Arinyó de nou als Divendres Literaris

Aquest divendres 26 de novembre, Manel Joan i Arinyó tornarà a ser a Benicarló, dins del cicle dels Divendres Literaris organitzats per l'Associació Cultural Alambor. En aquesta ocasió vindrà a presentar el seu nou llibre L'atzucac del perdedor, que va guanyar el Premi Enric Valor de Novel·la 2009 i que ha publicat Onada Edicions.

Jo encara no l'he llegit, però sembla, pel que se n'explica a la pàgina de l'editorial, que és una mena de continuació de Fem un trio. Recordem que el passat 5 de març Arinyó va presentar aquest llibre al nostre poble: vam parlar en aquest bloc de l'acte i també de la novel·la. Amb aquest antecedent, L'atzucac del perdedor no pot ser més recomanable. El mateix caldria dir de l'acte: Arinyó és un dels nostres novel·listes que millor sap moure's en el cara a cara amb el públic. Divertit, irònic, amé, rebentaire, a mi particularment la seua sola presència ja em resulta un al·licient.

La presentació tindrà lloc divendres a les 20 hores al saló d'actes de Caixa Benicarló. Hi seran l'autor i Josep San Abdon.

Retalls de premsa / 3

Llegeixo un article a El Punt que incideix en una idea que l'altre dia comentàvem ací: que Berlanga ha estat un gran retratista de la realitat valenciana. De fet, Josep Pitarch creu que Berlanga faria un guió dels seus amb les mateixes notícies relacionades amb la seua mort. Us n'ofereixo l'inici i, si voleu, podeu llegir-lo complet en l'enllaç.

Si Berlanga alçara el cap
Josep L. Pitarch

Amb tot això de la mort del genial Berlanga, i encara de cadàver present, hem tingut ocasió de veure una sèrie de flaixos, tan esperpèntics com magistrals, interpretats amb tanta naturalitat per les nostres autoritats, que al gran director no se li haurien escapat, n'estic segur, i els hauria incorporat en alguna de les seues agres pel·lícules. Quina llàstima que, tancat a la caixa, no haja pogut veure l'espectacle! (...)

Si voleu continuar llegint-lo, ho podeu fer clicant ací.

Berlanga el visionari

Article publicat a La Veu de Benicarló, num. 749 (19 de novembre de 2010)

Hi ha pocs autors (escriptors, cineastes, artistes) que hagen merescut l'indiscutible honor de veure com del seu cognom es derivava un adjectiu d'ús comú, com kafkià, dantesc o picassià. Berlanga n'ha estat un. El cineasta valencià, que va morir dissabte passat, va donar lloc al terme "berlanguià", que alguns han reclamat en alguna ocasió que entrara al diccionari.

Tot i que no està del tot definit, jo crec que allò que sol ser "berlanguià" són unes situacions molt determinades, caòtiques, esperpèntiques, amb molts personatges implicats. En això, em fa l'efecte, l'origen valencià de Berlanga s'hi mostrava: què voleu de més "berlanguià" que una desfilada fallera o de moros i cristians? Val a dir, dit siga de pas, que era dels pocs indicis de valencianitat que es poden percebre en l'obra de Berlanga.


També són "berlanguians" determinat tipus de personatges. Les pel·lícules d'aquest director, i especialment les de l'època de L'escopeta nacional i les seues seqüeles, mostren una galeria de figures vitals amb una categoria moral més aviat escassa, que representen els tòpics espanyols més rancis i casposos. La gràcia de Berlanga és aconseguir fer veure que aquests tòpics, malgrat tot, formen part de l'essència d'Espanya. El procediment és ridiculitzar determinades conductes, reduir-les a l'absurd, de manera que sota la crua llum d'una mirada lúcida, descarnada i sobretot humorística es pose en evidència la seua radical veritat.

Reconéixer la pròpia societat en les pel·lícules de Berlanga és un exercici sa, terapèutic: serveix per a riure's d'un mateix, per a desdramatitzar-se. Però, alhora, té un efecte certament depriment: som, efectivament, com Berlanga ens va dibuixar, i per tant som risibles, com ell va demostrar. Hi ha moltes coses de la nostra realitat sobre les quals Berlanga podria fer escenes de pel·lícules seues: els casos de corrupció del cas Gürtel, "bigotes" i "trages" inclosos; locutors de Canal 9 a punt d'ofegar-se en una gota freda; falleres eixint a la processó del Cristo com va passar enguany. És fàcil trobar imatges "berlanguianes" al nostre voltant. Tristament fàcil.

Berlanga ens va retratar molt bé, sí. Per a desgràcia nostra i genialitat seua.

Pepet i Marieta: "Me moles"

Divendres ve de gust una entradeta musical, i més encara si és de Pepet i Marieta, un grup festiu i de les nostres terres. Amb la cançó "Me moles" l'han encertada de ple: la lletra, la música, i el vídeo. Un vídeo fet amb aportacions d'amics i seguidors , que van respondre a la crida feta des del grup: volien imatges de gent besant-se i estimant-se. El resultat és un videoclip carregat de tendresa, bon humor i vibracions positives, i en el qual podem reconéixer algunes persones i llocs coneguts. Tot un encert, enhorabona!

Literatura de butxaca / 1

«¡Tots hem nascut per conquerir l'univers i no conquerim ni una merda! L'univers és bell, però no es deixa [...] clavats a la platja com uns Tàntals, ¡davant tot l'univers, que és bell que fa venir esgarrifances! Mira'l un capaltard de darreries de tardor per adonar-te'n. ¿Per què és tan bell si no el podem posseir? ¿Per què aquesta fam immensa i aquest immens univers si no estan fets l'un per l'altre?»

Joan Sales, Incerta glòria (1956), tercera part, capítol I

Preferències

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 757 (5 de novembre de 2010)

Llegeixo aquests dies que els tribunals de justícia estan anul·lant alguns reglaments lingüístics a Catalunya basant-se en la sentència del Tribunal Constitucional que el català no pot ser "llengua preferent" a l'administració. La notícia té més importància de la que sembla, com a mínim per a aquells que ens importa una mica la situació de la nostra llengua.

En molts àmbits de l'organització social democràtica existeix allò que s'anomena "discriminació positiva". Si volem aconseguir que dones i homes siguen iguals en drets, hem d'afavorir els drets de les dones, que són les que han estat i són discriminades. Per assolir el respecte a la natura, hem de defensar-la per damunt d'altres paràmetres. Cal treballar pels sectors més desafavorits, ajudar els empobrits, protegir la infància. El feble té preferència. Però pareix que allò que és vàlid en altres àmbits, no haja de ser aplicable a les llengües.

El català, no ens enganyem, no és una llengua com les altres. Almenys, no és una llengua com el castellà, el francés o l'alemany. Ha patit un procés d'arraconament i regressió durant molts segles, que l'han deixada exhausta a les portes del segle XXI, davant d'un món globalitzat i sense les eines socials i de comunicació necessàries. Lleis, normatives i persecucions han fet, per exemple, que fins fa vint-i-cinc anys, mai (repeteixo: mai) s'hagués ensenyat a les escoles d'un poble com Benicarló. Fa quatre dies, com qui diu. Segons com, encara és un miracle que la llengua haja sobreviscut.

Encara que s'ensenye a l'escola, el valencià (el català de tots) no és encara una llengua "normal". Només cal veure quina llengua aprenen els immigrants: el castellà, perquè el valencià no els fa cap falta, no té utilitat social. Per això les administracions han de tenir una cura especial, una atenció "preferent" pel valencià. Cal protegir el feble si no volem que acabe enfonsat. Què és el català davant del totpoderós castellà? A més, si no el defensem nosaltres, qui ho farà en el nostre lloc?

En igualtat d'ús, valencià i castellà no estan en igualtat de condicions. Donant-los la mateixa categoria i importància, deixarem morir la llengua que ens identifica com a col·lectivitat. Si són tractades igual, el valencià perd. Necessita, sí, que les administracions li donen preferència, per a servir d'exemple a la societat. Per a convertir la nostra llengua en una cosa útil, encara que siga de cara a l'administració, i transmetre la idea que és necessària, digna. Ha de ser la llengua prioritària perquè és una espècie en perill que necessita protecció.

Retalls de premsa / 2

Un dia d'aquests parlaré sobre la sentència del Tribunal Constitucional que elimina la possibilitat que el català siga "llengua preferent" de l'administració. De moment, he llegit aquest article d'Antoni Puigverd a La Vanguardia. Alguns dels arguments que exposa són coincidents amb els que estic pensant aquests dies.

Una lengua entre peligros
Antoni Puigverd

Los hablantes del castellano no son culpables de los pasados siglos de persecución del catalán, aunque parecería lógico esperar de ellos cierto sentido de la compensación. En todas las democracias de verdad existe el concepto "discriminación positiva", que protege el desarrollo de aquellas especies naturales o sectores sociales que han sido gravemente perjudicados por la historia. La sentencia del Tribunal Constitucional, aunque con prosa distante y gélida, reconoce esta posibilidad compensatoria. Este es el camino legal que hay que profundizar a partir de ahora. Defender la compensación del catalán ante la judicatura; y combatir el mito liberal, el último argumento de los que reclaman la regresión del catalán a los espacios íntimos. (...)

Si en voleu llegir més, el teniu ací.

Ha mort Joan Solà

Avui ha mort Joan Solà. La notícia m'ha sorprés aquesta tarda quan m'he assegut davant l'ordinador i he començat a posar els papers virtuals en ordre. Solà era un dels filòlegs més importants amb què comptàvem, i els seus articles divulgatius eren un punt de referència per a molts. A més, va demostrar sempre una consciència cívica i nacional de primer ordre.

No són bons temps. Fa un mes moria Joan Triadú, avui Joan Solà. Anem perdent els referents, com diu Joan Josep Isern, i no sembla que hi haja recanvi visible. A més, avui s'ha sabut que els tribunals posen nous entrebancs a la presència pública del català. Tot un símbol. Joan Solà avui mor dos cops.

No és un bon dia, no.

El signe dels temps

Fa poc m'he comprat el CD de Senior i el Cor Brutal L'experiència gratificant, on hi ha algunes cançons molt recomanables i sorprenents. Com aquesta que comparteixo avui amb vosaltres, "El signe dels temps", fresquíssima i optimista, tot i que en realitat la lletra, que teniu a sota, no ho és tant. Ve a ser com un exorcisme musical contra les coses que ens deprimeixen.

Per cert, la cançó va tenir el Premi Ovidi a millor cançó de l'any 2009. Un exemple més que en l'actual panorama de la música en valencià hi ha coses que com a mínim val la pena escoltar. El problema és que cadascú s'ha de buscar la vida per a conéixer-les.



(Nota: aquesta lletra és la que se sent en el video. La versió del disc inclou unes quantes "proclames" més en el tram final de la cançó, no recollides en el llibret de les lletres)

El sol entra en les cases
i les muntanyes s'obrin el cor
mentres les nostres vides passen
i no separen el riure del plor.

La gent està sola,
trista i avorrida.
Pobra la gent.
És el signe dels temps.

El món encara pega voltes
i no s'assusta de lo que som
quan les cançons ja no ens somouen
i ens fan vergonya les emocions.

La gent està sola,
trista i avorrida.
Pobra la gent.
És el signe dels temps.

I si no estàs sol
estàs amb qui no vols.
Que pobres som,
que sempre ho volem tot.

La gent està sola,
trista i avorrida.
Pobra la gent.
És el signe dels temps.

Però lo pitjor de tot,
què és lo pitjor de tot?
El càncer de la societat
la sida del segle XXI.
Lo que agobia l'existència,
lo que erosiona la dignitat.
Lo que separa les parelles
...
El puto messenger.

Jo no sé la gent quan ho entendrà:
que tots som immigrants.

El Maestrat i les Terres de l'Ebre

El llibre El perquè de la vegueria ebrenca, de Jordi Jordan Farnós (Onada Edicions, 2010), porta un subtítol molt aclaridor: Breu repàs de la geografia històrica de les Terres de l’Ebre. En efecte, l’autor, tortosí, ressegueix com al llarg de la història s’ha estructurat administrativament la comarca o regió que té Tortosa com a capital històrica. Des de la Ilercavònia ibera, passant pel bisbat de Tortosa, la vegueria de l’època medieval, i fins a l’annexió a la província de Tarragona, els intents republicans de recuperar l’autonomia del territori i la situació actual.

Es tracta d’una obra molt breu (70 pàgines) que exposa de manera molt directa i entenedora una història que, encara que no ho puga paréixer, ens és molt propera. Hi podem descobrir, o redescobrir, els estrets vincles territorials entre el Maestrat i el sud de Catalunya. Uns vincles que avui dia testimonia el fet que tots dos territoris pertanyen al bisbat de Tortosa, divisió eclesiàstica establerta en època visigòtica sobre un antic substrat comú.

Per exemple, és curiós veure com, quan la Corona d’Aragó va conquerir Tortosa i es va aturar al Sénia, es van redactar els Costums de Tortosa amb la voluntat que arribaren a regir els territoris de més al sud, que ja havien format una unitat durant l’època romana, visigòtica i àrab. En canvi, amb la conquesta del Regne de València per part de Jaume I, s’esmicolà la unitat del territori. Certament, fou per un atzar històric que actualment no siguem administrativament tortosins.

Jordan aporta elements de reflexió sobre la relació entre els territoris al nord i al sud del Sénia. Una relació que els filòlegs han estudiat en profunditat, ja que el Maestrat i els Ports s’adscriuen lingüísticament al mateix dialecte que Tortosa, un dialecte que corrobora amb la seua mateixa existència transfronterera la unitat de la llengua. Qualsevol persona d’una certa edat, d’altra banda, recorda encara com la gent de Benicarló tenia una tendència natural cap a les terres ebrenques: hom anava al metge i a fer altres gestions a Tortosa, per exemple.

Paradoxalment, la divisió autonòmica de la democràcia ha afeblit la consciència d’aquesta unitat. Cada cop té més pes la capital de província, un Castelló que històricament ha tingut ben pocs vincles culturals amb el Maestrat. Aquesta pèrdua de relació amb les Terres de l’Ebre comporta la pèrdua o el debilitament d’alguns dels nostres trets d’identitat més propis.

El llibre de Jordi Jordan serà presentat a Benicarló el proper divendres 22 d'octubre a les 20 h, a la Penya Setrill, en el marc dels Divendres Literaris que organitza Alambor.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 754 (15 d'octubre de 2010)