, ni l'alegria que he sentit en rebre'ls. És tan consolador, que arribe alguna vegada un ressò càlid, una veu companya, fins aquest erm en què vivim! Jo he dit molt sovint que potser no es trobaria un esperit més semblant al d'un valencià catalanista que el d'un català exiliat. Àdhuc pense, en les estones de desencoratjament, que encara som nosaltres més exiliats que no vosaltres, o, si voleu, que el nostre "exili" és més dolorós que el vostre. Sentir-se exiliats en la mateixa pàtria! Sentir com ens senten exiliats els compatriotes! Vosaltres, sens dubte, viviu servant al cor una imatge preciosa de la pàtria, aqueixa Catalunya ideal que l'esperança i la fe us mantenen intacta; però nosaltres... Nosaltres no sabem defugir una comparança imnmediata entre allò pel que lluitem i una realitat sorda, apàtica, amarga. Perquè si almenys tinguéssem enemics! Però no; a València els valencianistes no ens mereixem ni això, segons sembla; només una buidor angoixosa, només la indiferència radical, només el gest compassiu dels qui, si s'adonen de nosaltres, comenten: "Quina manera de perdre el temps!". Cal molta il·lusió, molta passió, per superar les crisis a què estem abocats. Anem passant-les a força d'esperança sobretot. Una esperança desesperada, en ocasions. I pensant evangèlicament que, qui perd el seu temps, el guanyarà. Aquests anys de desolació i de fosca han sorprés València en un moment delicadíssim de la seua història (...). Avui, l'allau de la castellanització no troba obstacles ni tan sols en les llars dels valencianistes, i afegiu a açò una esterilitat cultural (...) però sabeu la tragèdia que significa saber-se rent i veure que ningú no es digna a aprofitar-lo? (...)

Però cal posar fi a aquest devessall de lamentacions. L'important és, en resum, que el foc no s'ha apagat. I que els instants de desencoratjament alternen amb uns altres de confiança cega i absurda. Que fràgil que és tot açò, no? Però no hi ha res més. (...) Pense si en aquest món que vivim (...) no caldrà revisar les aprensions intel·lectualistes de què estem constituïts (aprensions en el sentit d'escrúpols, de recels). En altres paraules: si la poesia no serà la solució. I no parle ara com un senyor que escriu versos i que "agrana per a casa". La poesia i la seua arrel mística. (...) Un retorn al cristianisme? No sé. Em malfie dels retorns. Potser sí una recuperació d'aquelles forces que, en un temps, feren del cristianisme una forma essencial d'humanitat (...)

I res més per avui.

Ben vostre,

Joan Fuster

Rossell i Moustaki

És poc freqüent que un programa de televisió m'emocione. El més normal és que els impactes estètics i sentimentals m'arriben gràcies a la literatura o el cinema, i també la música. Ahir, però, em va passar veient el programa El convidat d'Albert Om, a TV3. No és la primera vegada que aquest programa m'interessa o m'impacta; recordo aquesta temporada el capítol dedicat a la monja Teresa Forcades, que recomano vivament. Però en aquest cas no fou simplement interessant, sinó que poguérem veure una escena de bellíssima emoció.

La protagonista d'aquesta edició era la cantant Marina Rossell. L'artista catalana ha enllestit recentment un disc de versions de Georges Moustaki, i volia presentar-li'n alguna personalment. Rossell i el cantat francés han mantingut al llarg dels anys una estreta relació d'amistat i sembla ser que en algun moment han estat amants, però ara Moustaki es troba molt malalt amb un enfisema pulmonar. Rossell i Om el van visitar a la seua casa de París.

Ja era emotiu veure la manera com se saludaven els dos artistes. La manera com Om va conduir l'escena em va semblar d'una discreció i una delicadesa admirables. L'espectador podia sentir els sentiments que experimentaven aquelles dues persones, tan unides i que tanmateix eren conscients que tot està arribant a la fi. Però el moment a què feia referència al principi es va produir quan Marina va interpretar la versió que ha fet de "El metec", una mítica i vella cançó de Moustaki.

Jo no conec gairebé Moustaki, i "El metec" em sona només molt vagament, però eixe moment televisiu em va semblar d'una gran força. L'antiga amiga oferia al vell quasi moribund el millor tribut que li podia donar: la seua pròpia música, en una altra llengua. Li estava oferint la immortalitat. Era un instant de donació, d'amor absolut allò que estaven gravant les càmeres. Un comiat, una declaració d'amor en forma de cançó. Un acte senzill però prenyat de sentiments. I el millor era que l'espectador podia copsar aquests sentiments.

Avui he escoltat diverses vegades Moustaki, i en concret "Le metéque".

Fent gran el país petit

Cada dia em sembla més important la unitat cultural que mantenim les terres del Maestrat i els Ports amb les Terres de l'Ebre catalanes. No em refereixo només al fet que existeixen nombrosos vincles que ens uneixen: lingüístics, folklòrics, religiosos... Això ja ho dono com a cosa sabuda. Vull dir que mantindre viva la consciència d'allò que ens uneix és fonamental no només perquè els habitants d'aquestes terres no perdem les arrels, sinó també perquè trenquem les barreres imposades que l'actual divisió autonòmica està establint.


No abunden les iniciatives que tracten de reforçar la identitat d'aquest territori, però a pesar de tot hi són i van fent forat. Els passats dies 23, 24 i 25 va tindre lloc el III Congrés de Cultura i Territori a les comarques de la Diòcesi de Tortosa. Es tracta d'unes jornades que organitzen conjuntament la Universitat Jaume I i la Universitat Rovira i Virgili. Sí, una col·laboració a banda i banda del Sénia. Se celebren amb una periodicitat quinquennal: la primera edició va tenir lloc a Benicarló fa deu anys, i en aquesta ocasió s'ha traslladat a Vinaròs.

Tot i el nom, no són unes jornades eclesials, sinó que prenen el nom de la diòcesi com l'única entitat actual que manté els lligams entre els pobles del nord valencià i el sud català. La divisió eclesiàstica en diòcesis és ancestral, es remunta als primers segles de la cristianització del territori, i per tant es basa en criteris d'unitat cultural molt profunds. Per això l'actual diòcesi de Tortosa reconeix la interrelació de comarques amb una llarguíssima història comuna que les administracions actuals no tenen en compte. És el territori de l'antiga Ilercavònia ibera.

El Congrés esmentat va aplegar quatre ponències i dotzenes de comunicacions d'estudiosos d'arreu que se centraven en els més diversos aspectes d'aquesta terra de frontera. Botànica, llengua, religiositat popular, literatura, història, cultura popular i tradicional, heràldica, patrimoni, arquitectura. Un programa completíssim, molt variat, com sol passar en aquesta mena d'actes acadèmics. Tot plegat, un enorme conjunt d'aportacions que no només avancen en el coneixement aprofundit del territori. També contribueixen a reforçar els vincles, a entendre com s'il·lumina la comprensió de nosaltres mateixos i el nostre context cultural, històric i científic quan el posem en el context adequat de les terres al nord i al sud del Sénia.

Un gran encert i un gran èxit, en definitiva, del qual cal felicitar els organitzadors. Aquesta mena d'iniciatives són les que serveixen per a establir les línies que unisquen dues terres marginades per llurs respectives administracions que es retroben en el passat comú per a construir, tant de bo, un futur compartit.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 811 (2 de desembre de 2011)

Parlar i governar

L'altre dia vaig veure El discurs del rei, una de les pel·lícules que ha rebut més reconeixements enguany. Narra, com la majoria deveu saber, els problemes que va tenir el rei anglés Jordi VI (pare d'Isabel II, la reina actual) per a parlar en públic, ja que era tartamut. I això en uns moments tan decisius com les vespres de la segona guerra mundial.

Una de les coses que més em van agradar del film, a banda de les magnífiques interpretacions dels protagonistes (Colin Firth i Geoffrey Rush), era la manera com reflectia la importància de la paraula en el govern dels pobles. El personatge del monarca, en més d'una ocasió, exclama: "Com he de ser rei, si no sé ni parlar?". Al llarg de la narració es percep la importància que els mitjans de masses, i en concret la ràdio, ja anaven prenent en la dècada de 1930. Era essencial que un cap d'estat pogués parlar al seu poble amb dignitat.

Els grecs i llatins ja sabien que l'oratòria era un pilar essencial per al govern de la polis. Al llarg de la història, la majoria dels grans líders han estat grans oradors: saber parlar en públic, saber argumentar i contraargumentar amb convenciment, tenir la capacitat d'arribar als oients o governats, ha estat essencial per a assumir responsabilitats col·lectives. Parlar bé ha estat sempre una condició ineludible per a ser un bon governant. Potser perquè un bon parlar reflecteix un cap ben amoblat. Parlar bé vol dir tenir idees i capacitat per a transmetre-les, i per tant creença en les pròpies posicions, coherència.

Dissortadament, en la pràctica política actual, l'oratòria sembla ser un valor a la baixa. Només cal escoltar els polítics. Discursos buits, mancats de propostes, sense nervi, sense fibra, descafeïnats. Discursos escrits per a guanyar eleccions, dissenyats per assessors. Ddespolititzats. Heu sentit Zapatero o Rajoy, que sembla que serà llur successor? No es pot dir que cap dels dos siga un prodigi de fluïdesa verbal, de brillantor oratòria. A més, no entenen la paraula com l'art de comunicar, sinó com una manera d'atraure electors, una mera tècnica publicitària. És a dir, una enganyifa.

Si ens referim al nivell local, la situació és encara més desoladora. Cal parlar de l'oratòria del senyor alcalde? I els regidors, saben fer discursos amb contingut? Sembla mentida que la gent que ens representa donen una imatge expressiva tan pobra, no sàpiguen elaborar en públic un mínim discurs coherent amb correcció.

Cada cop es dóna menys importància a la paraula, efectivament. Segurament aquesta és només una de les manifestacions de la devaluació política actual. Uns polítics que no saben parlar, no haurien de meréixer la confiança dels ciutadans.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 807 (4 de novembre de 2011)